Després de 34 anys a la Cecot, David Garrofé dirà adéu del tot a la patronal terrassenca el juny d'aquest any. Al gener, Garrofé va passar el relleu de la secretaria general a Oriol Alba per centrar-se en l'empresa familiar. Mentrestant, combina l'acompanyament al nou secretari "fent un traspàs d'agenda i de coneixement del món institucional" amb el seu càrrec de CEO a Binillum. "Ara tinc l'agenda més plena que mai", admet en una conversa amb VIA Empresa, on es mostra molt crític amb les resistències polítiques al canvi, cosa que, avisa, perjudica l'economia i la ciutadania.
Com valora el seu pas per la Cecot?
Ha estat una experiència fascinant per poder conèixer la història política, econòmica i social de Catalunya dels últims 34 anys i he tingut el privilegi de poder viure en directe molts canvis polítics i econòmics. He enganxat bastantes crisis, les he pogut viure, i he vist la destrucció d'empreses, la pèrdua de llocs de treball, el patiment de les famílies, de les societats... He vist les recuperacions econòmiques, els processos bombolla, els canvis de govern i, potser, el més trist: com costa canviar les coses per part de la política i les administracions públiques, tot és molt lent i molt complex.
Quin és el problema?
Moltes vegades hi ha una manca de coratge polític per fer els canvis necessaris perquè fer-los suposa no tornar a guanyar eleccions. És tan gran el sector públic i condiciona tant la decisió de la política que moltes vegades o arriba tard o no arriba, i aquest és un dels reptes més grans que tindran les organitzacions empresarials i sindicals.
"Moltes vegades hi ha una manca de coratge polític per fer els canvis necessaris perquè fer-los suposa no tornar a guanyar eleccions"
Decisions polítiques per davant del bé comú?
Un cop ets funcionari, el nivell de blindatge que tens és extraordinari, per tant, ho facis bé o no, com que no et poden treure, et belluguen. Això és dolent per la pròpia funció pública, que és una de les més nobles que hi ha: el bé comú i servir al conjunt de la comunitat. I, moltes vegades, les ineficiències que hem creat per sobreprotegir el model perjudica tot el sistema. Hem de crear un nou model que sigui molt més flexible a la gestió d'aquest personal per donar una empenta important a la millora de l'administració, ja que el sector públic representa el 40% del PIB del país i això és fer un salt endavant.
I com la donem aquesta empenta?
En aquests moments, qui ha de promoure això és un empresari del sector públic que té un contracte temporal per quatre anys i que ha de renovar la confiança. La manca de coratge per fer les reformes i una administració més eficient fa que el model no avanci i, de retruc, ho paguem tots com a país.
Aquí, els agents socials i econòmics teniu un paper molt important a l'hora de fer pedagogia.
D'insistir. Però calen uns consensos de tal dimensió per fer una transformació d'aquests tipus i unes unanimitats molt grans. Hauries de tenir el 85% de tot un parlament a favor de la gran reforma. Un govern només ho farà si darrere hi ha la gran majoria que li doni suport, sinó té un cost polític tan elevat que ningú no s'atreveix a fer-ho.
Per què?
Si una empresa privada estigués lligada als condicionants que té el sector públic, no ens quedaria empresa, i ja hauria tancat perquè demana una flexibilitat i una adaptació al canvi que el sector públic no té. Evidentment que el sector públic ha de preservar el bé comú, ha de tenir unes garanties superiors a una empresa privada i uns blindatges perquè sinó cada vegada que fas un canvi polític, canvia tota l'administració i això no pot ser. Els professionals del sector públic són estratègics en un país i formen part del benestar col·lectiu. Espanya té els deures pendents d'una reforma profunda de l'administració pública, com de la judicatura o el sistema electoral. És el moment dels grans consensos polítics i aquests són els deures que té aquest país, que ningú té el coratge de fer les transformacions pendents.
"És el moment dels grans consensos polítics i aquests són els deures que té aquest país, que ningú té el coratge de fer les transformacions pendents"
La crisi de la covid-19 també ha fet que tot això encara quedi més en l'oblit?
El món s'ha parat: el canvi climàtic no existeix i, de cop i volta, hem aparcat tot allò que és estratègic i important només per la covid. I ja ha passat un any. La resta encara està pendent i és tant o més urgent que la covid. Al final estàs llegint que la covid és causant de la desforestació dels boscos, estressem els animals i aquests virus es desenvolupen amb ells i al final reverteix en nosaltres. El focus no és la covid, sinó què la causa i això vol dir fer unes transformacions molt profundes. Hem perdut un any. Són mirades curtes i hem de posar les llargues.
El problema de sempre, de mirar a curt termini i no mirar més enllà.
Aquesta per mi és una de les conclusions després de 34 anys al front de la Cecot: la importància que tenen aquest tipus d'institucions i que hi ha un canvi de percepció de l'autoritat de les noves generacions.
