Ara mateix, tot és coronavirus.
L'estat dels supermercats, la voluntat fèrria del personal sanitari, les persones que ens creuem pels carrers amb mirades de sospita, aquells éssers estimats que potencialment podrien desenvolupar-ho, la televisió, els memes, i totes les ganes de sortir al carrer per recuperar una rutina que apreciem més que mai.
Trobem teories per explicar la nostra frustració: els xinesos i nord-americans i viceversa, la Pachamama revelant-se davant els atacs d'una humanitat ambiciosa, o simplement l'atzar, que torna a llançar els daus i aquesta vegada no passa "al cul del món".
Aquesta vegada és el nostre veí. La professora d'universitat. El familiar d'un amic. Aquesta vegada, l'enemic no es veu, aquesta vegada nosaltres com a societat civil som el perill i la víctima, l'esclavista i l'esclau, l'invasor i també l'envaït.
Així que sense dilació, ens disposem al confinament.
Ens tanquem a casa 15 dies? Mai he tingut una ressaca tan llarga... Però val, un mes? Mare meva... Dos mesos? Comencen els plors dels més adults. I què puc fer? Anar a la perruqueria. Bé, això ara mateix tampoc. Sortir a moure'm, a fer esport? Ves a la carretera de les aigües i pregunta, a veure...
Llavors només puc quedar-me a casa, a esperar què això acabi? Entre d'altres coses, si. Pot ser el moment, també, de fer tot allò que sempre has volgut fer però que ni tu, ni el teu temps et permetien fer. També pot ser el moment de tenir aquesta conversa ajornada una i mil vegades amb un ésser estimat, i sobretot, ara que el temps és més nostre que mai, retornem-li el present de fer el que realment ens omple. Allò que no ens ha tret el coronavirus i que és més important que mai: la nostra passió. Per la gent, per l'esport (a casa), per llegir, per escriure, pels teus fills, per aprendre un idioma, un instrument, o per aprendre a estar amb un mateix.
No cal creure que les coses passen per alguna cosa per saber que amb tot el que passa, hi ha coses per fer.
Traiem la pols de les idees oblidades, a aquelles espurnes de genialitat que en el seu moment no vam poder fer realitat per això o per allò altre.
Ara més que mai, que ens hem adonat que el que semblava tan sòlid és fràgil, és moment de deixar de mirar al costat, asseure't a la teva cadira i preguntar-nos: Què és el més important?
El Racó del Lector és una secció per compartir experiències, donar el teu feedback o fer algun suggeriment de tot allò que t'agradaria llegir o escriure. Escriu-nos a lectors@viaempresa.cat.