La relació entre el creixement econòmic, mesurat mitjançant el PIB, i el crèdit bancari és molt forta i profunda. En general, els economistes diem que el creixement econòmic precedeix el crèdit bancari i és per això que diem que el crèdit bancari és una condició necessària però no suficient per al creixement econòmic. Això té alguna excepció, com per exemple quan l'economia està molt allunyada de la seva capacitat productiva o quan l'estructura productiva es basa en negocis que no utilitzen crèdit bancari.
Les empreses espanyoles viuen permanentment sota restriccions financeres a causa del consum creditici exuberant de l'economia madrilenya
Una de les relacions més inexplorades en el món de l'anàlisi econòmica és la relació entre el crèdit bancari i l'arxiconegut efecte capital. En aquest article exploraré la relació entre el PIB i el crèdit bancari entre les Comunitats Autònomes i les províncies espanyoles. Tot i que mesurar l'efecte capital no és una tasca possible des de la perspectiva de la demanda, la distribució territorial del crèdit bancari i la seva comparació amb el PIB ens proporciona una idea força acurada sobre el grau d'ingerència política en l'activitat econòmica així com el seu efecte, sigui positiu o negatiu. La literatura econòmica proporciona diverses metodologies per mesurar aquesta relació i la coneguda com Credit- to-GDP ratio és la més senzilla per a un article d'aquestes característiques. Per facilitar la interpretació dels gràfics he construït un índex sintètic que no és altra cosa que la productivitat del crèdit (PIB/Estoc de crèdit), molt semblant al Credit-to-GDP ratio però molt més senzill d'interpretar. Cal tenir en compte que l'estoc de crèdit s'utilitza per finançar tant consum intermedi com final, per tant és ben normal que, en valor absolut, l'estoc de crèdit sigui molt més gran que el PIB. Del que es tracta és d'esbrinar quant crèdit necessita consumir cada CCAA per assolir el seu PIB. En el seu dia vaig fer una primera aproximació a aquest tema tractant els dipòsits bancaris i l'estalvi. Aquest article és un complement a l'anterior.
Aquest gràfic ens mostra la distribució del crèdit bancari entre CCAA a desembre 2016. Com es pot veure, Madrid, una economia de grandària aproximadament similar a la catalana, absorbeix 10 punts més de crèdit bancari. Així doncs, l'efecte capital fa l'efecte de capturar intensivament recursos financers a costa de la resta de territoris. No és d'estranyar que les empreses espanyoles tinguin una grandària reduïda: viuen permanentment sota restriccions financeres a causa del consum creditici exuberant de l'economia madrilenya.
L'evolució de la distribució del crèdit bancari ens ensenya una història coneguda. Espanya ha estat sempre un país fortament centralitzat, com es pot veure en el gràfic. Durant els anys 60 el Banc d'Espanya emprava bestretes de crèdit, és a dir, li deia a cada banc on i quan havia d'obrir l'aixeta del crèdit, pràctica que van inventar els alemanys i que després van emprar França, el Canadà, el Japó o Espanya. Quan Espanya va fer la transició cap a una democràcia i una economia de mercat –més aviat corporativista-, va partir d'uns nivells de crèdit bancari fortament centralitzats a Madrid i per això no és estrany veure que l'any 88 Madrid representés el 31% del crèdit de tot l'Estat. Fins a l'any 2004 aquesta proporció va anar caient cap al seu mínim històric, 22% el 2004 - una proporció força més semblant al pes de la seva economia, però a partir de 2005, per culpa del procés de centralització protagonitzada per José Luis Rodríguez Zapatero, aquesta proporció va iniciar un altre cop una escalada des del 22% al 24,6% el 2011. Amb els rescats bancaris de 2012 i l'augment de la re-centralització impulsada per Mariano Rajoy, la concentració del crèdit bancari a Madrid ha passat del 24,6% al 28,3% actual. El Gran Madrid ha ressuscitat.
