Fixa’t en el cafè que prens cada dia a l’oficina. Saps d’on ve? Potser és de comerç just i no ho saps. Aquesta beguda energètica és un clàssic a les empreses i suposa el 43% de les vendes del mercat responsable espanyol, és una mica l’ambaixador d’una filosofia que busca unes regles del joc més ètiques. I no només a les companyies, també a les llars i, especialment, entre l’administració pública, qui té la clau per consolidar un nou paradigma econòmic. Perquè què pot ser més pedagògic que veure un alcalde o president bevent cafè de comerç just?
Aquesta és la principal reivindicació per al Dia Mundial del Comerç Just, que se celebra aquest dissabte, i que vol que transcendeixi una dada clau: només el 0,17% de les vendes del mercat prové de l’administració pública. El cafè és només un element, però hauríem de parlar de serveis de càtering, neteja, energia, transport, informàtica... la llista és llarga i, clarament, seria un impuls per als 40 milions d’euros que es van ingressar el 2016, segons l’últim informe Comerç just a l’Estat espanyol.
L’estudi mostra que el gruix principal de la facturació es concentra als supermercats (38%), canal horeca (36%) i establiments al detall (23%), el que demostra que bàsicament és una opció que tria el ciutadà en el seu dia a dia. Un comprador que, d’altra banda, gasta de mitjana 0,86 euros anuals en el comerç just, molt per sota dels 13,86 euros d’Europa, el que deixa l’aportació espanyola en un 0,5% del total europeu.
De fet, segons un informe d’Eurostat del 2016, el 45% de la ciutadania espanyola està sensibilitzada amb el comerç just, per sota de la mitjana europea (50%) i lluny tant del líder, Suècia (80%), com de la cua, Bulgària (15%). Però són dades generals de consum, no reflecteixen la compra pública perquè no hi ha dades. Aquesta és una crítica que fa l’advocat i president de l’organització europea Fair Trade Advocacy Office, Sergi Corbalán, qui afirma que “és un buit que cal omplir perquè ajudarà les empreses a veure que la compra pública responsable és també una inversió de negoci”.
Comerç just: una recomanació o per llei?
“La compra pública és un exemple molt clar de coherència de polítiques públiques”, defensa Corbalán, i recorda que les mateixes administracions que avui intenten promoure els drets humans i la sostenibilitat també compren béns i serveis a empreses que no miren aquesta part més ètica i responsable.
Precisament per aquest motiu el lema dels actes d’aquesta setmana és Revolució de les butxaques públiques. En una campanya de recollida de signatures iniciada per Setem, diverses entitats del sector volen promoure que els ajuntaments incloguin en els concursos públics dues clàusules que donin punts a les empreses de comerç just i l’obligació d’incorporar productes de l’àmbit per als qui hi optin, així com compromisos per impulsar les finances ètiques.
Corbalán: "La compra pública és una palanca per mostrar a les empreses que hi ha consumidors públics per a qui el preu no és l’únic criteri”
Una passa endavant que, a ulls del president de la Fair Trade Advocacy Office, suposa una “palanca per mostrar a les empreses que hi ha consumidors públics per a qui el preu no és l’únic criteri”. En aquest sentit, recorda que la Directiva UE de Compra Pública de 31 de març de 2014 confirma que les administracions no estan obligades a triar l’oferta més barata i poden ponderar altres criteris com la qualitat, la sostenibilitat i el comerç just.
Això ha fet que ajuntaments com el de Barcelona, Santa Coloma de Gramenet o Montcada i Reixac hagin aprovat mocions de suport i elaborat guies per incorporar clàusules de contractació responsable al llarg del darrer any. Però n’hi ha prou amb això o caldria per llei obligar a adquirir un cert percentatge de productes i serveis a entitats més ètiques? “Les guies, recomanacions i intercanvi d’experiències entre autoritats municipals són fonamentals”, respon Corbalán, “totes aquestes iniciatives soft són necessàries, però no suficients”.
