És incalculable la despesa personal que genera el fet d’haver de canviar de metge. Que ho preguntin al milió i mig de funcionaris de Muface. Davant l’amenaça de veure’s obligat a modificar el seu estatus sanitari, demanen urgentment hora de visita aquests dies als seus doctors -sigui presencialment o telefònicament-, es fan proves mèdiques a correcuita per actualitzar els seus historials, tensionant d’aquesta manera els portals del pacient, els hospitals, les clíniques i els centres mèdics. A aquestes despeses, caldrà afegir els costos addicionals de l’esforç psicològic i dels fàrmacs derivats del consegüent neguit.
“Via portal del pacient, m'assabento que m’han canviat el metge especialista de tota la vida...”; “en anar-me'n a visitar amb la meva metgessa, la secretària em diu que no em podrà atendre d'ara endavant la doctora per què ja no pertany a la plantilla de la mútua...”; “no m’han validat el volant per realitzar una prova mèdica demanada per què la mútua no se’n fa càrrec...”; “he tingut un greu contratemps de salut fora d’Espanya i la pòlissa no ha cobert més enllà de la primera setmana...”.
Són frases tretes del contacte diari amb alguns dels més de 12 milions de mutualistes privats de l’estat espanyol, que representen ara el 25,8% del total de la població, un de cada quatre; fa deu anys, no arribaven al 20%, un de cada cinc. De fet, les mútues absorbeixen el 28,4% de la despesa global sanitària, segons l’Observatori Sector Sanitari Privat del 2024; des de la covid aquesta proporció s’ha disparat.
Salut i formació privada, les més rendibles
La salut i la formació van ser les estrelles dels serveis públics a Europa. Encara que es van produir moviments anteriors, a partir del 1950 s’universalitza a Europa el sistema general de salut a canvi dels impostos que paguen els ciutadans, un invent magnífic per què altrament seria impossible finançar-se privadament el cost de la sanitat, com li passa a molta gent als Estats Units i altres països que no apliquen aquest model nostre. Des d’aleshores, el sector sanitari no ha fet res més que augmentar el seu volum; més encara des del període 2019-2022, a conseqüència de la covid. Efectivament, les inversions realitzades a l’estat espanyol dupliquen les del període 2015-2017, esperonades per la UE, que considera la política sanitària com un dels pilars de l’Europa del benestar, fins al punt de convertir-la en línia preferent dels Next Generation. A més, ha creat un programa especial, l’EU4Health 2021-27, per reforçar-la, fer-la més resilient i accessible a tots els europeus. Deixant de costat els descobriments en temps rècord de nous fàrmacs que progressen com mai, les inversions sanitàries actuals s’adrecen principalment a la millora del servei, en concret als portals del pacient i a la telemedicina. La conseqüència de tot això és l’augment de metges col·legiats: el 2010, arribaven als 223.000, i ara s’apropen als 300.000. Potser no guanyaran millors salaris que fa vint anys, i molts se n’aniran a l’estranger, però la població mèdica creix sense parar. El 2000, Espanya comptava amb 3,2 metges per habitant i ara 6,21, el doble, segons l’INE.
Quan la despesa sanitària d’un país significa el 6,7% del PIB, i es manté en el temps, estem parlant d’una altra cosa. Demostra que és un dels béns més apreciats. Això no obsta perquè estigui arribant a un punt de sofisticació extrem. La despesa sanitària pública l'any 2000 era de 775 euros i ara de més de 2.100, tres vegades més. Les administracions no són capaces de fer front a aquesta progressió geomètrica. En aquest estadi de maduració del sector, el cicle públic de la sanitat dona pas al privat, oferint, conjuntament amb l’educació universitària, els més elevats beneficis.
La negociació
On es troba el punt d’equilibri? Els mutualistes de Muface estan esperant amb candeletes una nova licitació exprés que permeti mantenir les prestacions a la gent que va elegir servei privat en comptes de la Seguretat Social general. Només el 28% va optar per la sanitat pública; la resta es reparteix entre les opcions d’Adeslas, Asisa o DKV.
La despesa sanitària pública l'any 2000 era de 775 euros i ara de més de 2.100, tres vegades més
Les mútues privades volen i dolen. No desitgen perdre una quantitat tan important d'usuaris, però reclamen que les primes que ofereix l’administració per cada mutualista siguin substancialment superiors. Han pujat els costos, els directes dels centres, les millores i les innovacions, els serveis al pacient, els subministraments, les plantilles, la recerca... i l’oferta actual, diuen, els fa perdre diners. Sempre hi ha un punt de consens que cal identificar que garanteixi un bon servei i a la vegada no sigui onerós pels pressupostos generals. Per una banda, és el preu que li permeti servir adequadament i guanyar diners; per l’altra -que són els nostres diners via impostos- es tracta de no estirar més el braç que la manega en aquesta sanitat desbocada.
Tot plegat, per la part dels gestors públics i privats manca una mica de racionalitat en l’ús dels recursos, i una major coordinació dels processos i esforços comuns per evitar les nombroses duplicitats. Per la part dels usuaris, tractant-se d’un bé tan apreciat, no es poden balafiar proves mèdiques, medicines i hores de visita. L’episodi de Muface és l’avantsala del que vindrà: quadrar el cercle requerirà millorar la qualitat de la sanitat pública i privada, aprofitar els recursos, coordinar esforços i evitar que els costos es disparin oferint beneficis a compte de l’erari públic.