Una mala dialèctica entre Barcelona i la resta del país ens ha portat, per diverses raons polítiques i electorals, a pensar en una Catalunya dual amb una òptica centralitzadora, on tot comença i acaba a la capital catalana menyspreant la resta del país, o com diuen alguns amb poc encert, el “territori”.
El desenvolupament econòmic d'un país té molt a veure amb la seva estructura territorial, la seva història, geografia, mobilitat, economia i organització política. Un projecte de país pot conformar un territori i un territori conforma una identitat de país; així doncs, ens convé un nou projecte per a Catalunya basat en la potenciació de territoris diversos, empoderats, ben comunicats i que facin de motors econòmics del país.
Tenim alguns tòpics mentals ben arrelats que són absolutament falsos, però que condicionen una bona anàlisi del que cal corregir a escala territorial:
1. Vivim en un país on podem escollir els nostres representants polítics. Això és parcialment cert. Els països democràticament avançats són més pròspers perquè, entre altres raons, impliquen la seva ciutadania a ser corresponsable i entenen que és difícil exigir més impostos sense poder elegir els polítics que els hauran d’establir i gestionar. Aquí, per contra, la realitat és que continuem tenint dos governs territorials, els consells comarcals i les diputacions provincials, que representen el tercer pressupost en envergadura del país, on no se’ns deixa participar electoralment i, per tant, gaudeixen de poca legitimitat democràtica.
Barcelona i el Barcelonès són receptors nets de la inversió acumulada de 40 anys de Generalitat
2. Segurament encara tenim la imatge que la rica Barcelona finança la resta de comarques, i no hi ha res més fals. Barcelona i el Barcelonès són receptors nets de la inversió acumulada de 40 anys de Generalitat. Lideren la inversió ferroviària del Govern, de la despesa en la gestió de la mobilitat, i reben la concentració màxima del finançament en centres d’innovació i recerca participats per la Generalitat. L'aspiradora barcelonina funciona força bé i és alimentada per les aportacions de superàvit de comarques molt dinàmiques com la Selva, la Garrotxa i la Segarra, entre d'altres. La indústria creix fortament fora del Barcelonès i la capital ho fa amb serveis, en moltes ocasions de baix valor afegit.
3. Tenim àmbits de governança adequats en els territoris pel volum de població que tenen. Torna a ser fals. Cal tenir present que Barcelona té un País Basc al darrere. El Vallès és més gran i més potent que Biscaia, el Baix Llobregat és com Guipúscoa i el Maresme com Àlaba. Sorprenent, oi? Doncs cap d'aquests territoris catalans disposa de l'autonomia política i financera que tenen les diputacions basques, ni res que se li assembli en termes d'empoderament territorial. Penseu en l’Aran, en totes les comunitats autònoms uniprovincials i en els onze consells insulars de les illes, que disposen de governs propis amb àmplies competències en territoris semblants a les regions/nodes/urbanitats complexes que tenim a Catalunya.
Barcelona té un País Basc al darrere. El Vallès és més gran i més potent que Biscaia, el Baix Llobregat és com Guipúscoa i el Maresme com Àlaba
Des del 2010 no hem avançat gaire en el model territorial. Haver tocat el model de les diputacions per passar a un model de vegueries ha dut al bloqueig de la llei catalana per part del Tribunal Constitucional (TC) i fins ara no hem estat capaços de sortir de l'atzucac i hem quedat paralitzats sense alternatives innovadores.
No tenim el mapa territorial polític que voldríem, però podríem tenir un projecte de país alternatiu transitori que no passi per un sistema de corones de gradual perifèria com està pensat actualment, sinó que cal repensar el país com un model neuronal amb set espais metropolitans i cinc subàmbits metropolitans que agrupen poblacions entre els 500.000 i un milió d'habitants, amb ecosistemes de coneixement universitari i econòmics potents que ja són una realitat avui dia, però no estan reconeguts ni tenen les competències per exercir com a veritables metròpolis com té Barcelona amb la seva llei de capitalitat.
Cal repensar el país com un model neuronal amb set espais metropolitans i cinc subàmbits metropolitans que agrupen poblacions entre els 500.000 i un milió d'habitants
Evidentment, per exercir i desplegar tota la seva potencialitat complementàriament amb la resta de metròpolis, haurien de disposar de pressupost, d'agències de cooperació publicoprivades, amb cogovernances per fixar les estratègies en les inversions, recerca i innovació, formació professional, etc. No tindríem un model de participació electoral directa, però posaríem les bases per crear una realitat paral·lela a la dels vells mapes territorials intocables per a alguns. És molt interessant que sense haver posat cap base per al debat ni, com a Govern, haver creat un nou model territorial, els departaments de Sanitat, Educació i el SOC ja estan creant àrees de gestió semblants que respondrien a la proposta que aquí es formula, però tristament estem posant els carros davant dels cavalls.