David Garrofé a la porta de la Cecot | Cecot
Després de 34 anys a la Cecot, com diria que han evolucionat les infraestructures en aquest temps?
He vist de tot: l'execució de coses que estaven planificades d'abans, la no planificació correcta de determinades infraestructures, una concepció antiga de la participació pública... I si treballem de forma més col·laborativa? Hem de veure com podem fer compatible creixement amb preservació i recuperació dels elements naturals i això és de justícia i és el que clama la societat. Hem d'abandonar les maneres de fer antigues, ser possibilistes i arribar a consensos, però alhora hi ha un gran castigat.
Qui?
El pressupost per empresa del Govern de la Generalitat és més petit que el pressupost per cultura. Està als 180 milions d'euros i el de cultura al voltant de 200 milions. Tots dos són misèria, però quan tens un pressupost en què més del 80% se l'emporta sanitat i ensenyament i els dos et diuen que no arribem, dius, però és que tota la resta de la vida humana ha de passar amb el 20% del pressupost. Hem de fer un model més industrial i més innovador i amb 180 milions d'euros l'any és impossible, així no pots transformar res perquè no tens capacitat.
"Hem de fer un model més industrial i més innovador i amb 180 milions d'euros l'any és impossible"
I té el Govern el marge per canviar-ho?
Catalunya té un problema gravíssim de 16.000 milions d'euros de finançament que no arriben. No podem estressar més els nostres governs perquè el cost que té el no retorn dels impostos de Catalunya és tan elevat que ens estreny any rere any. Això acumulat puja entre 250.000 i 300.000 milions d'euros. Si tinguéssim aquests diners, hauríem de donar calers tot el dia perquè no tindríem en què gastar-los i ni sanitat ni educació tindria problemes, empresa tindria potència per fer programes d'innovació... Qui pateix la conseqüència d'un mal finançament és la gent que viu pitjor al nostre país, els rics no pateixen ni aquí, ni als Estats Units, ni a la Xina; no tenen problemes. M'agradaria veure manifestacions de gent reclamant un millor finançament i això té a veure amb la política, és un tema d'equitat fiscal que ens llastra d'un any a l'altre. I a Madrid què passa? Es pressuposten 100 i es gasten 120, a Catalunya es pressuposten 100 i se'n gasten 60.
Per què passa això?
Perquè l'Estat no financia les infraestructures restants i, en canvi, agafa els excedents d'Espanya i els va situant tots a Madrid. Aquesta és l'estratègia de país. O corregim l'Espanya vaciada, o veurem fins quan aguanta Catalunya amb el seu 19% del PIB, perquè això no és etern.
És un problema de finançament, però d'alguna cosa més? Un estudi de la Cambra de Comerç assenyalava que aquest punt no era suficient per posar Catalunya al nivell dels països frugals, sinó també com es fan les inversions.
És un acumulat de coses que quan les tens totes dius, és ben bé que has de remar molt fort a contracorrent per compensar una sèrie de disfuncions històriques. És el model d'Estat que tenim i això impacta en l'economia, en les empreses i en tot. L'altre tema rellevant és la importància de la negociació del diàleg. Hi ha vegades que ho trobem a faltar. De vegades hi ha massa tàctica política. Necessitem reivindicar aquest esperit de negociació i de pacte de les forces polítiques, més enllà de les discrepàncies que tenen, que generen uns bloquejos que no són bons.
"Amb la B-40 ens han enganyat sistemàticament i ho han fet quatre ministres diferents. Això té algun cost? No, zero"
Caldria materialitzar l'acte de Foment de l'octubre amb governants i agents socials?
La classe política no té una penalització. Anem els agents socials, patronals, empresaris i sindicats amb propostes consensuades. Hauríem de veure, com a ciutadania compromesa i ben informada, si han incomplert la seva paraula. Amb la B-40 ens han enganyat sistemàticament i ho han fet quatre ministres diferents. Això té algun cost? No, zero. Ha d'haver-hi una reacció ciutadana seriosa. Tenim un sistema que un cop guanyades les eleccions es desentén de la ciutadania fins passats quatre anys i això forma part de la baixa qualitat democràtica que tenim com a país. I això impacta molt en l'economia.
Només passa a Espanya?
A escala mundial, veiem que l'economia financera genera uns beneficis espectaculars i l'economia real està patint molt. Està passant a tot occident. Hi ha hagut uns països com la Xina on tota la població ha pujat de nivell i s'ha creat una classe mitjana espectacular. És molt difícil que les forces polítiques resolguin això en un escenari nacional perquè no ens passa només a nosaltres i per això els populismes pugen.
David Garrofé, exsecretari general de la Cecot | Cedida
De què estem parlant?
