Si en fa d’anys que els mercats parlen de la mala salut de ferro del Deutsche Bank, un dels principals bancs alemanys, que a més té una destacada presència a Catalunya. A diferència del Credit Suisse, els germànics (a qui a partir d’ara anomenarem simplement DB) sembla que van contenint la situació i no fan el pas de demanar el rescat. Amb la crisi financera del 2008, en què el DB va ser sancionat per haver contribuït a empastifar el planeta amb les maleïdes hipoteques subprime, ja va estar a punt de fer figa, precisament per l’import de les sancions, que s’enfilaven fins als 14.000 milions de dòlars. Per sort per a ells, al final (2017) la xifra va quedar reduïda a la meitat i van poder fer-hi front. La resolució definitiva del cas afirmava que el DB “era responsable d’una conducta il·legal i de pràctiques irresponsables en l’àmbit del crèdit que havien causat uns danys greus i prolongats als inversors i al públic americà”. Afegia que el banc “va contribuir directament a la crisi financera internacional”. Dels 7.200 milions de dòlars que finalment van abonar, 3.100 eren multes i la resta indemnitzacions a afectats. En tot aquell procés també va ser acusat el seu director de trading, Paul Mangione, que va acabar pagant mig milió de dòlars en sancions. Cal tenir present que el DB, a més de ser el banc comercial que tothom coneix, també és un gran operador del sector de la banca d’inversió, terreny on es van produir aquestes males pràctiques.
Dels 7.200 milions de dòlars que finalment van abonar el Deutsche Bank, 3.100 eren multes i la resta indemnitzacions a afectats
Les seqüeles de la crisi financera del 2008 van deixar tocat al banc alemany, que malgrat tot es podia haver recuperat del cop si no hagués estat per dos factors que van contribuir a afeblir-lo més encara. El primer, un assumpte purament de mercat, com va ser la llarga època de tipus d’interès propers a zero que va seguir a la crisi. Com sabem, els bancs s’alimenten de l’espai que hi ha entre el tipus dels dipòsits i el tipus dels crèdits, de manera que com més alts estiguin els interessos, més possibilitat d’eixamplar aquest diferencial. En el cas contrari, quan els tipus estan extremadament baixos, l’escletxa s’estreny i els bancs es queden gairebé sense oxigen per respirar. L’altre factor és de gestió: com ja va passar en el cas de Credit Suisse, els gestors del DB van aconseguir trepitjar tots els tolls que es trobaven en el camí, una circumstància del tot imperdonable. Qui més qui menys recordarà l’escàndol de l’Euríbor, quan un grup de bancs van conspirar (les conspiracions existeixen!) per manipular l’interès del mercat interbancari, que té una gran transcendència perquè és el que serveix de referència per als préstecs hipotecaris (i en general, per als crèdits a llarg termini). Doncs en aquest escàndol també hi era el DB, que va haver d’abonar una multa milionària, juntament amb les altres entitats implicades (Royal Bank of Scotland, Société Générale, JP Morgan, Citigroup i RP Martin), a banda de patir un descrèdit important, mai millor dit.
Però amb l’escàndol de l’Euríbor no es tanca el currículum del DB, perquè en aquests anys els hem vist implicats en assumptes foscos de Donald Trump, Jeffrey Epstein, Iran o els oligarques russos. Aquest darrer cas té relació amb una gran trama d’emblanquiment de capitals que va provocar que el temible Fincen nord-americà (Financial Crimes Enforcement Network, aquells que van assassinar la BPA andorrana) els posés l’ull a sobre, amb operacions sospitoses per un import d’un bilió de dòlars. En aquest assumpte és important fer una reflexió pausada: cada dia es generen al món ingents quantitats de diners en activitat il·legals, que per definició són diner negre perquè una activitat perseguida per la llei no es pot declarar a Hisenda. És un fet que tota aquesta massa de diners torna a l’economia i que no ho fa en comptagotes emblanquida a través de botigues de souvenirs que tenen una facturació desproporcionada respecte al volum de clients. Per tant, cal suposar que de manera sistemàtica els diners negres entren de nou a l’economia regulada per alguna canonada de més capacitat que la botigueta de souvenirs.
