D’aquí poc se celebren les eleccions als Estats Units i, com que fa temps que s’autodenominen el país més important del món i els altres ens ho hem cregut, les seves eleccions nacionals són altament significatives per a la resta de relacions geopolítiques i planetàries. La Segona Guerra Mundial no tan sols va ser un dels escenaris més ferotges i violents de la història de la humanitat; també la seva resolució va ser una gran conxorxa per subjectar els drets d’uns pocs països per seguir, de facto, regint el món. Així es van crear la majoria de les institucions que avui ens governen, i l’American Dream va fer que l’American Way of Life fos el somni en què tots els països es van emmirallar i orientar.
Unes dècades més tard, el vaixell fa aigües, i després d’un dels presidents menys carismàtics de la història de la democràcia (i mira que la competició era alta), la nova candidata demòcrata per a la presidència del país és Kamala Harris, enfrontant-se al ja president Donald Trump. Kamala Harris és una mena de directora de l’orquestra del Titanic que ens vol convèncer que realment existeix una new way forward, és a dir, una nova manera de continuar avançant en la línia de la feina que ja ha fet a l’anterior govern. Els comunicadors polítics podrien escriure llibres sencers només amb aquest eslògan, però aquí el que ens interessa és la teca filosòfica. I res millor per explicar aquest fenomen que la famosa frase mèmica de “diferent però no gaire”. Canviar una mica però deixar-ho tot igual. Pintar les parets d’una casa que cau a trossos per vendre-la a bon preu.
Kamala Harris és una mena de directora de l’orquestra del Titanic que ens vol convèncer que realment existeix una new way forward, és a dir, una nova manera de continuar avançant en la línia de la feina que ja ha fet a l’anterior govern
En contra d’un senyor que té els millors cirurgians capil·lars del planeta, Harris es presenta com una opció pop i woke. Hem d’estar cardats com a societat perquè això sigui així, però les polítiques de tokenització eren les úniques que ens podien salvar davant d’un candidat tan despietat a escala comunicativa i amb tanta popularitat. Si Donald Trump es va coronar com a rei dels mems i atrau totes les càmeres i micròfons per les seves barbaritats, havíem de trobar una candidata que, a l’altra banda, semblés tot el contrari. Hillary Clinton no ho era, però Kamala Harris té més números de guanyar la loteria electoral que són les eleccions nord-americanes. I aquí les raons.
Primer: Kamala Harris apel·la al pragmatisme i al sentit comú
Ella sap que no és la candidata preferida del seu electorat, però sí l’opció més raonable. Davant les rebequeries de Trump, Harris és l’opció assenyada. Malgrat que els demòcrates han perdut popularitat a causa de l’actual presidència grisa i senil del país, ella es presenta com l’opció del seny, l’opció més realista davant les alternatives. Els pragmatistes van ser un corrent de pensament del segle XIX que defensaven la idea que només les conseqüències pràctiques i els efectes reals són els continguts reals de la veritat i el significat. Un dels seus principals precursors va ser Charles Sanders Peirce, i les teories van tenir molta popularitat pel fet que són molt assequibles i comprensibles per tothom. Aquest objectiu el persegueix la candidata, que és conscient que ha de comunicar un missatge molt proper a l’electorat per tal de mostrar-se com l’opció preferida.
Segon: Harris coneix el joc, hi juga bé, i sap girar truites
Harris coneix bé el seu electorat, no només perquè ja l’ha governat en els últims quatre anys, sinó perquè escolta i es deixa aconsellar. Ha rebut el suport de múltiples personalitats del país, entre elles Taylor Swift, que va suposar un abans i un després en la seva campanya; alguns opinen que més i tot que el primer debat electoral. Harris sap que, com a dona no blanca, pot acostar-se molt a alguns sectors de la població indecisa, però també que per la seva trajectòria professional resulta propera a sectors com l’empresa o l’àmbit legal. Té un equip que treballa dia i nit per conèixer fins a l’últim detall de les persones que la podrien fer presidenta, i sap que amb el finançament adequat pot fer-ho sense problema. Un altre cop, pragmàtica, però també pràctica: el que hi ha és el que hi ha i amb això hem de jugar.
Harris coneix bé el seu electorat, no només perquè ja l’ha governat en els últims quatre anys, sinó perquè escolta i es deixa aconsellar
Harris també sap que les seves coordenades personals poden afectar tant positivament com negativament la campanya, i no nega que el tokenisme amb el qual sovint se la tracta li pugui jugar a favor. Un dels moments estel·lars de la campanya va ser quan va ser atacada pel seu contrincant, JD Vance, que la va descriure com una childless cat lady (dona sense fills amb gats), referint-se al fet que no havia tingut fills biològics (la seva parella en té dos), i ho deia de manera despectiva intentant desprestigiar-la. Com si ser mare de gats no fos una opció fantàstica per viure en aquests temps d’intempèrie. Ràpidament, dones del seu partit i del seu entorn van començar a dir que elles també eren childless cat ladies i van crear trobades de Zoom per a totes les dones que també se sentissin orgulloses de portar aquesta etiqueta. Així mateix, el fet de no ser mare biològica se li ha retret en més d’una ocasió durant la campanya (sí, el 2024 encara hem d’estar amb aquestes coses), i el seu electorat ha començat a anomenar-la momala, que és la manera com els fills de la seva parella se li refereixen, un joc de paraules que prové de la combinació del seu nom de pila, Kamala, i també una expressió yiddish que vol dir “mareta”.
Tercer: tanmateix, mil i una contradiccions
Un dia parlava amb un comunicador polític i em va dir que als Estats Units, si ho comparem amb casa nostra, només hi ha dreta relaxada i dreta exaltada, però que no existeix una opció real d’esquerres que tingui possibilitats d’arribar enlloc. Quan sento que comparen Kamala Harris amb una comunista ric, penso en la cara del meu expert posant els ulls en blanc. El fet de ser una opció molt més sensata que Trump no li resta les mil contradiccions a la campanya. Per una banda, podríem dir aquella relaxant frase de “qui no viu amb com a mínim cinc contradiccions viu en dogma”, però el cas és que les contradiccions de Harris són una mica més perilloses que ser ecologista i menjar carn o comprar roba de marca i votar l’esquerra. A Harris també se l’ha criticat per la seva posició respecte a conflictes armats mundials, especialment a Palestina, i també la manca de posicionament en temes delicats del país que ja havia tractat durant la seva etapa de vicepresidència. Si bé de moment se n’està sortint prou bé i les enquestes semblen prou favorables, no ser Donald Trump no eximeix de contradiccions, filosòfiques o polítiques.
La nit del 5 de novembre, en horari nord-americà, sabrem si Kamala Harris passarà a ser la primera dona presidenta dels Estats Units, però les conseqüències del seu mandat no les sabrem fins al cap d’uns mesos. Serà la seva estratègia pragmàtica suficient per contrarestar la força d’un magnat llunàtic amb aspiracions estrambòtiques?