La nit del 15 de setembre, un diumenge en què no hi ha activitat parlamentària, el president Javier Milei va voler presentar el projecte de llei del Pressupost Nacional 2025 a la seu de la Cambra Baixa del Parlament argentí per tal d'exposar personalment al país -ell i no Caputo, el seu ministre d'Economia- quins seran els paràmetres principals d'aquesta llei de despeses i recursos pensada amb la mirada posada a assolir les seves grans obsessions.
Ho va fer amb el seu estil agressiu de sempre, sense perdre ocasió per riure's dels seus adversaris polítics, menysprear els drets socials i amenaçar els seus díscols governadors provincials. I com sempre, armat amb pronòstics imaginaris i dades i xifres pròpies de dubtosa veracitat o directament falses, segons els seus col·legues economistes.
El president Javier Milei va voler presentar el projecte de llei del Pressupost Nacional 2025 a la seu de la Cambra Baixa del Parlament argentí
En els seus 50 minuts de discurs, en què pràcticament no hi va haver detalls de la llei que va anar a presentar i que va concloure, com és habitual, amb l'arenga de ¡Viva la libertad, carajo! marca de la casa, celebrada amb entusiasme des dels balcons de l'hemicicle per la barra brava dels seus joves comunicadors digitals, Milei sí que va deixar clar l'objectiu de compliment de les seves prioritats programàtiques: dèficit zero, pagament del deute extern i desmantellament de l'Estat. Sense oblidar esmentar la filosofia que marcarà a foc el pressupost per a l'any 2025 en cas de necessitat: la continuïtat de l'ajust, si és possible amb més violència. "Vinc a posar-li un cep a l'Estat", va dir en presentar-se.
Sacrificis de molts, garantia de pagament per a pocs
El compliment del deute extern va ocupar un espai preferent al discurs de Milei. No és gratuït: les obligacions de venciments i interessos del deute amb l'FMI i la nombrosa resta de creditors internacionals previstes per a l'any vinent pugen milers de milions de dòlars i, de moment, les reserves de dòlars per efectuar els pagaments no arriben.
L'afirmació que tota la plata serà per pagar el deute va ser rotunda, sense que dediqués una sola línia a explicar com aconseguirà la quantitat de divises necessària. Un detall sense importància tractant-se de Milei i les seves visions: les forces del cel o el triomf de Trump a les pròximes eleccions nord-americanes vindran a ajudar-lo. En tot cas, el pagament del deute tindrà prioritat absoluta, per sobre de qualsevol altra despesa. "El dèficit zero farà que el deute sigui sostenible" i, a més, que "abaixi el risc país", va assegurar convençut.
El compliment del deute extern va ocupar un espai preferent al discurs de Milei
Els colpejats i exhausts argentins ja estan avisats: els mesos vinents i amb més pressió al llarg del 2025, el pagament del deute passa al primer lloc en l'escala de prioritats en l'ús dels recursos públics. Fins i tot per davant dels salaris estatals, que estan englobats en allò que Milei va definir com a despesa primària. Si els ingressos primaris -recaptació fiscal, essencialment- no superen les despeses primàries en un volum suficient per a pagar el deute en el període, s'hauran de reduir aquestes despeses primàries per engrandir el superàvit i així complir amb el pagament del deute. Però Milei en el seu discurs encara va ser més explícit. "Si l'economia no creix i els ingressos són menors als estimats, caurà també la despesa. Així, aquesta vegada, serà el sector públic i no el privat el que absorbirà eventuals recessions".
Sobre el rol de l'Estat, Milei va manifestar quins són per ell els seus límits: garantir l'estabilitat macroeconòmica i la seguretat personal i de la propietat privada. "Per a la resta", va explicar, "hi ha el mercat, o els estaments de governs provincials i municipals". Ni salut, ni pensions, educació, habitatge, obra pública o alimentació bàsica entren en la definició. Totes aquestes despeses poden ser objecte d'“ajust” si el superàvit fiscal primari no és suficient per satisfer la demanda dels creditors. És a dir, els venciments de deute (capital i interessos) de cada període.
La soga de la recessió
Perquè no quedin dubtes, el president economista va insistir: si cau la recaptació impositiva per baixa de l'activitat, si baixa la despesa pública per equilibrar els comptes o si es mantenen o apareixen signes de recessió econòmica, respondrà amb mesures recessives. La soga de l'ajust s'estrenyerà una mica més.