L'economia està gestionada amb uns ordinadors i uns algoritmes automàtics que fan operacions de compra-venda en segons a escala mundial que et poden fer enfonsar un país o pujar un bitcoin de cop i volta i és un món d'una especulació financera que no té res a veure amb l'economia real. I els recursos se'n van tots cap allà perquè els rendiments són superiors als que et pot donar la indústria. Quins organismes tenim per controlar aquesta economia financera? La realitat passa cap a una altra banda i no la governem.
Llavors es fa difícil veure la llum si aquest és un problema a escala global. Parlem dels fons europeus, de digitalització, d'indústria 4.0...
Només hi ha una solució per a mi i és una ciutadania informada, compromesa i conscient que té la capacitat de revertir això i això ha de començar des de baix. D'alguna forma els millenials han començat a fer un discurs diferent. T'estan dient: hem de treballar tantes hores? Hi ha tota una generació que et diu 'jo vull temps, no diners, per què he de treballar 12 o 14 hores al dia si tampoc no podré pagar el pis?'. En el moment en què tu prens consciència de moltes d'aquestes coses, transformes el sistema.
"O entenem que el segle XXI és el segle de la cooperació, o l'economia tradicional també desapareixerà"
Tot plegat s'ha agreujat més amb la pandèmia?
Sí i no és només la ciutadania. Què espera el comerç per compartir les seves bases de dades dels clients per fer plataformes com tenen les grans plataformes de venda? Si dius 'els meus clients només els vull jo' estaràs mort. O entenem que el segle XXI és el segle de la cooperació, o l'economia tradicional també desapareixerà.
Què ha canviat la crisi de la covid-19 que no hagin canviat altres crisis?
Encara no som conscients de l'impacte final de la covid. Quan no estiguem amb la covid, veurem què ha quedat de la covid. Ara estem teletreballant. Això ha estat un accelerador de canvis brutals, però quan passi la covid veurem que evidentment haurem guanyat posicions respecte on estàvem i trobarem elements de flexibilitat.
I doncs, què ens deixarà la covid?
Tot aquest àmbit digital s'ha disparat més que en cap altra crisi, però, alhora, està bé que molts empresaris estiguin reaccionant, replantejant-se el seu negoci, digitalitzant-lo sense parar... Les empreses de digitalització estan treballant més que mai. Hi ha gent que està cansada i hi haurà molta gent que o tancarà, o traspassarà l'empresa o la intentarà vendre. I ho estem veient. Hi ha un creixement de les accions corporatives i no només de turisme, sinó de tot tipus. S'incrementarà molt la compra-venda.
El ja exsecretari general de la Cecot David Garrofé | Cedida
Parlant de la modernització, vostè va impulsar la digitalització als anys 90 a la Cecot, com es modernitza una patronal com aquesta?
A Cecot tenim un nou secretari general, l'Oriol Alba, que va treballar nou anys a la Cecot coordinant el programa Reempresa. Té 33 anys, els mateixos que jo he estat al front de la casa. Aquest relleu generacional ja apunta que hi haurà canvis segurs, molt positius des del punt de vista de reorganització, digitalització i una nova visió i empenta de l'entitat que serà molt positiu. Hi ha molt camp a córrer i amb un objectiu concret: defensar l'empresa. I l'Oriol hi donarà una empenta important orientada també a un públic més jove, que és també qui està agafant el control de les empreses.
Com vau viure el trencament amb Foment, la tornada i la unió patronal que també hi ha amb Pimec?
Vam passar una època no massa afortunada en aquell moment. No es va ser just amb Cecot i es va ser desproporcionat. Amb la nova presidència, al cap de 24 hores s'havien recompost les relacions i els diàlegs. La relació ara és excel·lent, és un episodi trist, que ja ha passat i forma part de la història. Estem ben orientats i alineats i el tarannà de Josep Sánchez Llibre encaixa molt amb la visió que té Cecot.
"Un BOE va fer néixer les cambres i un BOE les va matar"
Com veieu des de la Cecot la Llei de Cambres?
El tema cameral és molt complexe. Les cambres es van crear pels empresaris que van entendre fa més de 100 anys que necessitaven un instrument per buscar unes homologacions internacionals i uns codis similars als d'altres països per poder fer transaccions econòmiques. A partir d'aquí es vinculen les quotes obligatòries, però quan els grans es van cansar de pagar, van agafar al senyor Zapatero i van fer el Consejo de Competividad espanyol i es va carregar la quota obligatòria. Es va carregar les cambres, que són corporacions de dret públic i, per tant, un BOE les va fer néixer i un BOE les va matar, i va tocar el BOE per tocar el finançament, però no va resoldre bé quin és el paper que havien de tenir les cambres. I no s'han trobat els consensos.
I què ha passat fins a dia d'avui?
Va faltar diàleg de tots, però probablement el Govern va dialogar molt més amb les cambres que amb els agents socials i quan ja tenia un preacord amb les cambres, no se'n va sortir amb els agents socials. Continua sent un tema no resolt i, si no ho pacten, el Govern no podrà tirar endavant amb una nova llei perquè no hi haurà consens.