Dels tres noms que citaré a l'inici d'aquest article, és possible que només en soni un. Però tots, en major o menor mesura, han estat interrelacionats entre si durant l'últim mes. Amb un tema comú sobre la taula i converses, públiques o privades, destinades a la mateixa fi.
Comencem pel menys famós i derivem cap als qui disposen de més visibilitat pública. Santiago Fernández, a part d'amic meu, és una persona de referència al món de la logística internacional. Coneix perfectament els mercats de la majoria del planeta i sap veure amb antelació molts moviments econòmics que alguns perfils televisius són incapaços d'intuir.
Ell pertany a la generació dels Baby Boomers i jo m'emmarco en la denominada X, encara que proper per edat i filosofia als Millenials. I en el transcurs d'un esdeveniment junts acabem dissertqnt sobre el nostre divers punt de vista laboral.
Per a saber el que vols en el futur has d'aprendre a conèixer el que no vols. I això només arriba amb temps i experiències
Jo li insisteixo que, tenint la tecnologia per treballar menys hores i de manera més productiva i eficient que els nostres pares, el temps sobrant hauríem de destinar-ho al nostre ús personal. Ell, no obstant això, argumenta que si ets capaç de fer més en menys temps, usis el restant per generar el doble que fa 20 anys.
On sí que coincidim és en el pensament que hi ha edats per passar més hores a la feina, sobretot en els teus inicis. Però mentre ell ho atribueix a una educació basada en la constància, jo crec que ha de realitzar-se perquè per a saber el que vols en el futur has d'aprendre a conèixer el que no vols. I això només arriba amb temps i experiències.
El segon nom propi és el de Rafael Tabarés, comissionat de la Generalitat Valenciana per a la Salut Mental. Qui, al programa Clareja València dirigit per José Forés, assenyalava que la cultura de l'esforç i de l'èxit no només deixa la solidaritat en un calaix, sinó que comporta sobrecàrregues que moltes persones acaben pagant.
Però el gran debat va venir amb Ángel Martín i el seu informatiu en dos minuts (un enorme exemple de com optimitzar el temps i així i tot tenir la mateixa repercussió que un altre d'hora i mitja). Sobretot amb la frase "si algú et demana que t'esforcis més, envia'l a prendre per sac". I, des d'aquest moment, totes les opinions oposades que va generar.
Els grans empresaris han aixecat el teixit empresarial del país i donat treball a molta gent, però això no significa que siguin infalibles
Partim de la base que a la Comunitat Valenciana el model Mercadona, Llançadora, València Basket i per tant Juan Roig copa moltes de les accions públiques, privades i intermèdies que es realitzen sobretot a la capital del Turia. I que el seu missatge, molt lícit, apel·la precisament referent a això.
No obstant això, estem en una societat diferent a aquella en la qual es van criar els grans empresaris majors de 65 anys. Els qui, dit sigui de pas, han aixecat el teixit empresarial del país i donat treball a molta gent. Però això no significa que siguin infalibles ni que els temps no hagin canviat.
Amb el COVID assistim a diferents realitats, que si ben ja eren subjacents van aflorar clarament a la societat. Treballar més no és treballar millor (com van demostrar les eternes videotrucaded durant el confinament). No podem fer-ho tot ni tot alhora sense que ens passi factura, com està quedant patent en l'increment de problemes psicològics de la població. Malgrat disposar de majors eines i coneixements per a la criança i la conciliació, la societat i les seves lleis deriven més a les cures externes que a donar eines als pares per passar temps amb els seus fills i filles. I la falta de formació i l''antic règim' d'haver de treballar des de l'oficina sí o sí està començant a generar tantes tensions que moltes d'elles han de dirimir-se en els jutjats.
Totes les anteriors generacions han pensat que la posterior és pitjor a la present i no obstant això, els avanços són evidents
Amb tots els respectes, conec a molta gent que s'esforça com a mínim el mateix temps i amb les mateixes ganes que Juan Roig i no ha aconseguit arribar on ell. Però també molta altra que després de la crisi de 2007 es va reinventar. Que ha derivat en autònoma sense voler ser-ho. Que té dos, tres i fins a quatre ocupacions. Que van sobreviure de miracle als temps de COVID. O que van renunciar per poder cuidar de la seva gent. I als qui ningú pot acusar de no fer més del que ja de per si mateix se'ls exigeix.
Anem amb compte amb els missatges. Hi ha moltes maneres d'esforçar-se. No ho fa menys un filòsof que un reponedor. Un actor que un empresari. Un jove que vol aprofitar els seus millors anys que una persona en la seva maduresa que s'adona que havia d'haver tractat de gaudir-los. I així un llarg etcètera.
I això no voldrà dir que la generació posterior és pitjor que la present. Perquè totes les anteriors han pensat el mateix i no obstant això, els avanços són evidents.