No, al títol no hi ha cap errada en forma de lletra essa excedent. S’hi fa referència a la multiplicitat de crisis que anem encadenant des del començament d’aquest segle XXI que, per cert, sembla ben bé defectuós. Tan aviat com al març de 2000 -que ja sé que per a molts encara formava part del segle XX- vam tenir el primer ensurt dolorós. En aquell tercer mes de l’any va esclatar de manera eixordadora la bombolla de les firmes tecnològiques, allò que es coneixia com a “empreses puntcom”, ensorrant els mercats de valors i els balanços de moltes companyies. La simetria amb la crisi actual és sorprenent, perquè en aquella llunyana i gairebé oblidada catàstrofe, el punt màxim de la borsa tecnològica americana, el Nasdaq, es va assolir precisament el 10 de març, just vint anys abans que el món sencer comencés a lliscar embornal avall. Caram, quantes coses que passen al març...
L’esclat de la bombolla puntcom va fer desaparèixer del mapa milers d’empreses tecnològiques, la majoria de les quals només tenien la consistència del fum que venien els seus promotors, i mai havien guanyat diners, ni tenien previst de fer-ho en un període prudencial de temps. De fet, els gurus de les finances es van inventar tot un seguit d’indicadors per fer-les atractives als potencials inversors, atès que amb els paràmetres d’ús habitual no hi havia per on agafar-les. Però la crisi no es va acabar aquí, sinó que aquest només va ser el punt d’ignició. Com que el mercat tecnològic estava tan sobredimensionat, la gran majoria d’entitats del món financer (fons d’inversió, companyies d’assegurances, etc.) s’hi veien obligades a invertir-hi per tenir una cartera en línia amb el mercat.
Per aquest motiu, la volatilització de les firmes tecnològiques va ensorrar de retruc companyies asseguradores i, en general, a qualsevol que hagués invertit en aquell sector. El resultat de la crisi resulta familiar: milers d’acomiadaments, salaris a la baixa, mercat borsari enfonsat per molt de temps, etc. Per exemple, l’índex espanyol Ibex 35 va caure a plom des dels màxims de març de 2000, en què estava als 12.000 punts, fins al voltant dels 5.500 poc abans de 2003. Des de l’esclat de la bombolla fins a recuperar els seus màxims històrics, l’Ibex35 va transitar per un desert de sis anys i mig. Només a Estats Units, el primer trimestre de 2001 es va produir més de 400.000 acomiadaments. A més, empreses que aparentment tenien poca vinculació amb la crisi tecnològica van aprofitar el soroll de fons per “netejar” les seves plantilles fent acomiadaments massius poc justificables, com va ser el cas de les franceses Danone i Marks & Spencer (aquesta, de matriu britànica).
Crisis que canvien patrons
La crisi puntcom va canviar alguns paradigmes del món empresarial, i com que es va veure accelerada amb tot el que va seguir als atemptats de l’11-S als Estats Units, també va modificar molts patrons de les nostres vides que ja assumim com a normals.
Va costar anys treure el cap, però quan ho vam fer, va servir per crear una altra bombolla, la immobiliària, que va tenir un primer esclat l’estiu de 2007 i es va acabar d’autodestruir durant el 2008. Ves per on, l’irracional mercat immobiliari espanyol no es va ensorrar per raons intrínseques -segurament estava a punt de fer-ho- sinó que el fibló que va punxar el globus va venir dels Estats Units, on els productes financers complexos que tenien com a base actius immobiliaris van actuar de peça inicial una llarga cadena de fitxes de dòmino que, en la seva caiguda, van esclafar tot el que trobaven per davant.
Les conseqüències socials i econòmiques seran pitjors que les de les dues crisis esmentades abans
Si tornem a donar un cop d’ull a l’Ibex35 comprovarem com després de recuperar els històrics 12.000 punts de març de 2000, va seguir l’escalada fins a marcar un nou rècord històric encara vigent avui dia situat als 16.000 punts. Això va succeir a cavall dels anys 2007 i 2008. L’enfonsament posterior va dur l’índex fins els 6.000 punts a mitjans any 2012. Dos anys més tard es va frenar la recuperació al nivell dels 10.300, i des de l’aleshores havia mantingut una trajectòria anodina entre els 9.000 i 10.000 punts, fins a arribar a la crisi que estem patint en aquests moments.
El tercer gran cop que hem rebut en les dues dècades que portem consumides de segle és el daltabaix provocat pel virus SARS-CoV-2, que té la perillositat afegida de ser un enemic invisible on cada cos humà és susceptible de ser un front de batalla. Resulta impossible preveure les condicions en què trobarem el món un cop es comenci un retorn gradual a la normalitat, però el que sembla altament probable és que les conseqüències socials i econòmiques seran pitjors que les de les dues crisis esmentades abans. De moment, l’índex borsari espanyol s’ha acomodat a la situació buscant la zona del 6.500 punts, el que implica una caiguda del 35% en només un parell de mesos.
Clatellades i consciència
En aquest segle XXI, el món va canviant a còpia de clatellades, i probablement aquesta tercera serà la que durà inherent la modificació mental més rellevant de totes. Seria desitjable que tant de patiment servís, si més no, per delimitar un nou terreny de joc que exclogui tots els vicis i defectes que hem patit fins ara. Hem comprovat que el talent sí que és necessari, que ser ciutadans responsables sí que proporciona valor afegit i que allò de que qui dia passa, any empeny perquè els mals presagis mai no es materialitzen és rotundament fals. És l’hora de valorar la feina ben feta per sobre de la feina feta a corre-cuita, és l’hora de dedicar el temps que calgui a les coses importants i que més val fer menys coses, però fer-les bé. Un món que menysprea el nivell cultural de les persones i on el civisme és poc més que un trastorn obsessiu compulsiu està destinat al fracàs.
El periodisme ha de fer una reflexió profunda i ser valent. Encara que sigui per les necessitats que crearà la crisi, esperem que es pugui fer net d’estructures viciades per l’amiguisme, el partidisme i el nepotisme
El periodisme, en estat de shock des de fa dues dècades perquè ha passat d’explicar el món a no entendre’l, ha de fer una reflexió profunda i ser valent. Uns fenòmens emmascaren d’altres, i en aquest cas l’onada d’internet amb els seus continguts gratuïts amaga la manca de qualitat de molts mitjans tradicionals, que reaccionen a les caigudes de vendes reduint encara més la qualitat que ofereixen, en un clar cercle viciós de difícil resolució. En altres paraules, la baixada del consum no només és imputable a la preeminència del món virtual gratuït, sinó a la presa de consciència de molts consumidors que han vist que la mercaderia que els servien els mitjans no estava elaborada amb la professionalitat i objectivitat que ells esperaven.
Com que hi ha lectors i oients que esperen qualitat, segur que hi ha suficient espai de mercat per fer un periodisme d’alt nivell, fiable, que vagi més enllà de la propaganda de trinxeres i que aporti coneixement. Per posar dos exemples que em toquen de prop, trobo a faltar mitjans que expliquin tant les finances com els esports d’una manera diferent, fugint de llocs comuns i explicant els fets d’una manera entenedora i atractiva per mirar de captar nous adeptes. És a dir, prenent de la mà al lector i no pas prenent-li el pèl. Encara que sigui per les necessitats que crearà la crisi, esperem que es pugui fer net d’estructures viciades per l’amiguisme, el partidisme i el nepotisme, i s’aposti per la professionalitat i el talent. Estic segur que VIA Empresa vol transitar per aquest camí, com ho porta demostrant durant set anys. Posem fi a la festa de la banalitat.