El mes d’octubre passat vam publicar aquest article alertant de la situació límit de Credit Suisse, una de les principals entitats financeres de la Confederació Helvètica. Cinc mesos després aquest banc que trontollava ha acabat per esfondrar-se amb estrèpit enmig d’una setmana molt complicada per als mercats financers. A l’article esmentat fèiem un repàs de les inversions ruïnoses que havien dut el gegant suís a una situació molt compromesa, tot plegat sota el mandat de Thomas Gottstein, un CEO de record infaust per als accionistes de l’entitat.
El col·lapse definitiu de Credit Suisse ha vingut precedit per unes jornades de pànic al sector bancari, després de la fallida gairebé sorpresa d’un banc local dels Estats Units, el Silicon Valley Bank (SVB). Els nervis a una banda i l’altra de l’Atlàntic es van manifestar en caigudes a plom de totes les entitats bancàries cotitzades; en allò que ens és més proper, destaca el Banc Sabadell, que es va despenyar des dels 1,30 € fins a la ratlla de l’euro pelat (una caiguda del 23% en només una setmana) o també CaixaBank, que va abandonar els nivells de 4,1 € per visitar el de 3,5 €, en una caiguda del 13% en el mateix curt període de temps.
Com que els mercats financers es mouen en gran mesura per estats d’ànim -és un fet que les borses sobrerreaccionen a les notícies i sovint entren en pànics injustificats- la caiguda del banc americà que hem comentat abans va afegir dosis de tremolor a un edifici que ja trontollava, encara que no existís cap mena de correlació entre el SVB i el banc suís. Com acostuma a passar, els nervis abans d’un esdeveniment negatiu tendeixen a transformar-se en tranquil·litat quan l’esdeveniment es consuma; en altres paraules, tota la por al col·lapse de Credit Suisse va mutar en sospirs d’alleujament quan els suïssos van reconèixer que això no donava més de si i optaven per demanar un rescat al banc central del seu país.
El factor clau del desenllaç ha estat la negativa del seu màxim accionista, el Saudi National Bank, a injectar més capital. Veurem si per decisió pròpia o per les dificultats legals que comportava augmentar la participació per sobre del 10% (actualment posseixen un 9% del capital). Controlada la demolició, el bany d’endorfines va dur les borses ben amunt, amb rebots especialment intensos al sector bancari de tot Europa i amb Credit Suisse com a gran protagonista, amb una pujada del 20% en la jornada d’ahir dia 16. Saber que el regulador bancari suís donarà suport abundant a aquest banc, ha fet girar la truita de manera radical.
Saber que el regulador bancari suís donarà suport abundant a aquest banc, ha fet girar la truita de manera radical
Segons s’ha fet públic, el rescat de Credit Suisse serà d’uns 50.000 milions d’euros i, si amb això aconsegueixen estabilitzar l’entitat i tornar a operar amb normalitat, en els anys futurs hauran de retornar tot l’import del rescat a partir dels beneficis que generin anualment. En cas contrari, si no es redreça el rumb i el banc acaba fent fallida, les pèrdues les assumiria el govern federal del país. El precedent més semblant produït a la Confederació Helvètica va ser el rescat de l’altre gran banc del país, UBS, l’estratègia agressiva del qual es va transformar en pèrdues ingents quan va arribar la crisi financera del 2008. Amb un rescat d’import similar al que ara s’aplicarà a Credit Suisse es va aconseguir que UBS sortís del pou i tornés al camí de la solvència.
Pel que fa a la resta de bancs, d’entrada pot semblar estrany tot aquest mar de dubtes sobre la seva salut, just ara que els tipus d’interès estan pujant i, per tant, el territori on guanyen diners -la diferència entre el tipus creditor i el tipus deutor- s’ha eixamplat de manera rellevant i els permet fer negoci per primer cop en molts anys. Però sí que hi ha raons per als dubtes, i és que l’activitat bancària és ben peculiar, com ara veurem.
Ara que l’escletxa entre el tipus d’interès al que presten diners i el tipus d’interès al que retribueixen els dipòsits s’han eixamplat, podríem pensar que el pitjor per al sector ja ha quedat enrere
En èpoques de tipus d’interès a nivell de zero o, fins i tot, negatius, la possibilitat de fer negoci per als bancs pels mitjans tradicionals s’havia reduït tant, que gairebé podem dir que s’havia evaporat. És aquí on entren en joc tots aquells mitjans no tradicionals com són les comissions bancàries que es van multiplicar en els darrers anys per mirar de compensar l’altra part del negoci. Per tant, ara que l’escletxa entre el tipus d’interès al que presten diners i el tipus d’interès al que retribueixen els dipòsits s’han eixamplat podríem pensar que el pitjor per al sector ja ha quedat enrere.
Però com que sempre hi ha motius per patir, ara el que projecta ombres de dubte sobre la salut del sistema bancari és la quantitat de deute a tipus baixos que hi ha als seus balanços. Sense ànim d’entrar a parlar amb tecnicismes, estarem d’acord que el deute públic o privat emès els darrers anys amb un cupó, posem per cas, de l’1% estarà força devaluat respecte les noves emissions al 4 o 5%. Aquesta devaluació pot provocar un forat patrimonial important a les entitats, i d’això és del que s’està parlant darrerament.
Però tranquils, no tot és blanc o negre, perquè les voluminoses carteres de deute a tipus baixos que ara mateix omplen els balanços dels bancs de tot el continent no tenen per què ser valorades totes a preu de mercat, el que es coneix com a mark-to-market. Si una entitat justifica que una determinada emissió de deute no està disponible per ser venuda, sinó que es mantindrà fins a venciment, pot evitar la temuda valoració a preus de mercat. Per tant, confiem que les pors passin i els mercats tornin a la normalitat.