Els buròcrates se t’agafen als turmells com bardisses i fan tot el possible perquè no puguis continuar avançant. La seva feina de desgast contra qualsevol bona idea no s’atura mai i, des de la seva cadireta atorgada per raons polítiques o per haver superat un examen fa una pila d’anys, frenen tot impuls de canvi. El risc, la intel·ligència i l’emprenedoria són, des del seu punt de vista, enemics a batre i no sap ben bé per què. Malgrat tot, de tant en tant algunes bones idees aconsegueixen superar la barricada de funcionaris i càrrecs polítics, i arriben a transformar-se en projectes palpables que beneficien el conjunt del país. I també hi ha casos -potser els menys- en què la iniciativa privada i l’administració pública caminen de la mà i malgrat algunes ineficiències i desavinences en el trajecte, acaben generant fruits interessant per a la societat. Aquest darrer és el cas del Catalunya Media City, una infraestructura que s’està gestant a l’àrea metropolitana de Barcelona i que possiblement abans del 2030 ja estarà a ple rendiment.
El primer que crida l’atenció d’aquesta instal·lació del món audiovisual és la seva ubicació, que serà a les tres xemeneies de Sant Adrià del Besòs (no confondre amb la instal·lació homònima del Paral·lel), just al límit municipal que fa frontera amb Badalona. Aquesta antiga central tèrmica ha passat de ser rebutjada enèrgicament pels veïns -durant la seva construcció va haver-hi una forta oposició veïnal- a ser indultada pels mateixos ciutadans de dues generacions després. El propòsit inicial del seu propietari, Endesa, era enderrocar-la un cop havia acabat el seu cicle productiu, però un Sant Adrià mancat de referents arquitectònics positius -el més conegut històricament eren els blocs del barri de la Mina- va apostar per mantenir les tres torres dretes i donar-les algun ús cívic.
Un edifici emblemàtic, en desús, dins de l’àrea metropolitana i just davant del mar. Què més es podia demanar?
La història va començar el 1970, quan Fecsa (avui dia absorbida per Endesa) va decidir que, per fer front a la creixent demanda elèctrica producte dels notables increments de població de l’àrea de Barcelona, calia una nova font de producció d’electricitat. El resultat va ser la central tèrmica de les tres xemeneies, aixecada davant de la platja mateixa. El projecte, encarregat a l’arquitecte Juan Ignacio Coscolluela Muntaner va ser enllestit el 1976. Entremig, protestes dels treballadors per les condicions laborals que van acabar amb la mort d’un d’ells, Manuel Fernández, assassinat per la policia franquista. Durant els primers anys de funcionament de la central, la producció d’electricitat es basava en la combustió de gasoil, però progressivament s’hi va anar incorporant el gas natural, una font energètica menys contaminant. El tancament definitiu de la central es va produir el 2011 i el destí de la instal·lació era ser enderrocat, però una majoria de veïns va optar en referèndum per mantenir les torres dempeus i dedicar-les a activitats socials.
Quan el Catalunya Media City buscava una ubicació per establir-se, trobar aquesta antiga central va ser com una revelació i els ideòlegs del projecte no van dubtar més. Un edifici emblemàtic, en desús, dins de l’àrea metropolitana i just davant del mar. Què més es podia demanar? La irrupció del CMC va fer descavalcar un dels principals candidats a establir-se a les xemeneies, com era el “Hub per al Desenvolupament Sostenible i la Pau”, una denominació tan alineada amb el neollenguatge dels temps que corren com aparentment buida de contingut.
Per definir què és el Catalunya Media City (CMC) farem servir aquell anglicisme tan de moda: el CMC és un hub. O sigui, un centre neuràlgic on han de passar coses rellevants, en aquest cas coses vinculades al sector audiovisual. Oficialment, ha de ser un centre de producció, recerca i innovació de l’àmbit audiovisual, del videojoc i del terreny digital. Per tant, molt més que un espai amb platós per fer gravacions. Un factor addicional que val la pena destacar és el seu biaix social, perquè a ningú se li escapa que el futur centre estarà ubicat a tocar de zones vulnerables de la gran metròpoli i és precisament per això que es pretén que el CMC sigui un banc d’oportunitats professionals per als joves d’aquests barris de la riba del Besòs. La inversió total perquè el centre comenci a caminar és d’uns 400 milions d’euros, que haurien de ser aportats a parts iguals entre la Generalitat, l’Estat (que hi hauria d’invertir els fons Next Generation de la Unió Europea) i els operadors privats. En aquest últim segment, un dels més implicats és Jaume Roures, a través de la seva firma Mediapro.
La inversió total perquè el centre comenci a caminar és d’uns 400 milions d’euros, que haurien de ser aportats a parts iguals entre la Generalitat, l’Estat i els operadors privats
El somni dels promotors del projecte és arribar a ser el principal pol creatiu del sud d’Europa, però aquí hi ha un obstacle difícil de superar com és Madrid. La capital de l’altiplà circula ja a una considerable velocitat de creuer gràcies a ser la seu de totes les grans cadenes de televisió de l’Estat, tant la pública (TVE), com les privades (Antena 3, Cuatro, Telecinco i la Sexta). En el que estan d’acord tots els stakeholders del CMC és que una de les premisses del nou centre haurà de ser allò tan repetit i tan poc aplicat al món empresarial com és generar i retenir talent. La voluntat és fer un salt de qualitat, passant de mercat local a internacional (i no només amb rodatges), i de taller artesanal a una indústria amb cara i ulls. La seva activitat haurà de formar un binomi inseparable amb l’altra gran instal·lació del sector que hi ha al país, com és el Parc Audiovisual de Catalunya, ubicat a l’antic Hospital del Tòrax de Terrassa. Si considerem aquest sector en sentit ampli (entreteniment audiovisual, comunicació i mitjans), la facturació agregada a Catalunya arriba als 6.700 milions d’euros i dona feina a més de 25.000 treballadors.
Seguirem atents a l’evolució del CMC, no sigui que una entitat tan prometedora pateixi algun entrebanc pel camí que faci reduir o demorar les expectatives. No seria el primer cop que ens hi trobem.