La història del cava català és la d'una "desgràcia" que hagués pogut tenir un altre transcurs per convertir-lo en un producte glamurós com el xampany francès o els espumosos italians. Una beguda lligada a la zona del Penedès que produïa vins espumosos d'alta qualitat i que el 1972 van aconseguir un cop d'efecte amb la Denominació d'Origen (DO) Cava per regular i protegir la producció. Unes dècades de popularitat en l'àmbit nacional i internacional - amb anuncis de televisió milionaris i elevada facturació- mentre poc després vivia l'altra cara de la moneda amb el boicot anticatalà, l'aposta per una producció massiva, la baixa remuneració als pagesos, escissions i la venda de dos emblemes a inversors estrangers: Freixenet i Codorniu. Una història amb un desenllaç trist i nostàlgic d'un passat que ho prometia tot.
Com s'ha arribat a la situació actual? Un dels grans factors és la sobreproducció i la comercialització massiva que han provocat una percepció que el cava “era més accessible i menys exclusiu”. Així ho qüestiona Xavier Roig, enginyer i coneixedor del sector, a VIA Empresa: "com pot ser que es vengui una ampolla de cava català al supermercat a dos o tres euros si és molt més car produir un tap de suro, una ampolla, un morrió, el transport per distribuir-lo i els marges comercials?". “Qualsevol es pot imaginar de quina qualitat serà el producte amb aquest preu, per molt que hi hagi anuncis publicitaris parlant de les bondats”, continua Roig.
Una altra conseqüència del canvi de model té a veure amb la competència d'altres regions amb els vins espumosos, com el xampany francès, el prosecco italià o els espumosos d'altres regions. I d'aquí els baixos preus que es paguen als pagesos catalans que cobren mig euro el quilo, mentre els italians entre dos i tres euros i els francesos en reben sis pel raïm que recullen.
Roig: “Hi ha tendència a confondre productivitat amb competitivitat i, per tant, a fer d’escanyapobres i aconseguir, al final del procés, el desprestigi i la manca total de glamur”
La comarca del Penedès -principalment, però també d’altres- ha entrat en una espiral de caiguda de preus amb articles dels principals mitjans francesos els últims anys que “no ajuden”, apunta l’expert. “La honte: 0,30 euros, c’est le prix du kilo de raisin que paieront les grands groupes de Cava cette année!” (“Quina vergonya: 0,30 euros, és el preu del quilo de raïm que pagaran els grans grups de Cava aquest any”, 2019), és un exemple. Tanmateix, des de fa dos anys Freixenet ja ho paga al voltant dels 50 o 60 cèntims.
“Hi ha tendència a confondre productivitat amb competitivitat i, per tant, a fer d’escanyapobres i aconseguir, al final del procés, el desprestigi i la manca total de glamur que comporten, en conseqüència, la pèrdua de la clientela de qualitat”, continua Roig que també ho va plasmar a l’anàlisi La veritat del vi està en el preu del raïm, àmpliament viralitzat a les xarxes.
La "guerra" del cava i la "invisibilització" als mitjans catalans
Els anuncis per a la campanya de Nadal -on encara es concentren les vendes de cava malgrat l’aposta per la desestacionalització- eren sempre molt esperats a principis dels anys 90 i dels 2000. La competència entre Freixenet i Codorniu també es reflectia publicitàriament. Estrelles del món de l'oci i l'esport per part de Freixenet, davant de posades en escena corals en el cas de Codorniu, controlat aleshores per la família Raventós. La primera apostava pel volum i l'expansió internacional mentre la segona preferia vendre glamur que es notava ja a l'etiquetatge de les ampolles.
Unes dècades de popularitat, mentre poc després es vivia l'altra cara de la moneda amb el boicot anticatalà i l'aposta per una producció massiva
Tanmateix, a finals dels anys 90 hi va haver una "espurna" que va fer estellar la guerra entre els dos gegants catalans: Freixenet i Codorniu. La segona va denunciar a Freixenet davant del Consell Regulador del Cava exposant que atenia les exportacions amb un cava que "no havia madurat els nou mesos que estableix el reglament del sector". Aquesta acusació va ser contestada per Freixenet denunciant que el seu oponent utilitzava "la varietat de raïm pinot noir", tampoc inclòs dins de la reglamentació esmentada.