És un fet que tota aquesta massa de diners torna a l’economia i que no ho fa en comptagotes emblanquida a través de botigues de souvenirs que tenen una facturació desproporcionada respecte al volum de clients
Al marge del que hem explicat fins ara, hi ha un factor curiós i poc conegut, com és la relació del DB amb Catalunya, una circumstància que convé tractar detingudament. En primer lloc, cal saber que la filial espanyola del Deutsche Bank ha tingut la seu a Barcelona durant prop de sis dècades i no és pas per casualitat. A les beceroles del segle XX, els empresaris alemanys van triar la capital catalana com a base per comerciar amb Llatinoamèrica, i ho van fer instal·lant-hi la seu peninsular del Deutsche Ueberseeische Bank, o sigui, el Banc Alemany Transatlàntic, que era una filial precisament del Deutsche Bank. Mentre el DB havia estat fundat el 1870, el Transatlàntic ho va ser el 1887. Amb el final de la Segona Guerra Mundial tot va canviar, i els alemanys no només van perdre molts dels seus negocis en benefici dels països aliats, sinó que la mateixa marca va quedar estigmatitzada. En el cas català, el Banc Alemany Transatlàntic va passar temporalment a les mans públiques de l’estat franquista i el seu nom va ser modificat: va quedar com a Banco Comercial Transatlántico (Bancotrans), que sonava semblant, però sense paraules incòmodes dins la marca (1950). Només set anys més tard, el DB ja havia adquirit el 10% del Bancotrans, com a manera per començar a operar a l’Estat. El DB va anar incrementant la seva participació i, en paral·lel, el 1979 va aconseguir obrir les primeres oficines peninsulars amb la marca pròpia. Entre finals dels vuitanta i començaments dels noranta, els alemanys es van quedar amb la totalitat del Bancotrans i també amb la propietat de l’històric Banco de Madrid, que havia fundat (1954) l’empresari català Jaume Castell Lastortras i que tenia la seu a la Plaça Francesc Macià de Barcelona, al que avui és l’edifici corporatiu del Grupo Godó. Per tant, l’actual Deutsche Bank espanyol és el resultat de la fusió del Bancotrans i del Banco de Madrid.
L’altra vinculació del DB amb Catalunya potser és encara més desconeguda. Tot plegat va succeir el 1999, en un entorn en què “la Caixa” tenia a les seves mans una liquiditat considerable i moltes ganes per diversificar el negoci. A finals d’aquell any va prendre la decisió sorprenent d’invertir 150.000 milions de pessetes (uns 900 milions d’euros) en comprar accions del Deutsche Bank -de la matriu alemanya- amb el que va passar a ser el tercer accionista de l’entitat i el primer no alemany (només estava per darrere del fons de pensions dels treballadors i de l’asseguradora Allianz), una conjuntura realment insòlita. Aquell 2,6% del capital que va adquirir, amb el temps es transformaria en un 4,2%, reforçant així la seva posició. L’aventura va durar fins al 2005, moment en què “la Caixa” va vendre la seva participació amb una petita plusvàlua i va tancar aquell lustre en què el DB va estar, en certa manera, en mans catalanes. Anys més tard, el 2017, es va especular amb la possibilitat que l’entitat de la Diagonal, ara ja com a CaixaBank, es quedés amb la filial espanyola del DB, però al final l’operació no es va dur a terme.
Tornant al present, caldrà veure com evoluciona el DB, el que és segur que és avui val poc més del 25% del que valia fa més de quinze anys, senyal que ja és -passi el que passi- un colós caigut. Veurem si acabar de posar el genoll a terra i demana un humiliant rescat.