El 'land' de Baden Würtenberg ha aprovat una llei que obliga a la compra pública sostenible
Dos dels exemples que posa per il·lustrar-ho es troben a Alemanya: “El land de Baden Würtenberg ha adoptat recentment una llei que fa obligatòria la compra pública sostenible. També el govern federal alemany ha publicat el compromís que com a mínim el 50% del tèxtil que comprarà fins al 2020 serà sostenible i esperem que passi al 100% el 2030”. A tall d’anècdota, el cafè i te que es pren al Parlament europeu també és de comerç just.
Una decisió a favor de la millora social
Tot i que les clàusules socials i de medi ambient són aplicables a qualsevol producte i servei, el president de la Fair Trade Advocacy considera prioritari traslladar-les als béns que provenen de “països on l’aplicació de la legislació de treball i de medi ambient és precària”.
Segons l’informe de les Nacions Unides sobre compra pública responsable de 2017, les clàusules més habituals s’incorporen en contractes relacionats amb medi ambient, com ho pot ser l’eficiència energètica, malgrat que cada cop es veuen més requisits en les licitacions que permeten introduir clàusules socials com la inserció laboral de persones en risc d’exclusió.
Però què passa amb els bancs? Una de les principals crítiques dels organismes que promouen un mercat més responsable apunten directament cap a les grans empreses que financen les indústries petrolieres i d’armament. Són companyies amb presència a escala internacional que també gestionen els comptes bancaris de les administracions. “Per què no optar per la banca ètica?”, es pregunta Corbalán, fent referència al fet d’actuar de manera coherent amb els valors que promulguen governs i ajuntaments. Actualment la banca ètica representa el 5% del PIB de la UE, mentre que el comerç just hi aporta el 16%.
Cafè de comerç just a la plaça de Sant Jaume
Normalment el preu és una de les traves que més dificulta l’entrada del comerç just. “Hi ha la percepció que són més cars, sovint per manca d’informació de quines empreses ofereixen els productes i serveis que les administracions necessiten. Ara bé, sovint la compartementalització dels diferents departaments dificulta una política coordinada de compra pública responsable i coherent”, detalla Corbalán.
Són dues realitats que llastren l’entrada, però no la impossibiliten. L’ajuntament de Barcelona va adquirir el febrer de 2016 el compromís de contractar només proveïdors de productes electrònics que incloguin clàusules socials per garantir els drets dels treballadors que els presten béns i serveis, adherint-se així al projecte Electronic Watch. Una mesura que es va estendre a tots els proveïdors l’abril del 2017, els qui han de complir les normes sociolaborals aprovades per l’Organització Internacional del Treball (OIT).
Paral·lelament, es va establir una Guia de contractació pública medi ambiental que ha fet que l’alcaldessa Ada Colau, i els altres membres del consistori, prenguin cafè de comerç just. En ella, s’estipula la introducció de productes bàsics com cafè, sucre, xocolata, te i altres begudes i aperitius de comerç just als menjadors escolars i serveis de càtering i vending. També es va establir l’obligació d’adquirir productes tèxtils que respectin les convencions de l’OIT.
L'ajuntament de Barcelona treballa amb proveïdors que compleixen les normes laborals de l'OIT i té més de la meitat del deute en la banca ètica
L’equip de govern de Barcelona Comú treballa ara en l’elaboració d’una nova Guia de Contractació que ha d’estendre la pràctica a altres àmbits. També a les finances, on el 2015 el 100% del deute municipal i la gestió de les arques públiques estava exclusivament en mans de la banca tradicional.
A finals del 2017, les xifres es van revertir: el 54% dels 835 milions d’euros de deute municipal estava en mans de la banca ètica, pública i bons sostenibles, i únicament el 22% de les operacions es van finançar amb entitats tradicionals.
L’ajuntament també es va adherir com a soci a Fiare Banca Ètica i a Cooperativa Caixa d’Enginyers al llarg de l’any anterior, així com es va efectuar una prova pilot amb Coop57 i Fiare per a un fons de crèdit municipal.