Fa una dècada que va començar un procés de transició d'una globalització "cooperativa" cap a una globalització "conflictiva", en què els riscos d'aquesta es perceben superiors als beneficis. La covid-19 és una peça que aprofundeix en aquesta dinàmica. Però això no hauria de ser confós amb un procés de "desglobalització". Hi ha qui planteja que el coronavirus està canviant les lògiques de funcionament del món. Potser les està mostrant més clarament. La pandèmia no portarà res genuïnament "nou", sinó que serà més aviat un accelerador de tendències que ja es van posar en marxa arran de la crisis financera del 2008.
Ens trobaríem davant d'un canvi de fase de la globalització, on el marc de l'Estat recupera rellevància i on Àsia es presenta com l'espai central de l'economia global. La pandèmia és evidentment fruit de viure en un món connectat. La diferència amb allò que hem vist anteriorment és de percepció. Si bé abans externalitats negatives de la globalització es concentraven principalment en l'esfera econòmica o identitària, ara se li afegeix una noció més estretament lligada a la seguretat física.
El despertar de l’Estat
L’Estat no ha “retornat”, sinó que s’ha “despertat”. O més aviat, com explica Carles Ferreira, ho hem fet "nosaltres". S’havia fet forta la fantasia cosmopolita en que existia una comunitat internacional encarregada de resoldre “els problemes del món”. La realitat, però, ha estat molt diferent. Les organitzacions internacionals estan formades per estats i sotmeses als seus interessos, tant l’ONU, la UE o com recentment hem vist, també l’OMS.
Hem vist de nou emergir les contradiccions del sud i el cor de la UE obrint, a més, una finestra d'oportunitat per la Xina i Rússia
Sabem a més, que alguns estats són més iguals que d'altres. Durant els 90 i principis dels 2000, l'hegemonia nord-americana i occidental donaven la imatge d'una comunitat internacional "cohesionada". En el moment en què el lideratge de Washington s'ha esfumat i Occident s'ha esquerdat, les diferències d'interessos entre estats s'han fet evidents. Sense anar més lluny, tant l'any 2010 com al 2020, hem vist de nou emergir les contradiccions del sud i el cor de la UE obrint, a més, una finestra d'oportunitat per la Xina i Rússia, que encertadament estan mirant d'aprofitar.
El cas de la covid-19 ens ensenya com el despertar de l’estat és fruit justament de la intensificació de les relacions globals, no de la seva contracció. La raó de ser de l’estat és la de protegir les seves poblacions davant els perills del món. Més exposició al món implica més riscos. L’anterior crisis ja va posar això de manifest. Com hem d’encarar aquesta nova fase de la globalització és, de fet, del que hem estat discutim en els darrers deu anys.
El futur continua sent asiàtic
El model de relacions que presenta Àsia Oriental pren valor en un marc de conflicte i globalització. Lligat, però, més enllà de la seva gestió de la crisi i del fet evident que la Xina és l'origen de la pandèmia. En aquesta regió, no s'ha deixat de combinar una alta interconnexió econòmica, amb una forta preponderància del marc de l'Estat-nació. A més de les qüestions culturals, les tensions geopolítiques a la regió – o el fet que a Àsia la Guerra Freda mai va ser "freda" – potser ens ajuden a entendre aquesta realitat.
Els estats occidentals no són estructures disfuncionals; encara que alguns governs s'esforcin a semblar-ho
Marcs nacionals o estats forts, no s'han de confondre, amb un model polític específic. La covid-19 ens hauria de servir per tenir ben present les paraules de Paragh Khanna quan diu "que el futur sigui asiàtic, no vol dir que sigui xinès". Tot i l'omnipresent propaganda de Beijing; Corea del Sud o Taiwan no només han gestionat bé la crisi, també estan essent proveïdors globals de material mèdic. Així, tot i comptar amb sistemes diferents, aquests estats han posat en relleu la seva capacitat de combinar fortalesa industrial i el desenvolupament tecnològic, com la base del seu sobiranisme.
Els estats occidentals no són estructures disfuncionals; encara que alguns governs s'esforcin a semblar-ho. D'una manera o altra, la majoria s'adaptaran a la nova realitat de la globalització. Tot i saber que fer prediccions no acostuma a pagar bé per qui les fa, podem albirar una sortida entorn a un sobiranisme econòmic de base industrial. Aquest més que orientat cap a un horitzó autàrquic, tindrà com a referència un marc d'intensa competència global, que va més enllà del comerç.