Al llarg de la darrera dècada de Procés i, encara més, amb l’esclat del Cas Villarejo, tres lletres que abans potser eren desconegudes per a la majoria de ciutadans han esdevingut part de la cultura popular: CNI. O sigui, les inicials del Centro Nacional de Inteligencia. En general, la majoria de persones considera que el CNI és l’agència espanyola d’espionatge, però això és una veritat a mitges; és cert que el CNI és un servei estatal d’intel·ligència, però no n’és pas l’únic perquè aquí -com a la majoria d’Estats- existeix tot un eixam de serveis i agències que conjuntament s’autodefineixen com a “la comunitat d’intel·ligència”. També cal fer una precaució relativa al propi concepte d’intel·ligència que fa referència a cert tipus d’informació més que no pas a una concentració inusual de matèria grisa.
Començant pel més conegut i sobre el que pivota la comunitat, el Centro Nacional de Inteligencia, és un ens que va ser fundat l’any 2002 com un pas més de l’evolució històrica dels serveis anteriors, el Cesid (del 1977 al 2002) i el Seced (del 1972 al 1977). El seu naixement va venir empès per un doble motiu; en primer lloc, per “civilitzar” els serveis d’intel·ligència, és a dir, desvincular l’agència del món militar per tal que passés a estar integrada eminentment per ciutadans de caràcter civil (tot i que depèn del Ministeri de Defensa). En segon lloc, per posar a zero el comptador de l’espionatge estatal, que estava tacat per diversos escàndols que van embrutar la imatge del Cesid i dels que parlarem més endavant.
Segons ells mateixos promulguen, el CNI és l’organisme públic responsable de facilitar al president del Govern i al Govern de la nació les informacions, anàlisis, estudis o propostes que permetin prevenir i evitar qualsevol perill, amenaça o agressió en contra de la independència o integritat territorial d’Espanya, els interessos nacionals i l’estabilitat de l´Estat de Dret i les seves institucions. A diferència d’altres països, com pot passar al Regne Unit amb l’MI-5 i l’MI-6, no hi ha un servei dedicat a l’espionatge interior i un altre a l’espionatge exterior, sinó que totes dues funcions corren a càrrec del mateix CNI. Malgrat la pulcritud del llenguatge que empren a la seva pàgina web, on es parla d’objectius i valors -com si fos una empresa qualsevol- i on sovintegen verbs de biaix positiu com prevenir, vetllar o garantir, no podem oblidar que són espies i que es mouen sota una capa d’opacitat molt densa, de manera que és fàcil que es donin les circumstàncies adequades perquè trepitgin les línies vermelles d’un estat de dret. En certa manera, tot el cabdell d’informacions que estan sortint a la llum arran de l’anomenat Cas Villarejo (un procediment que, des del punt de vista judicial, porta obertes més d’una trentena de peces separades) i de l’escàndol Pegasus ens poden dur a pensar que per al CNI el límits de la democràcia i de la legislació vigent tenen més de suggeriments que de murs infranquejables.
El CNI és un servei estatal d’intel·ligència, però no n’és pas l’únic perquè aquí -com a la majoria d’Estats- existeix tot un eixam de serveis i agències que conjuntament s’autodefineixen com a “la comunitat d’intel·ligència”
L’organització interna del centre és la següent: en primer lloc i com hem dit abans, té dependència directa del Ministeri de Defensa, encara que durant el període 2011-2018 va estar integrat al Ministeri de Presidència. El màxim és responsable de la institució és el director, amb rang de secretari d’Estat. Ara mateix, el director és nou de trinca perquè arran de l’esmentat escàndol Pegasus Paz Esteban López va ser defenestrada (o, en les simpàtiques paraules de la ministra Margarita Robles, “substituïda, però no destituïda”) i el seu lloc el va passar a ocupar Esperanza Casteleiro Llamazares, madrilenya com l’anterior, i que va entrar als serveis secrets (aleshores Cesid) amb només vint-i-set anys, el 1983. Per sota d’ella, hi ha un secretari general, càrrec que ocupa des del 2020 el coronel d’infanteria Arturo Relanzón Sánchez-Gabriel, també amb una llarga trajectòria dins l’agència. El següent esglaó són les diverses direccions generals, de caràcter tècnic. La seva seu central és a l’Avinguda Padre Huidobro, al costat de l’Hipòdrom de la Zarzuela.
