El govern de Catalunya en funcions ha aprovat l’ampliació de la zona ZEPA del Baix Llobregat, en bona part, del Parc Agrari del Baix Llobregat. La zona ZEPA passarà de 935 hectàrees a 2.372, fet que suposa un increment del 154%. La proposta s’ha impulsat a ple estiu a pocs dies abans d’agost. L’acord, tal com informa el Departament d’Acció climàtica, Alimentació i Agenda Rural, “és per donar compliment a una carta d’emplaçament de la Comissió Europea que, l’any 2021, va considerar insuficient la superfície protegida pel fet de no incloure els territoris més apropiats per a la conservació de les aus silvestres, i va instar l’Estat a reforçar les mesures de protecció davant l’impacte de les ampliacions del Port de Barcelona, incloent-hi el desviament de la llera del riu Llobregat, i de l’Aeroport del Prat”. Aquesta mesura, des de fa temps anunciada, havia tingut una forta contestació per part d’empreses i associacions agràries, i amb l’aprovació, s’han refermat les protestes: tant dels ajuntaments més afectats -Gavà, Viladecans i Sant Boi- com d'altres entitats empresarials com Foment del Treball, l’Institut Agrícola de Sant Isidre, sindicats agraris i empreses agroalimentàries. Unió de Pagesos considera il·legal l’ampliació i pensa demandar-ho a la justícia. Sorprèn que una opció fortament polèmica i qüestionada sigui aprovada per un govern en funcions pocs dies abans de vacances d’agost. No sé si és legal, però no ofereix bona imatge. Quan les coses es fan d’aquesta manera s’obren les portes a la rumorologia en recerca de les raons de tanta pressa.
"Sorprèn que una opció fortament polèmica i qüestionada sigui aprovada per un govern en funcions pocs dies abans de vacances d’agost"
Un país al qual li falta terra agrícola
En aquestes mateixes pàgines vaig tenir l’oportunitat d’exposar el desacord amb la que llavors era solament una proposta. Les argumentacions d’aquell escrit eren d’àmbit estratègic. Catalunya és un país amb un baix grau d’autosuficiència alimentària, disposa de poca terra de conreu i molta dificultat per raons orogràfiques, hídriques i edàfic-climàtiques. Consegüentment, el seu sistema agroalimentari és altament dependent del mercat exterior, tot i que estratègies ben orientades han permès construir un important clúster agroalimentari, que és el primer sector productiu del país.
"Catalunya és un país amb un baix grau d’autosuficiència alimentària i el seu sistema agroalimentari és altament dependent del mercat exterior"
Un món en tensió alimentària
Alhora un conjunt de circumstàncies a escala global estan extremant la tensió alimentària. El canvi climàtic ja està aquí destruint collites i limitant recursos. En general, les respostes dels mercats s’expressen en preus més alts. L’oli d’oliva ens ho explica, però, sobretot, el mercat mundial de cereals amb cinc greus bombolles especulatives viscudes els darrers quinze anys.
Darrere de tot plegat es multipliquen les tensions socials i polítiques fins a la conformació d’un escenari on la guerra ha deixat de ser un fet del passat. Els preus del sòl agrari s’estan incrementant com a resposta a una creixent demanda. Des d’alguns països desenvolupats i la Xina es compren terres per cobrir les demandes estratègiques futures d’aliments. Alhora, des de fons d’inversió es compren terres amb ànim especulatiu esperant que la tensió dels recursos ofereixin preus extraordinaris i bons beneficis, nascuts de la fam mundial creixent.
Més papistes que el Papa
El món va en una direcció, però a Catalunya va vanitosament cap a l’altra. Arreu del món es busquen i compren terres agrícoles, però aquí les destruïm. Catalunya és campiona en zones protegides. La Unió Europea ha fixat l’objectiu de protegir el 30% del territori l’any 2030. Però a Catalunya aquest objectiu s’ha assolit fa prop de vint anys. Mentrestant a França es protegeix l’11,1% i al Regne Unit el 8,66%. Tanmateix, no n’hi havia prou, calia ampliar en 1.472 ha més.
Una ampliació que recau sobre una de les millors terres agrícoles de Catalunya. Un espai emblemàtic d’agricultura periurbana i de proximitat a una gran àrea metropolitana. Un espai agrícola molt fràgil a partir de l’avassalladora pressió urbana. Un espai agrícola que, d’altra banda, ja ha sofert tots els impactes en urbanitzacions, infraestructures viàries, indústries diverses. Però encara en quedava un trosset per canviar d’ús. La Unió Europea ofereix marcs de diàleg suficients, utilitzar dogmàticament opinions de la Comissió Europea és una tàctica que només reflecteix la falta d’arguments.
