Aquest 2018 hem celebrat la dècada de la crisi. El dilluns 15 de setembre de 2008 ha passat a la història com el dia en què va canviar l’economia global. Després de 158 anys d’història, Lehman Brothers es declarava en bancarrota. La caiguda d’un gegant que va costar 22 bilions de dòlars als Estats Units i que va tenir rèpliques a tot el món. El Cercle d’Economia ha dedicat aquest any a recordar l’efemèride amb el cicle 10 anys de la caiguda de Lehman Brothers, clausurada pel governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos.
Dins de la Unió Europea, l'espanyola va ser una de les economies més afectades per la crisi. Caiguda del 3,7% del PIB el 2009, taxes d’atur fregat el 27% el 2013 i un deute públic sempre vorejant el 100% del PIB, quan el 2007 tot just se situava al 36%. Per a Hernández de Cos, la gravetat de la crisi a Espanya té a veure amb “elements idiosincràtics, com l’acumulació de desequilibris als bancs i al sector immobiliari, i l’endeutament intern i extern de l’economia per la pèrdua de competitivitat causada per la posada en marxa de l’euro”.
Malgrat tot, el directiu considera que en els darrers anys s’acumulen les bones notícies, començant per la creació d’un model de creixement més ordenat. “S’ha reduït el deute privat tant de les empreses com de les famílies, s’ha compensat la pèrdua de competitivitat anterior a la crisi, es registren superàvits per compte corrent des del 2012 que es mantenen fins i tot amb creixements superiors al 3%, el pes del sector immobiliari ha caigut al 5% sobre el PIB i s’ha sanejat el sector financer”, enumera.
De Cos i Gual durant un moment de l'acte al Cercle d'Economia | Cedida
Tot i això, l’expert considera que l’economia espanyola continua presentant desequilibris que suposen riscos de cara a possibles futures crisis, començant pel deute públic. “En l’actualitat l’Estat té un deute del 98% sobre el PIB i la capacitat de reducció està sent molt lenta. Això deixaria molt poc marge de maniobra en cas de sobrevenir una nova etapa de decreixement”.
Hernández de Cos també posa l’accent sobre l’evolució demogràfica de l’Estat, que pot condicionar els recursos disponibles. “Totes les estimacions coincideixen en dir que, en el millor dels casos, la taxa de dependència es duplicarà en les pròximes dècades, i això tindrà un gran impacte en les pensions, però també en la despesa en partides com la sanitat o l’assistència a aquestes persones”.
Els problemes de l'economia espanyola: evolució demogràfica, atur, temporalitat i poca heterogeneïtat entre salaris
La resta de factors perillosos per a l’economia espanyola són els ja coneguts: atur, que dobla la mitjana de la resta d’Europa, i la manca de competitivitat. Sobre el mercat de treball, Hernández de Cos identifica tres problemes. “El primer és l’excés de temporalitat, que genera precarietat social i està demostrat que afecta negativament sobre la productivitat; cal parlar també de l’atur de llarga duració, amb més del 50% dels aturats per sobre de l’any sense activitat; i, finalment, la poca heterogeneïtat entre salaris. No hi ha grans salts salarials en funció del treball que es té”.
Per al directiu, la correcció d’aquests factors serà clau per afrontar amb garanties una nova recessió. Això, juntament amb la resolució dels reptes del sector bancari. “Els bancs han d’accelerar la reducció dels seus actius improductius, necessiten reforçar el seu capital i els passius susceptibles de recapitalització interna, i s’han d’adaptar al nou marc competitiu a través de la posada al dia tecnològica. Això sense oblidar la necessitat de reforçar la seva reputació”.
Per al governador del Banc d’Espanya és important aprofitar la situació “pròspera” actual per “generar els marges fiscals suficients que ens permetin afrontar noves crisis amb la garantia que els aspectes estructurals del sector bancari i del mercat laboral no es veuran tan impactats com en el passat”.
El nou perill del proteccionisme
Si les amenaces i fortaleses de l’economia espanyola són conegudes, en l'àmbit global ha aparegut un factor de risc inesperat com és el creixent proteccionisme. “Si es concreten les mesures més extremes plantejades als Estats Units, estaríem a nivells no vistos des dels anys ‘60”, adverteix Hernández de Cos, que confia que els efectes negatius d’aquesta política, com la caiguda en la competència dels països, la productivitat desigual entre regions d’un mateix Estat i la davallada en innovació i creixement potencial serveixin com a aturador. Malgrat tot, considera que el marge de gestió és limitat, ja que apostar per mesures proteccionistes és una decisió purament política.
“A Europa està caient el finançament bancari, i això és bo perquè apareixen nous intermediaris; el problema és que els nous actors s’estan començant a comportar com ho feien els bancs"
Un enemic més conegut és el deute, que 10 anys després de la crisi registra màxims històrics. “A Europa està caient el finançament bancari, i això és bo perquè apareixen nous intermediaris; el problema és que els nous actors s’estan començant a comportar com ho feien els bancs, amb alts nivells d’apalancament, presència d’actius no líquids, etc. Cal una reflexió sobre la necessitat de regular aquests nous intermediaris no bancaris”.
Malgrat tot, l’expert considera positives les decisions preses en els darrers anys per reduir la probabilitat d’una crisi bancària i, en cas de donar-se, minimitzar el cost per als ciutadans. “Requeriments com els de Basilea II han posat límits a les ràtios d’apalancament i a l’exposició, i també s’han creat criteris agregats per tenir una visió global dels bancs i no pas individual, com passava abans de la crisi”.
Aquestes mesures han forçat a la recapitalització dels bancs a través de productes interns per prevenir de futurs rescats i els resultats s’estan veient. “Els bancs han duplicat el seu capital de màxima qualitat, han reduït a la meitat les ràtios d’apalancament i han millorat la seva liquiditat”, destaca.
A escala europea, Henández de Cos destaca la creació de mecanismes únics de resolució i regulació, com el Mecanisme Europeu d’Estabilitat, però considera que encara hi ha camp per recórrer. “Cal aprofundir en la unió bancària amb un sistema europeu de garantia de dipòsits, la unió de mercat de capitals, un marc de governança pressupostària comú i una unió fiscal efectiva. Aquest seria un punt de partida”.