A banda de l’estructura interna, el CNI també disposa en el seu paraigua de dues institucions amb perfil propi, es tracta del Centro Criptológico Nacional (ciberseguretat) i de l’Oficina Nacional de Seguridad. Aquesta darrera és l’encarregada de la custòdia de la informació classificada que es rep des de l’OTAN i des la Unió Europea. Les altres dues potes de la intel·ligència de l’Estat són el CITCO, Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado, i la intel·ligència militar.
Pel que fa a les institucions de caràcter militar, el més destacat és el Centro de Inteligencia de las Fuerza Armadas, conegut com CIFAS. Està integrat a l’Estat Major de la Defensa i s’encarrega de facilitar informació al Ministre de Defensa sobre esdeveniments de caràcter internacional que puguin afectar la defensa nacional. També actua com a contra intel·ligència dins l’àmbit militar. Dins d’aquest terreny, també cal tenir en compte les divisions d’intel·ligència de l’exèrcit de terra, de l’aire i de l’armada (la marina).
Finalment, és important saber que els cossos policials també tenen els seus propis serveis d’informació i no són pocs: Mossos d’Esquadra, Ertzaintza, Policia Foral de Navarra, Cuerpo General de Policia Canaria, Cuerpo Nacional de Policía, Guardia Civil i Servei de Vigilància Duanera de l’Agència Tributària. O sigui, que estem vigilats pels quatre costats.
Abans hem comentat que el CNI és l’hereu directe d'una agència anterior, el Cesid. El 2002 el Centro Superior de Información para la Defensa va passar a millor vida enmig d’una corrua d’escàndols que van ser àmpliament difosos pels mitjans de comunicació. El més conegut de tots va ser l’anomenat “Papers del Cesid”, quan el 1995, una sèrie de documents que l’espia Juan Alberto Perote Pellón, alies Alberto K, va sostreure de “La Casa” -com s’anomenava en aquell temps a l’agència- en els quals quedava provada la guerra bruta contra ETA del govern González, incloent-hi la creació dels GAL, el grup terrorista que atemptava a Iparralde contra personatges vinculats a l’independentisme basc. En la trama dels papers, un dels personatges clau va ser el banquer Mario Conde Conde, omnipresent a les conspiracions ibèriques d’aquella època. Un parell d’anys abans, el Cesid ja s’havia vist involucrat en un estrany cas d’escoltes al volant de La Vanguardia i del Comte de Godó, que van tenir com a màxim protagonista a Miguel Ruiz / Mikel Lejarza, àlies “el Lobo”, un espia que havia cobrat fama, com veurem tot seguit, a l’Espanya de mitjans dels setanta.
Les fonts humanes (Husint) són minoritàries en el cabal general de les dades que gestionen per tal de generar el seu producte final: la intel·ligència, o sigui, la informació útil
El Cesid va ser el servei d’intel·ligència que es va crear durant la transició per trencar els vincles amb l’espionatge del franquisme. La institució que el va precedir va ser el Seced, Servicio Central de Documentación, que enguany compleix cinquanta anys de la seva creació, atès que va ser fundat en el molt fecund any de 1972. Depenia de presidència del govern i, per tant, de l’almirall Luis Carrero Blanco. La seva funció era eminentment contra subversiva, és a dir, la identificació de tots aquells grups contraris a la dictadura franquista. Com hem vist, la seva vida va ser només de cinc anys, perquè coincidint amb les primeres eleccions democràtiques -però preconstitucionals encara- va deixar pas al Cesid. L’operació més rellevant del Seced va ser la infiltració a ETA del talp Mikel Lejarza (àlies “Gorka”, en aquella ocasió), que va desembocar en la detenció de desenes de membres de pes de la banda terrorista l’any 1975.
No hem de veure tots aquests centres i agències com a caus de James Bonds ibèrics, perquè en realitat la figura de l’espia de carrer, tot i existir, no és la que proporciona avui més informació útil. Segons reconeixen els professionals d’aquest món, al voltant del 90% de la informació que gestionen els serveis és de procedència de fonts obertes, el que ells anomenen Osint (Open Source Intelligence) i que no és més que informació que està a l’abast de tothom tant a registres públics com a xarxes socials i similars. Les fonts humanes (Husint) són minoritàries en el cabal general de les dades que gestionen per tal de generar el seu producte final: la intel·ligència, o sigui, la informació útil.