La sequera i la conseqüent por de no tenir el líquid més important per la vida ha motivat la recerca de culpables. El primer nominat a la medalla d’or de culpabilitat ha estat l’agricultura. Les dades avalen aquesta distinció, ja que els números diuen que el 70% de l’aigua regulada l'usa l’agricultura. La meitat amb regadius eficients i l’altra meitat en regadius a manta. Per tant, hi ha una urgència de millora de l’eficiència. Però és incontestable el rol de l’aigua per l’agricultura. Els vegetals solament poden néixer i créixer amb aigua com a catalitzador i element implicat en el procés de la fotosíntesi. Com sempre ens recorda el professor Joan Girona, sense aigua no hi ha aliments. I si “l’aigua no cau del cel” (quin lema més desafortunat per publicitar la sequera) l'haurem de portar a través del regadiu.
El segon focus d’atenció s’ha dirigit als moviments d’exportació d’aigua virtual. Per produir qualsevol producte necessitem més o menys aigua per obtenir-lo. Aquest consum d’aigua l’anomenem la petjada aigua (water footprint) de cada producte. Si aquest producte l’exportem també exportem l’aigua, de manera virtual, que es necessita per produir-lo. Catalunya exporta, en primer lloc, cotxes; en segon lloc, productes químics i farmacèutics i, en tercer lloc, aliments, sobretot carn. No he sentit encara cap comentari criticant l’aigua que pot requerir la fabricació de cotxes i que en bona part exportem, ni en relació amb el sector químic i farmacèutic. Però sí que hi ha hagut una campanya contra el gran consum d’aigua de la ramaderia catalana i contra la corresponent exportació d’aigua virtual. Aquestes manifestacions de preocupació probablement parteixen de la data publicada sobre petjada hídrica de Hoekstra i Chapagain segons qui un kg de carn de porc té una petjada de 4.800 litres/kg.
Catalunya és un gran importador d’aigua virtual per poder alimentar la seva ramaderia i, per tant, bàsicament no exporta la seva aigua, sinó la que prèviament ha importat
Tanmateix, no han parat atenció en el fet que Catalunya compra la major part d’aquesta petjada d’aigua de la carn de porc en forma virtual a països que en tenen en abundància (França, Brasil, Ucraïna, Romania, etc.). És a dir, Catalunya és un gran importador d’aigua virtual per poder alimentar la seva ramaderia i, per tant, bàsicament no exporta la seva aigua, sinó la que prèviament ha importat. Aquesta importació d’aigua virtual es realitza bàsicament en forma de cereals i soja. S’importen productes elementals i a Catalunya s’hi aporta valor afegit transformant-lo en carn i productes carnis, una part de la qual s’exporta fins a assolir l’equilibrí de la balança comercial alimentària. Aquesta estratègia és la que ha permès que un país mancat de sòl agrari i d’aigua pogués alimentar la seva població, retenir bona part de la població rural al seu territori i construir un potent complex agroindustrial i comercial.
En termes exactes, segons les estadístiques, la ramaderia catalana consumeix el 2% de l’aigua de l’aigua regulada, cosa que està molt lluny de ser la causa de la sequera. Aquesta dada inclou l’aigua que consumeix la carn que consumim i la que exportem. Tanmateix, aquesta incorrecta comprensió dels consums d’aigua de la ramaderia ha portat a cometre el garrafal error de restringir el 50% el consum de l’aigua de la ramaderia. Amb la ramaderia es pot acotar el consum a les necessitats de l’animal, però no es pot tractar en forma de percentatge. Siguem clars, si la nostra ramaderia, per un lògic criteri d’estalvi, ajustava el consum a les necessitats de l’animal, si se li talla a la meitat el subministrament ja mínim de l’aigua, pot reduir una mica l’aigua de neteja, però majoritàriament equival a condemnar a la mort la meitat de la cabana ramadera.
L'única manera que té una persona del Canadà o d’Anglaterra de menjar préssecs és a partir de la importació d’un país mediterrani
Les preocupacions sobre les exportacions d’aigua segueixen dirigides a l’agricultura. Exportem cítrics, fruita fresca, fruita seca, oli, vi, hortalisses i planta ornamental. Per tant, exportem aigua virtual. Cal observar, però, que els països mediterranis som els únics que de forma natural podem produir aquests productes o som els qui els podem produir en millors condicions. És lògic que utilitzem el nostre avantatge competitiu a favor d’una pagesia prou desatesa. Per exemple, l'única manera que té una persona del Canadà o d’Anglaterra de menjar préssecs és a partir de la importació d’un país mediterrani.
Pomes d’un altre paner és la producció de l'alfals als nostres camps irrigats per després assecar-ho i exportar-ho als països del mitjà orient. L’alfals no és un producte mediterrani i consumeix una aigua que podria tenir una utilització agrària millor, entre altres l’alimentació del nostre propi bestiar. És el fruit de manca de visió estratègica dels nostres governants i manca de planificació corresponent d’usos de l’aigua agrícola.
Sorprèn que el turisme hagi estat protegit i tractat com si aquesta sequera passés a un altre país
Però tampoc té segurament sentit, per exemple, que Catalunya esdevingui un gran productor de gas hidrogen per poder-lo exportar a través del gasoducte que es vol construir. La producció d’hidrogen és un gran consumidor de l’aigua que no tenim. Espero que els elaboradors de polítiques a Catalunya no perdin la perspectiva global.
Una altra exportació d’aigua virtual és el turisme. Sorprèn, tanmateix, que aquest sector, hagi estat protegit i tractat com si aquesta sequera passés a un altre país. El turisme és un gran consumidor d’aigua, però té grans possibilitats de millora sense repercussions importants. El turisme com a prioritat sembla intocable. Algun dia, potser proper, aquestes prioritats seran insostenibles. Hauria estat més adequat preparar el camí de solucions, també amb el turisme. Perquè les solucions passen per un canvi cultural d’usos. Un país amb certs graus d’aridesa no pot semblar Suïssa. Hi ha alternatives per a fer-ho millor sense perdre benestar ni imatge.
En un escenari de recursos escassos la planificació és essencial. Així com definir una raonable escala de prioritats, tenint en compte la criticitat estratègica de cada opció i dels seus impactes econòmics, socials i mediambientals.