La cruïlla d'acusacions es va anar ampliant i l'agost del 1996, Codorniu va decidir portar el conflicte a la justícia ordinària i va demandar Freixenet per competència deslleial als jutjats de Vilafranca del Penedès. Freixenet va respondre amb altres demandes i Codorniu va acudir al Tribunal de Defensa de la Competència. El juny de 1997, el Ministeri d'Agricultura va multar Freixenet amb dos milions d'euros (345 milions de pessetes), però Freixenet va impugnar la sanció i el Tribunal Suprem va suspendre les multes fins que es concloguessin els recursos. Ara aquestes multes han estat anul·lades i la resta de demandes han anat sent desestimades en una guerra en què no hi ha hagut ni vencedors ni vençuts.
Una dècada després van "firmar la pau" i van retirar les demandes judicials a través d'un pacte molt "discret", segons afirmava La Vanguardia el 2006, i van pactar per impulsar el sector, que feia dos anys que patia boicot.
De Carod-Rovira a la tardor del 2017: comença el boicot al cava
Al llarg dels anys, i fruit dels canvis polítics a Catalunya, molts apunten que el cava "és una altra víctima de la situació catalana". Malgrat que sigui un producte emblemàtic i es produeixi a moltes comunitats autònomes, s'identifica sobretot amb Catalunya. El boicot va començar a finals del 2004 quan Josep-Lluis Carod-Rovira, el dirigent català republicà, va qüestionar el suport de Catalunya als Jocs Olímpics Madrid 2012. Dies després, el dirigent català va reconèixer que es va deixar portar per un rampell de mal humor i va admetre que va ser un "error". Casualitat o no, la disculpa de Carod va arribar unes hores després que se sabés que un empresari del Penedès havia perdut un encàrrec de 80.000 ampolles de cava. Tot seguit va començar una campanya a través dels missatges de mòbil contra el consum de cava català per Nadal.
En molts supermercats d’arreu de l’Estat es podia trobar cartells de “tenim cava no català”
Codorniu va arribar a perdre 9 milions d'euros de facturació el primer semestre del 2005 en part per la campanya contra els productes catalans, tal com va assegurar el director de la companyia, Xavier Pagès. Freixenet també va afirmar que havia perdut un 4% de vendes. Les respostes de totes dues empreses va ser invertir més en publicitat per contrarestar l'efecte. D’aquí que augmentés encara més el boicot en saber les reunions de Carod-Rovira amb la banda armada ETA i que a molts supermercats es pogués trobar cartells de “tenim cava no català”. Fins i tot, un cellerer val·lisoletà, propietari de l'empresa Saboreal, confessava que estava molt agraït pel que anomena “l'efecte Carod”, en relació amb els seus vins escumosos.
Segons aquest cellerer, que estava a prop de la fallida, les vendes es van multiplicar per dos gràcies al boicot, passant de 2.000 ampolles venudes a 4.000. “Totes les existències s’han venut”, afirmava eufòric als mitjans de Madrid.
A finals del 2017 i amb la celebració del referèndum de l'1 d'octubre i posterior declaració unilateral d'independència de Catalunya, es van disparar un 30% les vendes de cava de fora de Catalunya, amb Extremadura, La Rioja o Valencia amb resultats històrics i fins i tot del 90% en certes bodegues. Molts d'ells afirmaven a El Español que celebraven el boicot català ja que "ni amb 10 anys de publicitat ho haurien aconseguit", com és el cas de Bodegas Langa amb seu a Calatayud, Saragossa. El mateix Xavier Pagès -que el 2017 era president de la Denominació d'Origen Cava (DO Cava)- va anunciar una caiguda a Catalunya del cava català de prop del 10%, però evitava el terme "boicot" i preferia utilitzar "turbulències".
Amb la tardor del 2017, es van disparar un 30% les vendes de cava de fora de Catalunya
El 16 d'octubre de 2017 Codorniu va traslladar el seu domicili social de Barcelona a Haro (La Rioja) "per la incertesa política i jurídica que hi ha a Catalunya, i per protegir els interessos de treballadors i clients". Posteriorment, tal com assenyalava Crític, la intervenció de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions per part del Govern espanyol via aplicació de l’article 155 de la Constitució, va provocar que Freixenet decidís mantenir-se a Sant Sadurní. El llavors president Josep Lluís Bonet va ser un dels empresaris que més cops es va pronunciar contra la independència, va convidar el president espanyol Mariano Rajoy a visitar les caves Freixenet i els va "agrair l'aplicació del 155". Unes declaracions que no van agradar a molts treballadors de Freixenet.
