Claus filosòfiques per entendre la filosofia darrere de la COP29

La COP29, la coneguda cimera internacional del clima que arriba a la seva 29a edició | iStock

Per molt que busquin la solució d’una crisi tan important com el canvi climàtic, les cimeres del clima són estructures profundament de l’statu quo. No només pel fet que els seus convidats són les persones més influents del sistema capitalista, sinó també perquè tots comparteixen una mateixa visió de la necessitat de progrés, de línies vermelles i de quin és el camí que ha de seguir la humanitat per arribar a un punt desitjable. Hi ha, doncs, una certa homogeneïtat en els perfils, que difereixen per interessos individuals, però que comparteixen la mateixa narrativa.

Filòsofs com Bruno Latour o Andreas Malm han reflexionat sobre aquesta qüestió, destacant com el sistema està creat per rendir homenatge a les nostres principals fonts de recursos econòmics de manera acrítica, sense explorar altres opcions que potser portarien menys beneficis econòmics, però més beneficis sistèmics per a una economia basada en el que necessitem com a humans i no per una ambició mal entesa. Així, a llibres com How to Blow Up a Pipeline (2021), Malm proposa una visió radical d'accions directes contra el canvi climàtic, amb reflexions polítiques i filosòfiques. 

Per molt que busquin la solució d’una crisi tan important com el canvi climàtic, les cimeres del clima són estructures profundament de l’statu quo

En una lectura més centrada en la responsabilitat moral, també podem buscar solucions al llibre de Catriona McKinnon, Climate Change and Future Justice, que explica el deute climàtic que estem deixant a les generacions futures, teoritzant-lo de la manera alarmant de “genocidi climàtic”. Lectures que no han fet la majoria de líders de la COP, però sí la comunitat científica i d’activistes que encerclen els recintes i es manifesten arreu del món demanant una acció climàtica contundent i basada en el bé comú, no en els béns d’uns pocs.

Idees revolucionàries: simpàtiques, però no m’hi embolicaria

Els líders de la COP sovint obren la porta a alguns conceptes innovadors, però mai transformadors. La cautela és coneguda com un fet positiu en les relacions internacionals, però en moments d’emergència com el que sembla que ens neguem a entendre, calen respostes atrevides que apostin per un canvi de paradigma. De propostes no ens en falten, és la valentia i innovació política que sembla que no està ni desitja estar a l'altura. Una de les més reconegudes són els límits planetaris i les teories del decreixement. El model de creixement exponencial a l’infinit en què vivim actualment no té un final feliç, malgrat que ara estigui comportant grans beneficis a unes poques persones. El que necessitem és posar-nos límits, buscar la manera de no malgastar tants recursos i de trobar una manera eficient, sostenible i justa d’administrar-los. Les idees hi són, tant al llibre de Límits de Giorgos Kallis, al Less is More de Jason Hickel, al Doughnut Economics de Kate Raworth o als múltiples llibres de Naomi Klein com This Changes Everything o On Fire, on avisa i fa divulgació sobre maneres alternatives de continuar habitant la Terra.

 

Tokenisme vs representació: qui és l’altre?

Una de les altres grans crítiques que fa anys que arrosseguem és el problema de la representativitat. Evidentment, per molt que les cimeres durin dues setmanes, no hi pot parlar tothom. Tampoc hi poden tenir veu tots els grups ni persones ni fins i tot causes importants a les quals s’han d’atendre. Tanmateix, a vegades el problema no és tant tenir veu com ser escoltat.

 

El tokenisme és un concepte que sorgeix de la pràctica simbòlica de donar una aparença d’inclusivitat, però que es queda en la superficialitat i no aborda problemes estructurals subjacents. Per exemple, podem parlar de tokenisme quan es conviden a parlar líders indígenes o racialitzats, es posen més dones a un espai de debat o es crea una sala secundària per a persones amb diversitat funcional, però no ens plantegem com incloure les seves demandes ni tampoc quines pràctiques hem de canviar per assolir una igualtat justa i real.

 

Des de la interseccionalitat com a aproximació filosòfica incorporada per Kimberlé Williams Crenshaw, hem après que són molt poques les persones que no pateixen cap opressió estructural. No tindria més sentit escoltar les demandes del que és la gran majoria de la ciutadania global a l’hora de fer acció climàtica per a totes elles? El problema de la resposta a aquesta pregunta és que, per a moltes de les persones governants, la resposta és que no. No per maldat necessàriament, sinó per practicitat. Mentre els seus privilegis aguantin i els altres no es queixin massa, no cal que ens revolucionem amb aquesta idea de l’acció climàtica per a una crisi que, de moment, encara aguanta.

 

Comunicats, informes, manifestos i declaracions

Els caps d'Estat mundials en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (COP28) | Europa Press

Un altre error greu de les cimeres del clima, que m’atreviria a dir que és un error greu de qualsevol cimera, és la gran quantitat de declaracions, comunicats, informes, manifestos i altres documents i accions simbòliques que es fan que no acaben arribant a la pràctica. Evidentment, hi ha una part de la parafernàlia que és necessària si volem posar-nos tots d’acord. Ens agradi més o menys, hi ha un punt de la representativitat que és necessària. Tanmateix, amb la representativitat sola no en fem prou.

El més important i un pas que ens solem saltar quan parlem de governança és pensar en quin tipus de governança volem

Les cimeres del clima es troben lluny de ser un espai de reflexió filosòfica, però podrien ser-ho. El més important i un pas que ens solem saltar quan parlem de governança és pensar en quin tipus de governança volem. Un cop feta la reflexió, i assegurant la representativitat de tothom i no només dels que ens interessa escoltar pels nostres propis beneficis, cal posar objectius ambiciosos encara que siguin incòmodes. No passa res si tenim reaccionaris. No passa res si algunes persones no entenen la importància de l’assumpte. Estem parlant d’un repte que ens afectarà a tots i que ja fa massa anys que posem en perill. L’acció climàtica és negociable, però no es negocia.