La ciutat de Barcelona ha tingut des de fa segles -no exagerem- la vana aspiració de disposar d’un port franc de mercaderies, un actiu que hagués estat de valor incalculable per al país. Però tenir un Estat en contra fa que les grans iniciatives sovint acabin descafeïnades, i és així com els somnis de port franc han quedat reduïts a una zona franca, talment com una declaració d’independència va acabar en Estatut d’Autonomia.
Del primer intent del 1711, fins a unes darreres temptatives durant el franquisme, la possibilitat de disposar d’un port franc ha voleiat sovint sobre la ciutat, sense que mai hagi arribat a aterrar del tot. L’evolució de tot aquest seguit de projectes és l’actual Zona Franca, un polígon industrial de dimensions colossals (sis milions de metres quadrats) que és part fonamental de la vida econòmica de la ciutat i que està gestionat per l’entitat objecte del present article, el Consorci de la Zona Franca, creat el 1916. Segons aquesta mateixa entitat explica, el seu objectiu és dinamitzar l’economia de l'àrea metropolitana de Barcelona a través de la gestió del polígon industrial de la Zona Franca, així com de la Zona Franca Duanera.
L’organisme està regit per un consell d’administració anomenat Plenari amb membres de perfil majoritàriament polític. La presidència l’ocupa l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, amb un vicepresident primer designat per l’Estat, que no és altre que Pere Navarro Morera, antic “líder” dels socialistes a Catalunya. També hi ha una vicepresidència segona, en aquest cas Oriol Sagrera Saula, del Departament d’Empresa de la Generalitat, per part d’ERC. A les vocalies hi trobem fonamentalment membres de l’Ajuntament de Barcelona de tots els grups municipals (Artadi, Guilarte, Maragall, Collboni, Bou, Martí i Parera), així com president i director general de l’Autoritat Portuària de Barcelona (Damià Calvet Valera i José Alberto Carbonell Camallonga), representants de la Cambra de Comerç (Jordi Pomarol Clotet i Pere Barrios Esturlese), el president de Foment de Treball (Josep Sánchez Llibre), secretaris i sub-secretaris d’Estat (Maria Pilar Paneque Sosa, María José Gualda Romero, María José Rallo del Olmo i Xiana Margarida Méndez Bértolo), secretaris de la Generalitat (Isidre Gavin Valls), representants de l’administració duanera (Almudena Escobedo Canalda), líders sindicals (Javier Pacheco Serradilla i Camil Ros Duran) i el també president de Renfe (Isaías Táboas Suárez).
El Consorci de la Zona Franca té al seu expedient un dels fraus més cridaners de la història de la ciutat
Per sota d’aquest plenari hi ha tota l’estructura executiva, encapçalada per la directora general Blanca Sorigué Borrell (grau en Turisme, màster en màrqueting i formació addicional a IESE), que té dependència funcional de Pere Navarro Morera, com a delegat especial de l’Estat. Aquest últim té un salari assignat per a aquest 2021 d’aproximadament 170.000 euros, dins d’una despesa global en retribucions al voltant dels set milions d’euros.
El Consorci de la Zona Franca té al seu expedient un dels fraus més cridaners de la història de la ciutat, com és el que va perpetrar Antonio de la Rosa Vázquez, secretari general de l’entitat i pare del “financiero catalán” Javier de la Rosa Martí, aquest darrer conegut pel cas KIO i per la fallida del Banc Garriga-Nogués. L’estafa de de la Rosa Sr. es va produir durant la segona meitat dels setanta i consistia en la realització de compravendes de terrenys amb diners de l’entitat pública, uns terrenys que se suposava que estaven ubicats a Montmeló, però que en realitat no existien.
El seu suposat soci en el frau era José Luis Bruna de Quixano, precisament el delegat especial de l’Estat al consorci, i també hi havia implicat un altre personatge que feia la funció d’intermediari en l’operació, de nom Rafael del Barco Carreras. Més tard també hi va aparèixer vinculat a tota la trama Fernando Serena Mascaray, propietari d’un conegut concessionari de cotxes de luxe a Barcelona. L’import de l’estafa ascendia a 1.229 milions de pessetes (7,4 milions d’euros). La sentència en primera instància es va fer pública el maig del 1983 i va condemnar Bruna a 23 anys de presó, mentre que Del Barco i Serena van rebre penes inferiors als tres anys. Però el cervell de la trama, de la Rosa, no va posar els peus a la presó perquè va fugir a l’estranger -primer París, després Amèrica Llatina- tan aviat com es va destapar el frau.
Els ingressos que el consorci va tenir durant l’exercici 2020 van ascendir a prop de 70 milions d’euros
Però la trama encara hauria de fer uns quants girs addicionals. El 1995 el fill de de la Rosa, Javier, va fer públic que el seu pare havia mort a París un parell d’anys abans, als setanta-cinc anys d’edat. El 1997 el jutge va arxivar el cas en considerar que havia transcorregut el temps legal de prescripció del delicte i pocs dies després va sortir a la llum pública que Antonio de la Rosa no només no havia mort, sinó que a més vivia a la ciutat de Barcelona. Per arrodonir la performance, un any més tard el mateix de la Rosa va escriure una carta oberta i certificada davant de notari on exculpava el seu suposat col·laborador José Luis Bruna (que al final va complir més de quatre anys de presó) de tota responsabilitat en l’estafa. La frase final de la missiva deia: “Ningú sap més bé que jo com d’injust va ser allò [el pas per la presó de Bruna] pel desconeixement que tenies de les meves accions, de les que eres absolutament innocent”.
Tornant al temps actuals, cal afegir que els ingressos que el consorci va tenir durant l’exercici 2020 van ascendir a prop de 70 milions d’euros, deixant un excedent de 36 milions, que van servir per engruixir el patrimoni de l’entitat fins els 488 milions d’euros. L’activitat medul·lar prové del polígon industrial (118 empreses), de la Zona Franca duanera (24 empreses) i també del projecte DFactory Barcelona, que és una iniciativa que pretén fomentar l’atracció de talent, tecnologia i inversions en àmbits punters com la intel·ligència artificial, la ciberseguretat, la robòtica o la impressió 3-D, entre molts d’altres. En aquest projecte, el soci tecnològic del consorci és la firma Leitat, una entitat de caràcter associatiu nascuda a Terrassa el 1906 i que té com a president a John William Carnes Ayats, antic conseller i director general de Turisme de Barcelona.
Però l’activitat del consorci va molt més enllà dels terrenys de la Zona Franca perquè disposen d’instal·lacions a diferents emplaçaments del país, i no tots de caràcter industrial, sinó que també posseeixen actius immobiliaris de l’àmbit residencial, com és el cas dels edificis als terrenys de les antigues casernes de Sant Andreu o al barri de la Marina. També disposen d’una amplia reserva de 36.000 metres quadrats d’oficines en edificis singulars disponibles per al lloguer. De fet, l’edifici Media-TIC del districte 22@ és una promoció del mateix Consorci.
En resum, com ells mateixos es defineixen, el Consorci de la Zona Franca de Barcelona és el motor econòmic i logístic de Barcelona.