La màxima de Milei, pagar la deuda a pesar de todo, tampoc suposava una novetat en la història argentina. Repetia el convenciment i la frase del president argentí Nicolás Avellaneda, a finals del segle XIX, gairebé 150 anys enrere, quan la majoria de la classe política aconsellava al govern que suspengués el servei del deute públic. Avellaneda es va negar i dirigint-se al Congrés va pronunciar la frase que passaria a la història: Pagaré (la deuda) ahorrando sobre el hambre y la sed de los argentinos. En realitat, la frase era lleugerament diferent. El que va dir el president va ser Hay dos millones de argentinos que economizarán sobre el hambre y sobre la sed para responder en una situación suprema a los compromisos de nuestra fe en los mercados extranjeros". Paraula més, paraula menys, avui, la història torna. Com a repetició, còpia o continuïtat.
La màxima de Milei, pagar la deuda a pesar de todo, tampoc suposava una novetat en la història argentina
Més enllà del seu interès per pagar el deute -o per ser exactes, els interessos del mateix- mitjançant el dèficit zero, Milei no va amagar la seva voluntat de seguir abaixant els impostos als argentins més rics, cosa que, com en el cas dels creditors internacionals, implica retallar els recursos públics necessaris -i actualment ja molt per sota del que és imprescindible- en matèria de salut, educació, salaris i jubilacions. Un avís per a navegants sense flotadors al qual va afegir l'única xifra precisa del seu pretès pressupost: la del requeriment a les províncies, i, en primer lloc, als seus governadors, d'un “ajust addicional” de 60.000 milions de dòlars el pròxim any. Tota una provocació a la revolta de milions d'argentins abandonats a la pobresa.
La presentació del Pressupost 2025 del president Javier Milei en un Congrés blindat per un espectacular –i ja habitual- operatiu de les forces de seguretat, i retransmesa a tot el país mitjançant la cadena nacional de ràdio i televisió, va ser repudiada amb cassolades als carrers i places dels barris de la ciutat de Buenos Aires i d’algunes províncies. Just quan passa el pitjor moment de desaprovació, segons l'enquesta realitzada per Zuban Córdoba & Asociados, que revela una clara tendència de la societat argentina a començar a no creure’s les consignes del president. Un canvi d'actitud que té a veure amb el que ha passat aquesta darrera setmana amb la repressió ferotge i brutal als jubilats a la porta del Congrés i el veto a la llei que millorava les paupèrrimes pensions d'aquest sector de la població.
L'omnipresent ombra de l'FMI
Després de la presentació de Milei, Ricardo Aroskind, economista i docent de Flacso Argentina, la Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials, va sostenir que el discurs, ple de mentides i falsedats, “era només fum. Per als argentins, Milei fa un discurs d'adoctrinament basat en mentides i falsedats. Fum. Per als creditors externs, va parlar de debò, i va donar garanties absolutes que ell els pagarà, passi el que passi amb la gent. BlackRock i l'FMI feliços", va resumir.
Sempre el deute i amb ell l'FMI, l'eterna i autèntica parella protagonista de la vida econòmica, política i social de l'Argentina des del 1958, quan, durant la presidència d'Arturo Frondizi, es va signar el primer acord amb l'organisme internacional. Un préstec de 75 milions de dòlars destinat a estabilitzar el problema canviari i frenar la inflació.
Des d'aquella llunyana data, els titulars de premsa exhibeixen la seva vigilant presència: el Fons considera apropiada la rebaixa de taxes, el Fons demana millorar l'ajust i el pla fiscal, l'FMI insisteix a sortir del cep, l'FMI aprova la revisió de, el Fons destaca la resiliència, el Fons exigeix dèficit zero, el Fons pronostica, l'FMI espera, adverteix, reclama. El Fons està content o insatisfet. Argentina, el deute i el Fons Monetari Internacional. Una increïble i oculta història de colonialisme econòmic i subordinació, negociacions il·lícites, acords i desacords, interessos comuns i oposats, usura i escàndols, que travessa la història contemporània del país i explica en gran part les claus del seu difícil i complex present. Una història que mereix ser explicada.