Un grup de catedràtics, separats de la universitat per defensar la llibertatdecàtedra i no voler ensenyar amb els dogmes religiosos i morals imperants liderats per Francisco Giner de los Ríos, funden la Institución Libre de Enseñanza (ILE) a Madrid l’any 1876. És així com enceten una tasca educadora, inicialment universitària, al marge dels centres educatius públics i religiosos. La ILE s’inspira en el Krausisme, un moviment de renovació nascut a finals del segle XVIII que promou l’educació de les persones en base a la ciència i la virtutmoral que fomenta el jove filòsof alemany, Karl Christian Friedrich Krause.
Aquests corrents lliberals arrelen més tard a la Mallorca de l’època, una societat tancada basada en un sistema on l’església i els cacics locals exerceixen un fort control a qualsevol intent de renovació educativa. Amb algunes excepcions, com Guillem Cifre de Colonya, nascut a la vila de Pollença -al peu de la serra de Tramuntana- l’any 1852 que mercès a la seva inquietud i estudi, entra en contacte amb representants del Krausisme a Madrid on es trasllada l’any 1869 i és partícip d’aquest moviment i de la creació de la Institución Libre de Enseñanza.
La Institución Libre de Enseñanza (ILE) neix a Madrid l’any 1876
Cifre retorna a Mallorca havent-se impregnat de totes les idees i pràctiques que ha conegut a Madrid amb la intenció de desplegar aquest renovat model educatiu. És així com crea a Pollença la Institució d’Ensenyança seguint les passes de la institució peninsular, però amb alguna deferència rellevant. A diferència de la ILE, orientada a la formació universitària de la burgesia, la institució mallorquina s’adreça, justament, al poble que no disposa de mitjans per accedir a l’educació.
Alfabetitzar i educar la població és una condició necessària per a la seva emancipació, però sense autonomia econòmica això no seria possible. Així, l’any 1880, constitueix la Caixa d’Estalvis de Pollença, al servei dels agricultors perquè, d'acord amb els crèdits que l’entitat financera els atorga puguin esdevenir petits propietaris i estalviar, sense haver de recórrer, com fins llavors, als usurers.
Si la figura de Guillem Cifre de Colonya és rellevant seria injust no parlar de la seva esposa, ClaraHammerl, prussiana que en morir Cifre l’any 1908, esdevé la primera dona directora d’una entitat financera a Espanya i Europa. En una societat com la mallorquina de l'època -que recela dels de fora- i amb uns costums més que conservadors, que una dona lideri i faci créixer una caixa d’estalvis té un mèrit extraordinari.
La primera caixa de l’Estat va ser la Caja de Ahorros de Jerez, constituïda l’any 1834, i l’any següent una Real Orden estableix l’objectiu de rebre dipòsits que meriten interessos per tal de promoure l’estalvi. Les caixes, a diferència dels bancs, són entitats sense afany de lucre, és a dir, els seus resultats han de revertir en la mateixa entitat i en l’obra social.
La primera caixa de l’Estat va ser la Caja de Ahorros de Jerez, constituïda l’any 1834
Tot i que sembla llunyana, la crisi financera de l’any 2008, que va derivar en la crisi econòmica d’ençà fins al 2014, va canviar radicalment un sistema financer basat fins llavors pràcticament en un empat entre bancs i caixes d’estalvi. En pocs anys el desempat es tradueix en la pràctica desaparició de les entitats sense ànim de lucre del mapa financer. L’any 2010 existien 45 caixes i s’inicia un pla de reestructuració, primerament, amb un procés de concentració d’aquestes entitats, aquest fet dona per resultat la reducció a 15 caixes. En segon lloc, els bancs les absorbeixen per exigència del Banco de España, fet que suposa pràcticament la desaparició d’un model financer secular. Aquesta operació va suposar una aportació ingent de recursos públics per sanejar el conjunt del sistema.
En aquest context podríem pensar que la Caixa d’Estalvis de Pollença havia de seguir les passes de les seves caixes germanes com una resta arqueològica més d’un projecte iniciat l’any 1880. Res més lluny de la realitat, de la desfeta de les caixes d’estalvi n’han sobreviscut dues: l’antiga Caixa d’Estalvis de Pollença ara anomenada Colonya Caixa Pollença, i la CaixaOntinyent al País Valencià. Precisament, les dues caixes més petites que hi havia. Caldrà estudiar amb perspectiva, com davant d’un tsunami com el de la crisi iniciada el 2008, dues entitats se n’han sortit i segueixen donant servei al seu territori. Haver estat fidels al seu propòsit i valors, des del seu inici, potser n’ha estat un dels factors determinants.
Fins a finals dels anys 60, Colonya Caixa Pollença només disposa d’una oficina a la ciutat que la va veure néixer. De llavors ençà s’ha fet una expansió controlada, especialment de les oficines, pas a pas, consolidant i arrelant-se als diferents territoris on opera. Si ens fixem en algunes de les dades més rellevants de l’entitat, actualment disposa de 24 oficines arreu de les illes Balears (14 a Mallorca, 4 a Menorca i 2 a Eivissa), amb més de 120 professionals donant servei i mou 700 milions d’euros en dipòsits. A banda, la Fundació Guillem Cifre de Colonya gestiona la part dels excedents aportats a l’obra social.
Per si això no fos prou, Colonya Caixa Pollença va ser pionera en la creació de l’anomenat EstalviÈtic l’any 1999, una realitat consolidada i un referent per aquelles persones que volen fer un ús responsable dels seus diners. Dels 700 milions en dipòsits, 200 hi estan vinculats per finançar projectes ètics, amb transparència i solidaritat.
Fa una colla d’anys es va encetar un debat en relació amb si les caixes d’estalvi formaven part del conjunt d’organitzacions de l’economia social. Vist com va acabar tot plegat, pot semblar un debat estèril. No obstant això, estic convençut que Colonya Caixa Pollença és economia social en estat pur des que l’emprenedor social, Guillem Cifre de Colonya, la va fundar a finals del segle XIX fins als nostres dies, i que ho podrà seguir sent si es manté fidel al seu propòsit i útil per a la seva gent.