El 13,4% de la població espanyola se sent sola sense voler-ho. El que crida més l’atenció de l’estudi que s’acaba de publicar és que els joves de 16 a 24 i els de 25 a 34 declaren sentir-se més afectats (21,9 i 16,5%, respectivament) que no pas els majors de 75 anys (12,2%). Una de cada cinc persones afirma que es tracta d’una actitud estructural; no li passa només els caps de setmana, ni durant la nit, ni de tant en tant, sinó que se sent sol cada hora del dia. Si sumem els costos sanitaris, els de la manca de productivitat i els de qualitat de vida, el resultat és esfereïdor: més de catorze mil milions d’euros, és a dir l’equivalent a l'1,17% del PIB.
El treball que s’acaba de publicar a El cost de la soledat no desitjada a Espanya per Observatori Estatal de la Soledat No desitjada i se situa en la línia d’investigacions semblants fetes en altres països. D’aquesta manera, apareix aquí el mateix problema esgarrifós: la soledat és un fet generalitzat en tota la població, i abasta a totes les generacions. Si fins ara romania la imatge de la soledat associada exclusivament a les edats més avançades, sobretot, arrel la pèrdua de la parella o l’ingrés en una residència, a partir d’ara aquest estat d’ànim afecta a tota la població, i sobretot, pren embranzida entre els joves; altrament, contra el criteri general, la diferència per gènere es mínima.
Ha nascut un nou model de convivència on la presencialitat i la virtualitat seran ben diferents de les etapes anteriors. El fet que ens interessa és que provoca un esclat de soledat fosca, amagada i cara, molt cara
No és la nostra feina analitzar-ne aquí les causes; ho deixem pels sociòlegs i els psicòlegs, que tenen molt a dir. És evident que les transformacions tecnològiques empenyen a les persones cap a un escenari social radicalment diferent de l’etapa anterior, i que les eines digitals empenyen a una sociabilitat presencial molt menor. Però no volem entrar tampoc a jutjar si les reunions físiques entre les persones són més relacionals que a través dels xats, dels jocs o de qualsevol xarxa social, perquè la qüestió és molt més profunda. Ha nascut un nou model de convivència on la presencialitat i la virtualitat seran ben diferents de les etapes anteriors. El fet que ens interessa és que provoca un esclat de soledat fosca, amagada i cara, molt cara.
Vist des del besant econòmic, preocupa enormement el cost d’aquest estat d’ànim que afligeix a més d’una de cada deu persones, una proporció molt elevada i creixent. En desglossar els costos, cal preguntar-se dues coses. En primer lloc, quina és la responsabilitat de l’estructura social, que en la majoria dels casos l’amaga o mira cap a un altre cantó, mentre pateix la gent concernida. I, en segon lloc, com enfrontar adequadament el seu tractament i millora, la qual cosa reduiria substancialment la factura del problema creat.
Cost impagable
L’estudi desglossa els costos sanitaris en tres principals partides. La primera, la freqüentació dels serveis sanitaris. Les malalties derivades més freqüents són les depressions, l’ansietat crònica, les malalties mentals, els infarts, la hipertensió i les malalties cardiovasculars. Tot això suposa la visita periòdica tant al metge de família com als especialistes, l’ús dels serveis d’urgència, les estades hospitalàries i els trasllats en ambulància. Cal afegir finalment la despesa de medicaments -tranquil·litzants, relaxants, antidepressius, estimulants, pastilles per la tensió, pel cor i altres disfuncions-.
La segona partida s’associa a la pèrdua de productivitat. Aquest aspecte aixopluga les discapacitats, les limitacions de mobilitat o de memòria i altres, que impedeixen que les persones compleixin els seus compromisos laborals. I la tercera, l’angoixa que provoca la pèrdua de qualitat de vida en les persones que pateixen, a conseqüència del sofriment físic i emocional o la mort prematura que afecta molts milers de persones.
Siguin causes internes o externes, la societat ha d’entrar a fons amb la soledat, des del camp de la formació i del legislatiu
Un panorama fosc en una societat atabalada per moltes coses, que, sovint, concep la soledat com una malaltia menor, si no l’esborra del mapa. La pandèmia ha accelerat la notorietat del fenomen i els signes evidents el palesen. Hi ha causes internes, corresponent a cada persona, i les externes, forçades per la societat, encara que unes i altres s’entrellacen amplificant el problema. El principal motiu té a veure amb la manca de convivència, suport de la llar o social; el format familiar se’n ressent dels canvis tecnològics i d’era industrial. Més de la meitat dels damnificats (57,3%) considera que aquesta és l’arrel del problema. Desarrelament. Rigidesa de l’escala social. Agressivitat de l’entorn competitiu. Expulsió del mercat de treball. Junt amb aquests factors, altres cooperen, com per exemple, la dificultat per relacionar-se amb l’entorn (12,7%); la residència llunyana dels familiars (11,9%), forçada per la multinacionalització de l’economia; l’aïllament a causa del soroll no sempre físic de l’entorn (8,6%); o l’estrès provocat per les condicions laborals (6,2%).
Siguin causes internes o externes, la societat ha d’entrar a fons, des del camp de la formació i del legislatiu. Emprendre solucions per mitigar el patiment de tanta gent es presenta com una fórmula, no gens exempta de dubtes i dificultats, però molt més humana que la de deixar-la patir; i a la vegada més barata. El cost de la soledat és massa gran.