Se’n parla poc, però els efectes de la pandèmia sobre la productivitat han estat importants. Només després d’uns anys sabrem els efectes que ha tingut aquest episodi mundial en tots nosaltres. Encara és d’hora per dir-ho -falten estadístiques fiables- però sembla que a Europa l’efecte ha consistit en una notable reducció de la productivitat, no pas de la producció. De fet, i en general, la productivitat ha baixat en els darrers decennis. Cap als anys 70, la productivitat de les economies avançades creixia a un ritme que anava del 3% al 5%, depenent del país. Encara que sembli mentida, perquè tot sembla tan llunyà, feia relativament poc que havia acabat la Segona Guerra Mundial. Uns trenta anys. Encara hi havia molta feina a fer, per reparar-ne els mals -ja els vaig dir en un article que no va ser fins a mitjans dels anys 70 que Espanya no va igualar la seva renda per càpita amb la d’Argentina i la de l'URSS-.
El fet és que, en els darrers decennis, el creixement de la productivitat al món desenvolupat ve sent de l'1% anual aproximadament. És a dir, cadascú de nosaltres fem un 1% més de coses cada any. L’increment es tradueix en unes millors condicions de vida. Ara, com es mesura tot plegat? És complicat. Quina productivitat i millores personals ens ha comportat, per exemple, Google Maps? És de franc. El transport i la distribució han vist la seva feina facilitada. Quants paquets no es lliuraven, o es lliuraven tard, abans d’aquesta aplicació? Quant temps es perdia buscant una adreça?
Quina productivitat i millores personals ens ha comportat, per exemple, Google Maps?
Com mesurar la productivitat? Si la producció d’un país -tot allò que produeix en un any- no augmenta i, per contra, la gent que treballa creix, és fàcil deduir que la productivitat individual ha disminuït. Tot el contrari del que succeeix si el nombre de persones treballadores disminueix. Ara, tot això depèn de com es miri. Agafem totes les persones treballadores, o totes les persones del país? Si agafem tot el que es produeix en un any (el PIB) i ho dividim, tindrem una mesura: la productivitat mitjana per ciutadà. Si agafem el valor afegit (la suma dels IVA, a grans trets) i ho dividim pel nombre d’hores treballades al país, tindrem la productivitat per hora treballada. Només afecta els que treballen, no a la resta del país.
A causa de com s’ha gestionat la pandèmia a Europa sembla que els efectes han consistit a repartir la riquesa. Ha augmentat la producció respecte al període prepandèmia. Però ha augmentat encara més de pressa la gent ocupada. Hi ha, en general, menys atur. Resum, ha disminuït la productivitat per hora treballada, però els països van millor perquè la producció ha augmentat. Dit d’altra manera: hi ha menys gent no fent res. En el cas d’Espanya el tema és important. Quan dic que la nostra diferència respecte dels Estats Units és notable és perquè allà la gestió de la pandèmia va ser molt diferent. La gent va perdre la feina i quan s’ha recuperat la producció s’ha aprofitat per esporgar. La gent no es reincorpora per fer exactament el mateix, sinó que s’ha reorganitzat la gestió productiva general del país. Recordem que a Europa la prioritat va consistir a mantenir els llocs de treball i mantenir les empreses com si estiguessin operatives.
Si d’aquí a uns anys algú vol veure perquè serveix la Unió Europea, només ha d’agafar la gestió de la pandèmia globalment: l’èxit no es valora prou i va ser excepcional, tant des del punt de vista sanitari -descobriment de vacunes i la seva ràpida i endreçada aplicació global a 450 milions de persones- com macroeconòmic -gestió diària i el programa Next Generation-. La capacitat d’incorporar més gent a les tasques productives ha estat una de les lliçons que Europa ha donat. Fins aquí la cara positiva. On més ha baixat la productivitat europea és en els serveis i, sobretot, en aquells que es podien fer a casa. Sembla que això del teletreball no és el nostre punt fort. Hi ha hagut, sembla, una mena d’absentisme encobert. És lògic. Treballar sol requereix una gran disciplina personal, però també organitzativa: s’ha de mesurar la feina dels empleats per projectes o quantitats fixes de feina feta.
Seria interessant analitzar les causes de la baixa productivitat de l’economia catalana i determinar si finalment busca la competitivitat en uns salaris escanyats
Un altre perill consisteix en el fet que, a cop de baixar la productivitat per hora treballada -es produeix més, però també hi participen més treballadors- tot plegat ens porti a demanar més gent: a demanar mà d’obra immigrant perquè no hi ha gent disponible. Aquest és el cas d’Alemanya, que va curta de professionals. I aquest perill és real i té conseqüències. Com deia, si augmenta la producció d’un país i s’incorpora més gent que estava aturada, la quantitat de riquesa a repartir dins del país queda estable i més equitativa. Però si no es vigila d’augmentar la productivitat mentre entra mà d’obra estrangera, es corre el risc de baixar els estàndards de vida: l’estat del benestar corre el risc de disminuir. Tot sembla indicar que l’augment d’entrada de mà d’obra estrangera ha d’anar lligat a un augment de productivitat. Altrament, apareix el problema que pateix Catalunya, immigració per a sectors que afavoreixen la baixada de la productivitat.
Els riscos tampoc s’aturen aquí. Sembla que els gairebé dos anys d’aturada han portat a no realitzar inversions en maquinària que augmenten la productivitat, mentre es mantenia una plantilla que, gràcies a l’ajut de l’Estat, costava poc. Finalment, hi ha qui diu que la productivitat va de baixa per culpa d'uns sistemes educatius deficients que no encaixen amb les necessitats presents. Que tot ha esdevingut tecnològicament complex i les escoles, tant les bàsiques com les de formació professional, no estan a l’altura de l’entorn. Si aquest fos un element determinant, Catalunya està mal posicionada. Ho hem pogut veure aquests darrers dies. En qualsevol cas seria interessant analitzar les causes de la baixa productivitat de l’economia catalana i determinar si finalment busca la competitivitat en uns salaris escanyats. I per això quan algú diu que “anem bé” sempre hi ha qui es gira amb cara d’emprenyat...