Xavier Caufapé ocupa la presidència de Pimec Lleida des de fa quasi cinc mesos. L’afronta amb molta il·lusió i amb l’afany de situar les pimes al pont de comandament, que és allà on considera que es prenen les decisions. Procedent professionalment de la gestió sanitària- va cofundar un centre mèdic al Senegal- reivindica que l’autocrítica empresarial substitueixi el victimisme i advoca per la digitalització per aterrar projectes i portar-los més enllà de les paraules i els discursos.
En quin moment es troba la patronal una vegada ha assolit el càrrec?
Crec que agafo la responsabilitat en un bon moment per la nostra entitat a Lleida. Em queda al davant una tasca important per augmentar la representativitat de la patronal. Per altra banda, estem vivint una crisi sanitària i econòmica per la Covid, de la qual encara hem de comprovar els seus efectes. Tot i l’augment del ritme de vacunació, no queda gens clar el dibuix final dels ERTO. Tinc la sensació que molta gent es quedarà pel camí.
Quines són les reivindicacions essencials per a Pimec Lleida?
Recentement, hem presentat una moció al ple de l’Ajuntament de Lleida pel tema de la morositat. És una qüestió de la que sempre ha fet bandera el nostre president a Catalunya, Antoni Cañete. El nostre objectiu és que les empreses cotitzades moroses tinguin vetat l’accés als fons europeus Next Generation. Si no ho fem, continuaran finançant-se a través de les pimes. A més, també estem treballant amb el territori la necessitat de modificar la llei de contractació pública, ja que les pimes ho tenim molt difícil per accedir-hi als projectes directament, depenent en excés de les subcontractacions.
Quin paper ha de tenir l’Administració en el procés de reconstrucció econòmica?
Per aquí, sempre es diu una frase: Lleida està a la cua de Catalunya. Més enllà del victimisme que comporta, jo proposo preguntar-nos per què passen aquestes coses. Necessitem fer autocrítica i no quedar-nos amb els grans discursos i titulars, que no ens serveixen per aterrar els projectes. Les paraules ajuden i queda bé dir que Lleida pot ser un hub del sector agroalimentari, però sense un pla estratègic darrere, no funcionarà. Algunes administracions haurien d’aprendre de com gestionem aquestes iniciatives a les nostres empreses.
“Necessitem fer autocrítica i no quedar-nos amb els grans discursos i titulars, que no ens serveixen per aterrar els projectes”
Quines necessitats tenen les pimes en el marc dels fons europeus de reconstrucció?
De moment, tal com estan dissenyats, sembla difícil que arribin a les pimes. Però això sí, com a empreses hem d’estar preparats. Resulta impossible innovar si abans no has creat una estructura per fer-ho i has destinat una part important del pressupost. En el cas dels fons Next Generation crec que se n’ha parlat massa. Hi ha una intoxicació informativa. Espero que quan es concretin les línies d’ajuts no se les emportin només les grans empreses i les pimes només serveixin per ser contractades.
Com s’ha d’interpretar el naixement de la patronal Conpymes, que vol fer de contrapès a la CEOE?
Hem de centrar els esforços a defensar els interessos de les pimes i els autònoms per acabar amb una anomalia en la representativitat de la majoria del teixit productiu. Tal com assegurava el nostre president a Catalunya, Antoni Cañete, hem de ser al pont de comandament, que és on es decideixen els projectes. Si no estem allà, no podem decidir. Aquesta patronal també ens ajudarà que els empresaris tinguin un sentiment de pertinença a una organització o territori. Ja és l’hora d’apostar per una cultura de ser generosos i remar en la mateixa direcció. Els empresaris hem d’abandonar el pensament que totes les nostres accions han de ser a canvi d’alguna cosa i deixar a un costat el sentiment d’insatisfacció perpètua. Traduït al dia a dia, no hem d’esperar que vingui l’ajut, sinó pensar com puc ajudar jo a millorar la situació.
Com pot ajudar a la seva tasca l’experiència en la gestió sanitària i la creació d’un centre mèdic al Senegal?
Considero que és més fàcil tenir una sensibilitat, estar més a prop de la gent i entendre les necessitats de les pimes. L’establiment empresarial al Senegal és un exemple d’un projecte que es realitza sense esperar res a canvi. Els empresaris hem d’incorporar aquestes iniciatives al nostre ADN i aconseguir defugir de la imatge del directiu aïllat. Hem de creure en la col·laboració. Es tracta, no tant de fer les coses, sinó de lluitar perquè passin.
Com afronta la relació de Pimec amb la resta de patronals lleidatanes?
Evidentment no sempre estem d’acord amb els plantejaments dels altres, però hem de ser capaços de cooperar tots amb la mateixa direcció. El que puc garantir és que la Pimec de Lleida mai s’aixecarà d’una taula de diàleg amb la resta de les patronals. Creiem en l’aproximació i en la voluntat d’ajudar-nos per col·laborar.
I més concretament amb la Cambra de Comerç, on sempre es parla de la possibilitat d’una fusió?
Està clar que hem de fer passos per millorar les relacions. En aquests dos darrers anys, hi ha hagut la figura del Jaume Saltó, que ha compaginat la presidència de la Cambra de Comerç de Lleida i la de Pimec. Em sembla que estem a l’inici d’un camí i que parlar ara de fusió no té cap sentit. Potser d’aquí a dos anys, ho tindrà. És cert que els empresaris lleidatans esperen que ens unim i hem d’aprofitar aquest període de reconstrucció econòmica per fer-ho també amb les organitzacions. Per construir, hem d’apartar els egos i els protagonismes.
“Si com a gerent d’una empresa tens la taula plena de papers és el pitjor missatge que pots oferir als teus treballadors si els vols convèncer de la necessitat d’apostar per la digitalització”
Un exemple d’aquestes lluites seria la frustrada Llei de Cambres
La negociació no es pot basar en càrrecs o representacions i lluites. La gent espera lideratge a les organitzacions. En cas contrari, no hi confiarà en nosaltres. A part, l’Administració ha de legislar apostant per un model molt més lleuger, no tan burocràtic. Són necessaris mecanismes de supervisió que no acabin perjudicant i endarrerint els projectes. No han d’oblidar el seu rol de treballadors públics al servei de la gent. De moment, veiem bona voluntat i pocs resultats.
Què necessiten el comerç, l’hoteleria i el turisme, els sectors més afectats per la Covid-19?
És necessari acompanyar més el sector productiu amb mesures àgils. Des que s’anuncia que s’atorguen els ajuts fins que arriben, pel camí es queden moltes empreses. S’ha construït la figura d’un polític aliè a la realitat de la gent. El dia a dia s’ha de cobrir de forma immediata amb ajuts directes. Davant dels problemes greus de les empreses d’aquests sectors, la reacció hauria de ser molt més ràpida. Tenim la mateixa Administració que fa un segle. Ara amb ordinadors, però igual que llavors.
En aquest escenari, com pot contribuir la digitalització per impulsar l’equilibri territorial?
Igual que en altres àmbits, més enllà dels ajuts, l’empresari ha d’interioritzar el discurs. A les pimes ens està costant. Tot i que les línies de subvencions ajuden, som nosaltres els que hem de rematar la feina. L’entrada de les noves generacions pot afavorir aquesta transició. Si com a gerent d’una empresa tens la taula plena de papers és el pitjor missatge que pots oferir als teus treballadors si els vols convèncer de la necessitat d’apostar per la digitalització.