Quan la cremallera es desgasta -per exemple, si no s'alineen bé les dues ales que uneix, si el passador d'inserció es desprèn de la cinta, o si les dents no encaixen prou bé-, és just el moment de canviar-la. No serveix. Aquest és el cas, ens preguntem, del Silicon Valley Bank, del First Republic Bank o el del Credit Suisse, que ens han donat una mala setmana de pànic? També el d'un govern com el de Macron, que ha hagut de decretar la reforma de les pensions a França i retardar l'edat de jubilació dels 62 als 64 anys, contra la majoria del país? També el del Tribunal de la Haia que ha llençat una ordre internacional d'arrest a Putin pels crims de la guerra d'Ucraïna, que no tindrà cap efecte? Depèn. En cada cas, caldrà substituir-la per una altra engranatge o, fins i tot, reemplaçar-les totes perquè un il·luminat ha trobat un engranatge innovador més fiable, més còmode i més barat.
Al segle XIX es van inventar les dues grans modalitats. La primera va ser la dels trens cremallera; els enginyers ferroviaris la van introduir als indrets més muntanyosos del món, a mesura que les locomotores a vapor grimpaven fins dalt de tot, per tal de superar desnivells de més del 10%. Als dos raïls de rodament se n'afegia un altre dentat o amb pinyons. Aquest sistema es va implantar a la línia Middleton-Leeds, a 1812, a Gran Bretanya, el primer del continent, o a l'estat de New Hampshire, als Estats Units, pioner al seu país, el 1868. Els trens cremallera condueixen als millors cims del planeta, com ara el de Núria o Montserrat, a Catalunya; el Gornergrat i el que puja al mont Rigi, a Suïssa; o el tren de Larrun i el que fa el trajecte de Montenvers a Chamonix, a França. L'altra modalitat de cremallera tanca la roba i altres complements; l'inventor de la màquina de cosir, Elies Howe, la va posar en circulació per unir o separar dues parts d'una peça, que posteriorment s'ha incorporat, visiblement o invisiblement, a qualsevol gadget. Aquelles innovacions del XIX avui són tan quotidianes com imperceptibles, però el símil del seu mecanisme serveix per a molt més.
Fracassos particulars, dubtes generals
En el cas d'aquests bancs malalts que la setmana passada han fet trontollar la seguretat financera internacional durant uns dies i el que penjarà, es tracta d'unes particulars institucions financeres que amb històries diverses de fracàs als darrers temps han acabat tancant, passant a altres mans o necessitant recursos pel seu reflotament posant en perill clients i inversors; mal senyal per uns determinats oficiants de gestors dels diners això de deixar a l'estacada a uns i altres.
Feia dues setmanes que KPMG havia validat els comptes anyals del Silicon Valley Bank
La banca realitza una funció d'intermediació necessària. De fet, aplega recursos públics o dels bancs centrals, i els inverteixen en derivats i altres negocis més o menys arriscats que teòricament haurien d'oferir millor rendibilitat. L'equilibri entre els recursos obtinguts i la rendibilitat de les inversions realitzades difícilment els hi permetria tornar als clients els diners dipositats als seus comptes; però aquest no és el problema major, ja que no tots els demanen alhora habitualment. La qüestió rau a disposar sempre dels fons necessaris per fer front a qualsevol vicissitud i això no és qüestió d'algoritme sinó de confiança dels clients i d'ètica en la gestió. Els mecanismes de control interns i les exigències de liquiditat a complir per part de les autoritats els obliguen a prendre mesures, però el seu poder a l'ombra influencia de tal manera les polítiques econòmiques nacionals i internacionals que moltes decisions acaben dependent de si mateixos.
Feia dues setmanes que KPMG havia validat els comptes anyals del Silicon Valley Bank. Aquesta cremallera fa temps que no tanca o està trencada del tot en molts més bancs que els malalts d'aquests dies. Encara que la crisi del Lehman Brothers a 2008, va obligar a canviar de dalt a baix l'operativa bancària, cal filar molt més prim per integrar definitivament aquest servei dels recursos dels inversors i dels clients sota el control social.
Pensions
Qualsevol solució pel sosteniment de les pensions implica incrementar l'edat de jubilació; en aquesta línia avancen la majoria dels països. La millor qualitat i la major esperança de vida de les poblacions obliga a repensar els vells paràmetres de la sortida del món laboral i la funció dels sèniors; una cosa ben diferent és si la data ha de ser fixa o mòbil. Un govern ho veu clar, el francès, però no té majoria parlamentària qui l'avali i tira al dret. La població crema els carrers. La UE estreny a tots els països de la Unió per fer front a la viabilitat d'aquesta prestació indispensable de l'estat del benestar. A França, que la ballin com vulguin, ara bé si volem mantenir l'esperit social europeu, aquesta cremallera ha de tancar tant sí com no.
El cost de la guerra
L'assistència militar internacional a Ucraïna supera els 100.000 milions d'euros. Des de febrer de l'any passat, Rússia dedica mil milions diaris a la invasió. Els voluntaris d'un i d'altre bàndol reben dos mil euros cada dia. Els costos energètics que ha generat a tot el món el conflicte i la inflació subsegüent resulten impossible quantificar, però és d'uns quants bilions d'euros. La reconstrucció d'Ucraïna suposarà un altre bilió. Aquestes xifres esfereïdores i absurdes poc tenen a veure amb els centenars de milers de morts entre combatents i civils, i en la manera en què han estat assassinats. Matar per imposar unes idees d'expansió nacional és anacrònic; però aferrissar-se amb la població civil és objecte de judici i càstig per part del Tribunal Penal Internacional de la Haia. Difícilment l'ordre d'arrest contra Putin per la presumpció d'haver comès crims de guerra a la invasió d'Ucraïna li arribarà al seu despatx i l'asseurà davant el tribunal: és més fàcil jutjar a genocides de països perifèrics que no pas als que tenen dret de veto al consell de Seguretat de Nacions Unides. Malgrat això, és bo, forçar la cremallera fins al fons; de vegades, s'arregla sola.