"Arreu del món es busquen i compren terres agrícoles, però aquí les destruïm"
Un parc agrari és un espai per protegir l’agricultura
És, inclús, contradictori que una zona definida com a parc agrari sigui el primer candidat a canviar d’ús. Un parc agrari no és una zona amb una sobreprotecció mediambiental afegida. Al contrari, és una zona amb una sobreprotecció agrícola. És un terreny reservat d’una manera singular com a zona agrícola, pels valors que té com a àrea agrícola i base del proveïment alimentari. És un terreny intocable, reservat a la funció alimentària.
En un sentit paral·lel, el 17 de juny de 2019 es va aprovar la Llei d’Espais Agraris, una llei que té per missió atorgar als espais agraris un sentit propi com a zona específica per complir una missió crítica del país: produir aliments i altres productes agrícoles. S’ha estat incapaç d’aprovar-ne els reglaments. A Catalunya es fan lleis de protecció de l’agricultura que s’és incapaç de complir. No sembla malintencionat pensar que aquestes lleis han nascut per raons estètiques, per desviar la mirada i evitar evidenciar que no hi havia cap voluntat de tenir-les en compte. El menyspreu a l’agroalimentació atorga justificació per a qualsevol barbaritat estratègica: les limitacions exagerades i intencionades contra el Segarra-Garrigues, les plaques solars sobre terrenys de regadiu i tantes altres. El sòl agrícola és a Catalunya un espai a l’espera de fer-hi alguna altra cosa.
"És, inclús, contradictori que una zona definida com a parc agrari sigui el primer candidat a canviar d’ús"
Finca de La Ricarda al delta del Llobregat | ACN
La ZEPA fa inviable l’agricultura
Per aprovar l'ampliació de la ZEPA s’han dit algunes serioses falsedats i s’ha abusat d’hipocresia. El valor de l’agricultura i l’agroalimentació és sistemàticament menystingut. Es parla d’agricultura de proximitat com a lema de sostenibilitat mentre es destrueix l’agricultura de proximitat de manera sistemàtica. És fals que es mantindrà una agricultura sostenible, els condicionants mediambientals definits impossibiliten una agricultura competitiva i sostenible, és a dir, una agricultura moderna i de precisió com correspon al moment actual. Al contrari, s’orienta la producció cap a una agricultura tradicional de temps immemorials ara com ara inviable. Curiosament, en un país que ha fet un importantíssim procés de reclamació de la independència, les polítiques que es realitzen porten cap a un país més dependent.
"Es parla d’agricultura de proximitat com a lema de sostenibilitat mentre es destrueix l’agricultura de proximitat de manera sistemàtica"
Cal recuperar la prudència estratègica
D’on ve tanta suficiència o supèrbia d’aquest govern i part de la societat urbana que li permet destruir les bases estratègiques del proveïment alimentari sense que ni tan sols expressi mala consciència? Un factor a considerar és el turisme, una activitat clarament positiva com a gran regal econòmic que ens proporciona la nostra posició geogràfica i els valors patrimonials construïts amb segles d’esforç. Tanmateix, l’èxit potser ha emborratxat aquesta societat. Com a moderns reis Mides somiant riqueses hem oblidat que el pa és la major i crítica riquesa. Ho hem advertit. Quan les tensions s’accentuïn i els turistes se’n vagin de llocs calents, tal com diu Manuel Pimentel, potser arribarà la “venjança del camp”. Alguns ja ho haurem dit.
La complexitat vers la sostenibilitat
S’usa l’argument mediambiental deformant sovint la realitat de la nostra supervivència. Els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) són disset objectius en els quals la lluita contra la pobresa i la fam en són els primers. La biodiversitat, malgrat la seva indubtable importància, és un dels objectius que cal harmonitzar amb els altres. El mecanisme mecanicista que usen alguns, amb llenguatge nascut de l’ecologia, per ubicar la biodiversitat com a objectiu únic que pot justificar qualsevol opció és un greu error que no ens porta als equilibris de la sostenibilitat. És a dir, no ens porta a un país possible.
Matemàticament, si no hi hagués vida humana no hi hauria problemes amb la biodiversitat d’origen antropogènic, però tampoc hi seríem nosaltres. Tanmateix, nosaltres hi som. És hora de deixar-nos d’enganys i apostar per les transformacions que porten al futur. Alguns, en nom de l’ecologia, ens estan explicant un món idealitzat; i al món de les ideologies tots els mons ideals hi caben, però a la realitat no. Cal obrir els ulls. Avançar vers un món sostenible ha de fer-se des de la complexitat. S’ha de ser capaç d’atendre, alhora, vectors contradictoris: respecte a la biodiversitat, disponibilitat dels recursos crítics com energia, aigua i aliments, assequibilitat d’aquests recursos per a tothom i viabilitat dels actors d’aquests proveïments. La sostenibilitat requereix encertar en els equilibris, no destruir-los.