He calculat la productivitat del crèdit (PIB/Estoc de Crèdit) a partir del Credit-to-GDP ratio que s'utilitza en la literatura de forma habitual (vegeu per exemple Borio et al(2011) o Drehmann et al (2016)). El resultat és el que es veu a la Figura 3: la productivitat del crèdit madrilenya és molt inferior a la de la resta de l'Estat. Els territoris amb productivitat molt elevada, com Galícia i Ceuta-Melilla, apunta que són economies amb fortes restriccions creditícies. És a dir: cada euro de crèdit concedit en aquests territoris es transforma en fort creixement econòmic. Si mirem la cua, veurem que Madrid fa baixar molt la mitjana estatal. El sistema bancari espanyol necessita reformes molt profundes perquè la ingerència del sistema polític madrileny sobre el bancari és força més elevat del que es reconeix obertament. Només això pot explicar aquestes diferències tan notables entre Madrid i la resta de l'Estat. No és estrany que la productivitat madrilenya sigui tan elevada: Madrid genera a cop de crèdit quasi el doble d'output que la resta de l'Estat, cosa que es tradueix en més activitat i salaris, garantida pels dipòsits de la resta de l'Estat gestionats des de Madrid. De fet, Madrid viu en una bombolla creditícia permanent des de fa 60 anys com a mínim. Aquesta anormal concentració del crèdit, probablement deguda a l'efecte capital, té efectes molt perniciosos per a la resta de territoris. El motiu principal és que el sector bancari pateix una alta concentració - des de 2009 han desaparegut 87 bancs- i per tant el factor proximitat, essencial en la concessió de crèdit, desapareix, tal com està passant a Espanya o els Estats Units. Espanya necessita separar el seu centre polític del seu centre financer si aspira que els casos com Bankia o Popular no es tornin a repetir. Com a resultat, mentre Madrid cada dia necessita més i més crèdit per mantenir el seu pes dins l'economia espanyola, la resta de territoris cada dia passen més dificultats financeres que, en un moment o altre, provocarà greus problemes de desertització i escassetat d'oferta monetària.
Les afiliacions a la banca (règim general i autònoms) reflecteixen perfectament tota l'anormalitat del sistema financer espanyol. Mentre la banca es bat en retirada de tota la geografia espanyola, Madrid viu la seva bombolla particular i augmenta mes rere mes el nombre d'empleats de banca, malgrat que diversos informes del Banc Central Europeu demanen als bancs espanyols que tanquin oficines i redueixin personal. Com he explicat altres vegades, Catalunya necessita el seu sistema financer propi, tot i que aquesta recomanació és extensible a la resta de CCAA de l'Estat. Si el ritme de concentració del crèdit continua augmentat a aquest ritme, el PIB potencial de tot el que no sigui Madrid començarà a reduir-se fortament en uns pocs anys, exceptuant aquells territoris que tinguin know-how per exportar.
L'economia catalana necessita recuperar els seus dipòsits i la capacitat de creació de crèdit
Les oficines bancàries es redueixen fortament a Catalunya a partir de 2013, cosa estranya si tenim en compte que durant l'expansió de la bombolla fou la CCAA amb un creixement més moderat, en canvi, Andalusia, amb un excés d'oficines molt més elevat i amb una economia marcadament menys sòlida - i, per tant, amb menys beneficis potencials- li costa molt més realitzar aquest ajust. L'economia catalana necessita recuperar els seus dipòsits i la capacitat de creació de crèdit. No fer-ho és perillós: el crèdit que es concedeix a distància sempre és menys productiu i en menor quantitat que aquell que empra la proximitat com a eina de gestió -això no és discutible, ja que ha estat demostrat diverses vegades i amb metodologies diferents-. El cert és que si tot aquest excés de crèdit madrileny el convertíssim en efectiu i el carreguéssim en tràilers de 50 metres aconseguiríem l'impensable: que les radials madrilenyes servissin per quelcom útil.