Aquest model neuronal de territori caldria que estigués fortament tramat en l'àmbit de la mobilitat, especialment ferroviària. No és una utopia pensar a connectar tot el país a una hora de distància de Barcelona aprofitant i adaptant la xarxa d'alta velocitat amb noves estacions perquè circulessin serveis regionals fent un model jeràrquic per connectar tots els punts del sistema.
És senzillament creure que un altre model és possible, que l'equilibri territorial es pot gestionar amb una mirada de polaritats metropolitanes. Necessitem, però, que la ciutadania i les institucions d'aquestes àrees es mobilitzin i impulsin un gran debat territorial i de model de futur, encara que transitori, fins a un ple reconeixement polític d'aquestes potents realitats territorials que tenim i es puguin designar democràticament els seus representants. No és una utopia, a Fem Vallès ja fa dies que s'ha començat aquest debat i cal que s'hi sumin els altres territoris. Urgeix, i es podria asseverar que així es reforçaria la metròpoli barcelonina, i Barcelona tindria al seu costat un país més pròsper, equilibrat, més sostenible i ben comunicat.
Quatre grans partits catalans, que representen sobradament la majoria absoluta del Parlament, recullen en els seus programes electorals de les darreres eleccions autonòmiques propostes d'un nou model de governança territorial amb diferents noms, però amb un mateix esperit federalitzador, de reconeixement de realitats metropolitanes, realitats urbanes complexes, múltiples centralitats o xarxa nodal.
Tots són conscients que el model actual no respon a les necessitats del país i que cal activar amb urgència un nou model territorial, mireu sinó el contingut dels seus programes electorals:
- Partit dels Socialistes de Catalunya: “Avançar vers una nova governança que reconegui el rol essencial dels ajuntaments. Catalunya ha d’avançar vers una nova governança multinivell de caràcter federal basada en els principis de cooperació i lleialtat institucional”.
- Esquerra Republicana de Catalunya: “Iniciar la formulació dels plans directors urbanístics de les ciutats reals, en la línia de l’iniciat PDU de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona. A Catalunya hi ha unes quantes realitats urbanes complexes, de caràcter supramunicipal, que exigeixen una visió conjunta. Més enllà del que ja està previst al PDU metropolità de Barcelona, cal estendre la visió supramunicipal a les conurbacions existents”.
- Junts per Catalunya: “No podrem afrontar el repte de la cohesió territorial si no transformem un país de corones al voltant de la capital per una xarxa de matriu col·laborativa entre territoris, situant i enfortint polaritats socioeconòmiques” i “desenvoluparem la creació de nous àmbits metropolitans en col·laboració amb els consells comarcals i les actuals diputacions”.
- Catalunya en Comú: “Hem d’avançar cap a una Catalunya nodal al conjunt del territori i aquests nodes esdevenen els nodes impulsors, estratègics i relacionals amb garanties de serveis al territori. Ens imaginem un país de múltiples centralitats, un país en xarxa nodal, i en aquest imaginari l’estratègia, la concertació, els acords i les polítiques s’han de construir des del diàleg”.
Queda palès, doncs, que hi ha un consens entre ells en aquesta necessitat, que vol evitar obrir la caixa dels trons de l'statu quo polític actual amb els consells comarcals i les diputacions. Massa càrrecs ben remunerats no electes en joc, i ja se sap que amb el pa i els favors polítics no s’hi juga, tristament, però mai com ara, en les voluntats de tants partits, s'havia avançat coincidint en l'objectiu. Cal aprofitar-ho per generar un consens parlamentari ampli i obrir una taula de treball transversal per veure com es podria estructurar el nou model, definir les àrees a reconèixer, definir les competències metropolitanes, definir els instruments per gestionar-ho i vincular-ho a l'àmbit de la mobilitat global. No és fàcil, però és possible. Cal ara l’impuls de l’actual Govern per fer els primers passos. Fa un any aquest tema no estava a les agendes dels partits polítics, però en aquests moments la societat catalana veuria amb molt bons ulls aquesta iniciativa, i no cal dir els pols econòmics del país.