Una de les qüestions que s’amaga darrere el problema del canvi climàtic és que permet xerrar més que no pas fer. A la majoria de la gent se li emplena la boca defensant les accions més radicals per al canvi climàtic. Ara bé, a tots aquells que es manifesten de manera tan clara -i també a aquells que quan presenten als països productors de petroli ho fan associant-los a quasi delinqüents- els preguntaria: ja t’has comprat un cotxe elèctric? Ja t’has posat plaques solars a tot arreu? Si se senten una mica activistes, els recomano instal·lar-se a la porta d’un concessionari d’automòbils, i a la que vegin algú que acaba de comprar-se un cotxe amb motor d’explosió van i li tiren ous podrits.
Els mitjans catalans han presentat la reunió del COP28 a Dubai com és típic en ells: sota l’òptica de l’adolescent immadur que es deleix per esdevenir la nova Greta Thunberg. La imatge projectada és la d’una reunió de desaprensius -als quals hem elegit- que es neguen a dur a terme allò que preconitza un ex-cap de govern, António Guterres -que no hem elegit-, que, com a secretari general de l’ONU gaudeix de responsabilitats diluïdes i indefinides. I amb l’innegable avantatge de no haver de passar comptes sobre els resultats de la seva gestió davant ningú.
Però la reunió del COP28 és molt més que la xerrameca. Aquestes reunions, com la que va donar el tret de sortida a París, tenen compromisos. I importants. Voldria explicar-ho amb una mica de més detall.
La gent ha de saber que un dels principals acords als quals es pretén arribar en aquesta cimera de Dubai és financer. I això no ens ho explica ningú. L’any 2009 a la cimera de Copenhaguen es va pactar que els estats rics posarien 100.000 milions de dòlars l’any per ajudar els altres estats pobres en les accions contra el canvi climàtic. Aquest acord s’ha anat complint més o menys. Uns anys han estat 90.000 milions, altres 89.000... etc. Un dels acords als quals s’ha d’arribar en aquesta cimera de Dubai és el de regularitzar les aportacions fins avui dia: és a dir, posar el que falta per arribar als 100.000 milions anuals des del 2009 fins al 2024. El fet és important, ja que hi ha desviacions. A més, s’han d’iniciar converses per aprovar, al llarg del 2024, les noves aportacions per tal que s’apliquin a partir del 2025. La quantitat a aportar per part dels estats rics haurà de ser netament superior als 100.000 milions que regien fins ara. Per tant, lluitar contra el canvi climàtic costa diners. I molts. Els que ens hem de gastar per a nosaltres i els que hem d’aportar per als altres. Preparin la butxaca perquè la lluita contra el canvi climàtic va més enllà de la verbositat i de les manifestacions d’estètica sofà.
"Un dels principals acords als quals es pretén arribar en aquesta cimera de Dubai és financer"
Com es passen aquests diners als països que els necessiten? Mitjançant les institucions financeres internacionals existents, que han de reconvertir el catàleg de projectes que normalment gestionaven per incorporar aquells que fan referència a la nova economia verda. Parlem del Banc Mundial, el Banc Interamericà de Desenvolupament, etc.
Com es distribuiran els fons, es pot veure en el gràfic següent:
La següent qüestió important és a què es dediquen aquests fons. Hi ha tres tipus d’accions que actuen sobre els efectes del canvi climàtic:
- Adaptacions. Un exemple el constitueix el deixar de talar arbres a la selva amazònica. L’economia de la zona s’ha d’adaptar a nous models de negoci.
- Substitucions. Es tracta de substituir els elements que constitueixen la producció o el consum d’energia. Instal·lació de generadors d’energia verda o, també, substitució dels elements que consumeixen energia per d’altres més optimitzats.
- Mitigacions. Ajudes als desastres causats pel canvi climàtic.
Molts es pensaran que els diners s’han de destinar a instal·lar material. Doncs no senyor. És interessant observar que el problema més gran que tenen les economies en desenvolupament són els desastres meteorològics: diners per a mitigar. Mirin, si no:
I, finalment, convé mirar quins sectors són els més afectats i que necessiten diners per lluitar contra el canvi climàtic.
Resulta lògic que el sector que necessitarà més ajuts sigui l’energètic. Però també l’agricultura que haurà d’optimitzar processos i deixar de consumir fertilitzants que consumeixen molta energia en la seva fabricació. Tots els sectors han de canviar la manera de fer. I a tot el món. I de pressa. El repte és fenomenal, però té una característica bona: s’ha decidit globalment que cal anar per aquí, i tot el món s'hi ha abocat. Quan això té lloc, els resultats són imparables. Quan totes les intel·ligències, tots els cervells, es focalitzen en solucionar un problema, anem en bona direcció. Res ens aturarà. L’experiència la tenim en la vacuna de la covid.
Com a conclusió: darrere una conferència com la que està tenint lloc a Dubai, hi ha molta feina i molts especialistes treballant-hi. Que hi ha esquenadrets i aprofitats? Segur. Però no ens hauríem d’enganyar. Aquestes conferències tenen poc a veure amb el que se’ns informa. I les eines per lluitar contra el canvi climàtic són complexes i diverses. No val a dir, simplement, que deixem de consumir petroli. Les idees fàcils, pròpies d’adolescent superficial, haurien de deixar de constituir el sistema que alimenta la nostra percepció de la realitat.