El 17 de gener del 1961, el president sortint dels Estats Units d’Amèrica, Dwight D. Eisenhower, va fer el discurs de comiat a la nació després d’exhaurir el segon dels seus dos mandats com a president i abans de cedir el testimoni del lideratge a John F. Kennedy. Aquest discurs televisat ha passat a la història per les següents paraules:
“Aquesta conjunció d’un estament militar immens i una gran indústria armamentista és nova de trinca en la història dels Estats Units. La influència absoluta -econòmica, política, fins i tot espiritual- es pot sentir a cada ciutat, a cada administració pública, a cada despatx del govern federal. Reconeixem la necessitat imperativa d’aquest desenvolupament, però no podem passar per alt el fet de comprendre les seves perilloses implicacions. El nostre esforç, els nostres recursos i els nostres mitjans de vida hi estan implicats; de fet és l’estructura mateixa de la societat. Als consells de govern, cal que estem vigilants contra l’assumpció d’una influència no justificada, tant se val si buscada o no buscada, per part del complex militar-industrial. El potencial d’un creixement nefast de poder inapropiat existeix i continuarà existint. No hem de permetre mai que el pes d’aquesta combinació posi en perill les nostres llibertats o els nostres processos democràtics. No hauríem de donar res per segur, només una ciutadania en alerta i coneixedora pot fer encaixar la ingent maquinària industrial i militar de defensa amb els nostres mètodes i objectius pacífics, per tal que seguretat i llibertat puguin evolucionar plegades”.
El motiu principal pel qual aquestes paraules formen part de la història dels Estats Units és per l’aparició per primer cop d’un concepte que amb el pas dels anys esdevindria central a l’hora d’analitzar els nuclis de poder del país: el complex militar-industrial. Aquest general de cinc estrelles ficat a polític va ser el primer a verbalitzar un poder que s’estava congriant al nucli mateix de la nació i que amb el pas de les dècades no deixaria de créixer.
El complex militar-industrial, un concepte central per analitzar els nuclis de poder dels Estats Units
Com es pot deduir, del que Eisenhower ens alertava era contra el pes que la indústria armamentista estava guanyant dins del país, un risc que ell intuïa que continuaria persistint en anys posteriors. Com a militar, sabia del que parlava. Avui no és cap secret que molt sovint els interessos dels americans estan vinculats a conflictes bèl·lics, i no només els que els implica a ells de manera directa (tipus Iraq o Afganistan), sinó també als de tercers països (cas de l’actual guerra d’Ucraïna) que es converteixen en clients de la seva indústria militar. Però de què parlem quan parlem d’aquest complex tan difús? Sovint, per evitar entrar en una estèril cacera de fantasmes convé posar noms, i això és el que farem avui. Hem seleccionat cinc empreses que formen part del nucli més intern de l’arxiesmentat complex militar-industrial i les analitzarem una per una.
Boeing, molt més que avions comercials
A dalt de tot de la piràmide dels fabricants d’armes hi ha l’empresa Boeing, que segurament ens sona molt més per l’aviació civil, però que en realitat genera un 42% de la seva facturació total -que s’enfila fins als 70.000 milions de dòlars- gràcies a la defensa. Per descomptat, és un dels principals contractistes dels Estats Units en matèria militar. Va fer un gran salt quan l’any 1997 va comprar la mítica companyia fabricant d’avions McDonnell Douglas (fabricant dels clàssics MD) que, per cert, prèviament havia adquirit la companyia de Howard Hughes. L’any 2003 el president de Boeing es va veure forçat a dimitir per l’escàndol d’espionatge que va afectar de ple la seva companyia, quan es va saber que havien fet servir informació procedent de l’exèrcit dels Estats Units per conèixer els termes de l’oferta de la seva rival Airbus. Com veurem més endavant, no va ser el primer escàndol que una companyia d’aviació nord-americana va protagonitzar amb conseqüències molt degradants per a ells. Avui dia, aquesta corporació està dirigida per David Calhoun, CEO i president. Només fa un parell d’anys que regeix els destins de la companyia, perquè va haver d’agafar el comandament quan l’anterior màxim executiu, Dennis A. Muilenburg, va haver de plegar després que els errors de disseny del 737 MAX provoquessin dos accidents devastadors. Ara mateix, Calhoun és el vèrtex d’una estructura formada per 140.000 treballadors, i té assignada una retribució que supera els 21 milions de dòlars anuals.
