Tothom ha sentit a parlar dela sequera en aquest últim any o dos. Però la situació no s’ha viscut amb la mateixa intensitat als dos entorns que divideixen Catalunya: l’urbà i el rural. Al llarg d’aquests dos anys, des de les àrees rurals, la preocupació, tensió i fins i tot angoixa ha acompanyat els seus habitants a causa de la situació d’escassetat d’aigua. Al Solsonès, per exemple, acostumaven a caure pluges de 20-30 litres amb certa regularitat i ara celebrem fins i tot les de dos litres. Per desgràcia, no podem dir el mateix de les ciutats. A l’àrea metropolitana de Barcelona la població no ha estat immersa en la sensació de falta d’aigua en cap d’aquests últims mesos, ja que en el seu dia a dia no s’hi ha viscut cap alteració.
Durant la primavera del 2023 es va parlar de fortes restriccions però aquestes es van veure atenuades per quatre pluges que van donar certa esperança, tot i ser insuficients, i unes eleccions municipals imminents que bloquejaven qualsevol mesura restrictiva. Per tant el titular de sequera a la capital va durar dos dies.
La situació hídrica actual és que ens trobem sota els mínims històrics del 1989
Un dels factors que ha ajudat a aquesta inconsciència urbana han estat les dessalinitzadores. Si nosaltres tenim aigua perquè ens hem de preocupar? La dessalinitzadora del Llobregat des de l’inici de la sequera, produeix 2.000 litres d'aigua potable per segon, respecte als 230 per segon que solia produir anteriorment i en paraules del seu cap de planta així seguirà: "Mentre la situació es perllongui, mantindrem la producció per compensar la pèrdua de nivell dels embassaments". Aquesta eina pot ser molt útil en situacions d’emergència però no s’hauria d’usar com a solució a llarg termini. Deixant de banda els costos econòmics i ambientals que suposa, fer ús d’aquest sistema no ajuda a millorar la conscienciació de la població i, per tant, a tenir l’opció de reduir consums i augmentar capacitat dels embassaments donant una falsa sensació d’estabilitat hídrica i tranquil·litat davant de la situació que estem vivint.
Donada aquesta inacció col·lectiva i, sobretot, institucional per reduir el consum d’aigua (cap estiuejant ni turista s’ha quedat sense piscina aquest any) avui tornem a sentir parlar de restriccions. La situació hídrica actual és que ens trobem sota els mínims històrics del 1989.
Allunyant-nos de nou de la metròpolis, l’aplicació de restriccions es viu amb més patiment, ja que sovint poden comprometre les fonts d’ingressos familiars, si aquestes son agràries o ramaderes. Les mesures haurien d’afectar a tots els catalans per igual però cal estudiar la idiosincràsia de cada sector, si no, ens podem trobar mesures tant sorprenents com la de reduir a la meitat el consum d’aigua d’una explotació bovina sense tenir en compte que el cicle d’engreix mínim d’aquests animals passa de l’any de vida i no poden desaparèixer d’un dia per l’altre.
També sorprèn la velocitat en aplicar restriccions al sector primari i la lentitud en aplicar-les al sector turístic. Els turistes estrangers en hotels de luxe consumeixen cinc vegades més aigua que un habitant de Barcelona. Tots aquests turistes ni saben que estem en període de sequera. Per contra, al sector primari, a causa de les restriccions de reg, s’han malmès estructures productives que feia anys que donaven fruits i que poden tardar molts temps a recuperar-se.
La gestió davant d’aquesta problemàtica és molt complexa, no ho negarem, però les mesures si no van acompanyades de la seva aplicació real queden en paper mullat i la situació no para d’agreujar-se. Les actuacions no passen només per sancions econòmiques ja que, d’aquesta manera, Matadepera i la Cerdanya continuaran regant la gespa perquè econòmicament s’ho poden permetre. Cal una acció col·lectiva, coordinada i real per reduir el consum diari, reaprofitar les aigües, emmagatzemar la de la pluja (tota la que es pugui, no només la que cau als embassaments) i sobretot el que cal és solidaritat.
Els turistes estrangers en hotels de luxe consumeixen cinc vegades més aigua que un habitant de Barcelona. Tots aquests turistes ni saben que estem en període de sequera
Iniciar els primers anys durs (dels molts que vindran) del canvi climàtic, amb els embassaments, el sòl i els aqüífers de Catalunya en aquest estat és del tot menys esperançador, però si prenem consciència des de tots els medis, urbà i rural, que sense aigua no tenim aliments, ni paisatge, ni vida, ni economia de país al final de tot, som a temps d’actuar i tenim les eines per fer-ho. Si aconseguim superar aquesta situació conjuntament, haurem fet un molt bon aprenentatge per superar totes les que vindran en aquest segle de tensió climàtica que hem iniciat i que ja no s’atura.