El govern de la Generalitat de Catalunya ha anunciat una reducció d’un punt en el 50% de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) que li correspon. Era una iniciativa que l’executiu d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) havia incorporat als pressupostos del 2024 i que, malgrat l’acord amb els socialistes, van acabar naufragant. Catalunya deu ser l’última comunitat autònoma que actua per compensar la manca d’adaptació a la inflació dels diferents topalls de cada tram d’IRPF i que han generat un augment encobert de la fiscalitat real del 2019 ençà. Tanmateix, la mesura anunciada es limita als contribuents que ingressen fins a 30.000 euros anuals i, per tant, en deixa fora no només els rics, sinó sobretot les classes mitjanes. Hem de recordar, a més, que l’Estat manté invariables els seus topalls i tarifes de l’altra meitat que li pertoca de l’IRPF. Tenint en compte que són les comunitats autònomes les que assumeixen el gros de la despesa social, que és la que més puja per l’envelliment i per l’augment de població, el comportament de l’Estat és encara més injustificable.
Finalment, i de moment només per enguany, els perceptors del Salari Mínim tindran una deducció en cas que amb l’augment acordat per al 2025 -que només representa recuperar el poder adquisitiu perdut amb la inflació- els toqui pagar a Hisenda. La resta de perceptors -com ara els pensionistes- no se’n beneficien pas. Un altre cop les classes mitjanes s’han de conformar amb un augment de la pressió fiscal efectiva a causa de la inflació.
A Catalunya, ara el Govern ha acordat amb els Comuns augmentar l’Impost sobre les Transmissions Patrimonials. És l’impost que es paga quasi exclusivament quan s’adquireix un habitatge de segona mà. Es manté per als habitatges de fins a 600.000 euros i va pujant progressivament: 11% fins als 900.000, 12% fins a 1,5 milions i 13% en endavant. Per si mateix, ja és un impost qüestionable, perquè qui va adquirir l’habitatge per primer cop ja va pagar l’IVA del 21% i ja existeix l’impost sobre plusvàlues, que grava l’eventual revaloració de l’habitatge. És cert que a Europa també existeix, però oscil·la entre l’1% i el 6%. A la resta de comunitats autònomes ho fa entre el 6% (Madrid) i el 8% (Galícia).
Les classes mitjanes s’han de conformar amb un augment de la pressió fiscal efectiva a causa de la inflació
Així, els qui volen adquirir un primer habitatge, millorar el que tenen o simplement cercar-ne un fora del centre urbà que tingui una millor relació qualitat-preu -sempre dins el mercat de segona mà- hauran d’afrontar un nou augment impositiu que afecta un altre cop les classes mitjanes. Ja sabem que les classes mitjanes són el grup social més nombrós i que els impostos als més rics tenen un recorregut escàs perquè són pocs i tenen moltes formes de rebaixar la pressió fiscal efectiva. Però l’especialització en activitats de mà d’obra barata a què ens ha conduït la globalització i l’augment de la pressió fiscal efectiva comporta l’empobriment d’unes classes mitjanes convertides en l’ase dels cops, cada vegada més susceptibles d’escoltar els cants de sirena del que volen tornar a les coses “com eren abans”.