Boeing, coneguda per l'aviació civil, factura 70.000 milions de dòlars en matèria militar
El nom de Lockheed va saltar als titulars de la premsa a finals dels setanta, per culpa d’un dels escàndols més grossos del món industrial i polític en moltes dècades. Es va saber que la multinacional americana havia estat subornant polítics i representants públics de mig món per tal que aconseguissin que els seus estats compressin material de guerra de l’empresa. Un dels implicats va ser ni més ni menys que el príncep Bernat dels Països Baixos. El 1976 part de la cúpula de Lockheed va dimitir i el 1979 la mateixa companyia es va declarar culpable de subornar a funcionaris japonesos. Anys després, amb l’escàndol ja oblidat, la firma es va fusionar amb la companyia de Bethesda (Maryland) Martin Marietta, també de l’àmbit militar. És així com, el 1995, va sorgir l’actual Lockheed Martin.
La companyia està avui dia especialitzada en el disseny, la manufactura i la comercialització de sistemes aeronàutics, submarins i aeroespacials. El primer dels segments esmentats és el nucli del negoci, perquè acapara un 40% de la seva facturació. Gairebé tres quartes parts de les seves vendes procedeixen dels Estats Units. Té una plantilla de 114.000 persones i unes vendes de 67.000 milions de dòlars. És considerat un dels primers contractistes militars del món. Al capdavant d’aquest imperi hi ha James Donald Taiclet Jr., CEO i president de la companyia. El seus inicis professionals estan vinculats a la consultora McKinsey, on va treballar entre 1991 i 1996, però sobretot va ser pilot de l’exèrcit nord-americà i va prendre part a la coneguda operació “Tempesta del Desert”, en el marc de la guerra del Golf, a Iraq (1991). La seva retribució supera els 18 milions de dòlars anuals. El màxim accionista de la companyia, amb prop d’un 15%, és el banc d’inversió americà State Street, un habitual a l’accionariat de les grans companyies. Darrere d’ell hi ha la constel·lació habitual de fons d’inversió, en un capital molt atomitzat.
El tercer de la llista és Raytheon, potser el més conegut de tots perquè en el seu dia van ser inventors del microones domèstic. Dels experiments amb el magnetró el 1945 va sorgir com a descobriment inesperat que les microones podien escalfar el menjar. Primer va ser una barreta de xocolata de la marca Mr. Goodbar, després un paquet de crispetes i, finalment, un ou que va tenir un trist final. Dos anys després van començar a comercialitzar forns microones industrials i els anys seixanta van entrar al mercat domèstic. Avui dia, el nom complet de la companyia és Raytheon Technologies, després de la fusió fa un parell d’anys de l’empresa original amb United Technologies Corporation. La seu és a Arlington (Virginia) i dona feina a 174.000 treballadors. El seu negoci està dividit en quatre blocs de volum similar pel que fa a la facturació de cadascun d’ells: sistemes de navegació aèria, aeronàutica, sistemes de míssils i antimíssils, i sistemes aeroespacials. Tot plegat per facturar anualment 64.500 milions de dòlars, més del 85% als Estats Units, pel pes dels contractes amb el govern d’aquell país. El seu màxim responsable és l’economista Gregory J. Hayes, que ocupa els càrrecs de president i de CEO, com en el cas de la companyia anterior, i amb una retribució que supera els 23 milions de dòlars anuals.