La venda dels dos gegants del cava
El 2018 és assenyalat, per alguns, com l'any que el cava va "deixar de ser català". Els grans del cava van vendre com "si les seves empreses els cremessin a les mans", apunten els experts del sector. Tres mesos després que l'alemanya Henkell & Co comprés el 50,7% de Freixenet per 220 milions, un inversor d'un tipus molt diferent; el fons Carlyle es feia amb prop del 80% de Codorniu. Així, de cop, el 80% del sector del cava havia passat a mans estrangeres. La primera empresa del sector engolida per un projecte industrial basat en preus baixos; la segona, per un soci financer que arriba amb un pla d'adquisicions sota el braç. Totes dues operacions valoraven el 80% del sector en menys de 800 milions.
El 2018 és assenyalat com l'any que el cava va "deixar de ser català"
Sembla però, que una vegada finalitzada la pandèmia de la covid-19, el 2022 l'anomenat Henkell Freixenet va tancar amb una facturació de 1.181 milions d'euros. Gràcies a l’aposta pels vins escumosos, el grup va créixer un 8,5% el 2022, exercici en què s'han invertit 39 milions. En aquests moments la marca Freixenet genera el 40% del volum de negoci. Tot i això, pel que fa a l'accionariat de Grup Freixenet està repartit a parts iguals (50%-50%) entre l'empresa alemanya Henkell Freixenet i Grup Freixenet (familia Ferrer), ja que quan la Comissió Europea va aprovar l'operació, Josep Ferrer, president d'honor i accionista de Grup Freixenet, va fer una ampliació de capital a través de la qual l'accionariat de l'empresa va quedar dividida a parts iguals.
Respecte a Codorniu, durant el seu últim any fiscal va tornar als beneficis amb un record de vendes i celebrava que era una marca "100% ecològica". Un moment "especialment dolç" per a l'empresa controlada per Carlyle, ja que en el seu darrer exercici fiscal, Raventós Codorniu ha obtingut la facturació més gran de la dècada i la rendibilitat més gran de la seva història, amb unes vendes de 227 milions d'euros.
Les dues multinacionals han comprat les empreses de vi escumós per excel·lència de Catalunya i han “gasificat” un sector que els seus antics propietaris van posicionar en el segment low-cost. “La seva política va en el sentit de la seva inversió: inundar de vi barat el mercat internacional”, continua Roig.
Les escissions del cava
Diversos cellers crítics amb el transcurs de la història "d'un preu baix" i el desprestigi per l'aproximació al model productiu del low-cost, van "emprendre un nou camí". Una quinzena de cellers van optar per sortir de la DO Cava el 2014 i afegir-se a la DO Penedès sota el nom Clàssic Penedès. Com a requisits bàsics, han de ser vins escumosos de qualitat 100% ecològics i, al mateix temps, han de ser vins 100% Penedès, cosa que significa no només que són vins elaborats en aquesta DO en total, sinó també a partir de les varietats autòctones ancestrals. Finalment, són vins 100% Reserva ja que, per mantenir els estàndards de qualitat, una de les exigències és que els vins travessen un mínim de 15 mesos al celler.
Corpinnat i Clàssic Penedès, son dues de les grans escissions i naixement fora del DO Cava
També, un grup de sis elaboradors de cava d'alta gamma van crear el 2017 Corpinnat, una marca que pretén aglutinar tots els vins escumosos de qualitat del Penedès. Corpinnat, que significa nascut al cor del Penedès, s'ha registrat com una marca col·lectiva a l'Oficina Europea de la Propietat Intel·lectual (EUiPO) i és propietat de l'Associació de Viticultors i Elaboradors Corpinnat (Avec), integrada per sis socis fundadors: Gramona, Recaredo, Nadal, Torelló, Sabaté i Coca i Llopart.
Compten amb vinyes 100% ecològiques, verema 100% manual, elaboració 100% a la propietat, llargues criances (la mínima, a partir de 18 mesos), compromís amb les varietats de vinya històriques i contractes de llarga duració i a un preu mínim garantit (0,89 cèntims el quilo de raïm, el 2022) amb els viticultors proveïdors. I sembla, que de moment no els va gens malament, ja que van facturar 26 milions d’euros el 2022.
Què ha fet perdre el prestigi del sector del cava durant els últims anys? Si bé hi ha excepcions, com les esmentades anteriorment, Roig ho té clar: "una internacionalització a preu baix, l'empobriment del sector del pagès fins al comercialitzador, escassa ambició a l'hora de voler donar prestigi a un producte, el benefici immediat i que poc han importat els interessos dels productors de mida mitjana o petita". I un apunt final: "Convindria reflexionar com a país, i adonar-nos que el que ha succeït amb el cava denota una manera de ser i de fer". El cava català, la història d’un producte únic que hagués pogut tenir un final feliç envoltat de glamur.