Tota Barcelona n'anava plena. Al cap de tres mesos de pandèmia i confinament, amb una crisi econòmica anunciada i de magnituds imprevisibles, on era el Cercle d'Economia? Com és que no havia pontificat com sempre amb el seny català de la burgesia nostrada? Mentre Foment, la Cambra i, fins i tot, Pimec competien per fixar el relat empresarial del moment, no se sabia res del Cercle. Ni tan sols quan l'anunci de la marxa de Nissan feia tremolar els fonaments del primer sector industrial del país.
I mira que el fitxatge estrella de la nova junta de fa escassament un any era Luca di Meo, el president de Seat. Però, avalat pels bons resultats a Martorell i amb les seves idees innovadores per al sector de l'automoció, se'n va anar a reflotar Renault fa uns mesos. L'home, que havia volgut reforçar la identificació de Seat amb Barcelona -amb gestos com el d'acceptar l'entrada a la Junta del Cercle-, ara lidera l'aliança Renault-Nissan-Mitsubishi. Ja és mala sort! Per a tothom.
"Mentre Foment, la Cambra i, fins i tot, Pimec competien per fixar el relat empresarial del moment, no se sabia res del Cercle"
Cercle no, Institut de l'Empresa Familiar sí
Mentrestant, aquesta darrera setmana, que algun diari ha batejat com la setmana de Marc Puig, hem sabut que l'empresa de perfums i de moda catalana que lidera, ha adquirit la firma anglesa de maquillatge anglesa Charlotte Tilbury per 900 milions d'euros i que, l'any passat, Puig va superar els 2.000 milions d'euros de facturació, 100 més que l'any anterior. Però és que també aquesta mateixa setmana s'ha formalitzat que Marc Puig assumeix la presidència de l'Institut de l'Empresa Familiar (IEF), el lobby de les grans empreses familiars, nascut a Catalunya però que en els darrers anys havia basculat clarament cap a Madrid.
Tot plegat, què hi té a veure, amb el Cercle d'Economia? Doncs que en Puig va refusar-ne la presidència fa ben pocs mesos quan en el marc de la política de cooptació tradicional de la casa li van dir que ara l'hi tocava a ell. No es van donar a conèixer els motius del refús. El cas és que Puig va proposar Javier Faus, amic personal i company de pràctiques esportives, com a nou president del Cercle.
"Marc Puig va refusar la presidència del Cercle fa ben pocs mesos quan li van dir que ara l'hi tocava a ell"
Així, el Cercle va passar d'optar per un industrial d'èxit internacional fill d'una nissaga familiar de llarga tradició a quedar-se amb un operador immobiliari, d'aquests que presumeixen haver-se fet a si mateixos. Les exitoses operacions de compra-venda d'hotels i altres edificis a través dels seus fons anomenats Meridia l'havien encimbellat econòmicament.
A la recerca del reconeixement social
Faus ja havia intentat ser reconegut com un dels seus entre la burgesia barcelonina de sempre. Vicepresident durant onze anys al Club de Tennis Barcelona, el 2010 esdevingué vicepresident econòmic i estratègic de la Junta del Barça presidida per Sandro Rosell, un home de la seva mateixa lleva. Faus fou l'encarregat de negociar la vinculació de Qatar amb el club, que finalment quedà tan qüestionada, i la precipitada marxa de Rosell anà quasi immediatament acompanyada de la seva.
L'accés a la presidència del Cercle, quatre anys després, culminava el reconeixement social d'un d'aquells personatges que havien aprofitat l'èxit de Barcelona -la seva primera gran operació fou la compra-venda de l'hotel Arts- per fer els seus negocis.
Sí que és cert que l'anterior president efectiu del Cercle, Juanjo Brugera, també venia del sector immobiliari -de Colonial-, però era una empresa vinculada històricament al grup Caixa i això li atorgava una pàtina de moderació que només oblidava quan parlava del procés independentista.
Faus va semblar al principi que es desmarcava de l'obsessió antiindependentista del seu predecessor i demanava que la classe dirigent barcelonina reconegués les seves mancances a l'hora de competir amb Madrid.
Crítiques fonamentades, però sense alternativa
Però després, el to de crítica, en bona part fonamentada, s'ha anat intensificant cap als seus predecessors i cap al paper jugat pel Cercle en els darrers anys. La resta és prou conegut. Una gestió molt personalista. D'un home amb un concepte molt elevat de si mateix, que el fa trencar amb l'equip directiu de l'entitat i desprendre's de la tutela dels anteriors presidents i dels respectius ideòlegs.
La decisió de traslladar les tradicionals jornades del Cercle de Sitges a Barcelona -amb tota la desfilada de presidents, ministres i consellers habitual- és criticada soto vocce pels amants de les tradicions. La pega és que la pandèmia impedeix la celebració física de les jornades i els copets a l'esquena de les autoritats de Madrid -que són realment les úniques que compten- al nou president. És clar, ni pensament de fer les jornades virtuals en aquesta barreja de llotja del Liceu i del Bernabéu, en què el més important és sempre el que passa entre bastidors.
"Un home amb un concepte molt elevat de si mateix, que el fa trencar amb l'equip directiu de l'entitat i desprendre's de la tutela dels anteriors presidents i dels respectius ideòlegs"
Mentrestant, la paralització absoluta de la projecció pública de l'entitat. És allò de desmuntar l'herència rebuda però sense proposar cap alternativa. Probablement, un conflicte més generacional i de caràcter personal que altra cosa. Però un senyal evident que els vells mecanismes per controlar la continuïtat del Cercle ja no serveixen.
Els vells patricis -no tant com a Foment, però déu-n'hi-do- ja no poden garantir l'accés de nova saba realment valuosa, que prefereix altres escenaris per projectar-se socialment. I els substituts no estan a l'altura de les circumstàncies. Tot plegat sembla aprofundir la decadència d'una entitat i d'un model que fou molt vàlid i innovador quan Vicens Vives l'inspirà fa més de 60 anys, però que avui no sap trobar ni el seu lloc ni els seus líders.