El president i CEO de Raythen té una retribució que supera els 23 milions de dòlars anuals
El quart graó l’ocupa General Dynamics, una companyia que factura 38.500 milions de dòlars i que té el Ministeri de Defensa dels Estats Units com a principal client. El primer executiu és Phebe N. Novakovic, una exempleada de la CIA i del Ministeri de Defensa dels Estats Units. Té una retribució que, amb tots els conceptes inclosos, supera els 23 milions de dòlars anuals. La companyia està especialitzada en el disseny, manufactura i comercialització d’equipament i sistemes aeronàutics, espacials, navals i de defensa. L’àrea de defensa és que aporta la part més abundant de les seves vendes, però en general les quatre branques són de volums similars. Més del 82% de la producció es ven als Estats Units, sobretot pels acords amb el Ministeri de Defensa. Un dels seus principals directius és l’espanyol Alfonso Ramonet, que va accedir a càrrecs de responsabilitat quan General Dynamics va adquirir la companyia pública estatal Santa Bárbara, un dels principals fabricants d’armes espanyols. La compravenda i, alhora, privatització es va dur a terme en l’època del govern Aznar (2001), a canvi de cinc milions d’euros, però amb unes despeses -bàsicament per compromisos de compra de material per part de l’Estat- d’uns 500 milions. El canvi de propietat es va viure enmig d’una forta revolta dels treballadors, que no volien passar a mans d’una empresa privada estrangera. Van encertar plenament, perquè des d’aleshores Santa Bárbara no ha parat de perdre llocs de treball i fàbriques senceres. Tornant a la matriu, General Dynamics, cal dir que dona feina a 103.000 treballadors. Els seus principals accionistes són, com en tots els casos que estem veient avui, fons d’inversió importants. En el cas concret d’empresa de Reston (Virginia), hi trobem una firma de gestió d’actius que no és de les usual, amb prop de l’11% del capital (segon màxim accionista); es tracta de Longview Asset Management LLC, uns experts en inversions amb seu a Chicago que gestionen actualment 7.400 milions de dòlars, el que vol dir que la seva posició a General Dynamics és al voltant d’un 95% de tot el seu patrimoni.
Només les cinc companyies americanes que hem inclòs en aquest article donen feina de manera directa a més de 600.000 treballadors
La cinquena companyia d’aquest repòquer seleccionat, és Northrop Grumman, que té una facturació anual de 35.500 milions de dòlars. A finals dels noranta va estar a punt de ser adquirida per la seva rival Lockheed, en una operació que en el seu moment va ser valorada en 8.300 milions de dòlars (1997), però finalment les autoritats nord-americanes, amb el Pentàgon al davant de tot, van prohibir la fusió per considerar que restringia la competència de manera molt rellevant. Aquell mateix any, Boeing havia comprat McDonnell Douglas, un altre dels agents clau en la indústria de la defensa. El perfil de Northrop Grumman és una fotocòpia de les altres firmes que hem vist ara, perquè es dedica al disseny, fabricació i comercialització de sistemes i equips per a la defensa. El segment on més vendes té (30%) és el de sistemes aeronàutics, seguit dels espacials i l’equipament electrònic (radars, control de trànsit aeri, comunicacions, vigilància, etc.). La quarta pota, la d’armament, té un pes una mica per sobre del 15%. El 86% de les seves vendes les fa als mateixos Estats Units, en bona part a l’administració pública. Dona feina a 88.000 persones. La companyia està dirigida per Kathy J. Warden, una economista experta en ciberseguretat i tecnologies de la informació. La seva retribució anual volta els 20 milions de dòlars.
Només les cinc companyies americanes que hem inclòs en aquest article donen feina de manera directa a més de 600.000 treballadors, o sigui, són el mitjà de vida de més de 600.000 famílies, el que indica que la implantació del sector a la societat americana és molt profund, massa per albirar que el seu ingent poder pugui declinar. Segons l’institut suec Sipri, el 8,3% de la despesa pública USA (2020) es dedica a armament i el top-100 mundial de fabricants està dominat per les companyies americanes (41), que facturen conjuntament 285.000 milions de dòlars. Sembla que la profecia d’Eisenhower s’ha complert amb escreix.