Les protestes pageses han sobtat a la Comissió Europea. Talment com si de cop hagués topat amb una realitat que desconeixia. No per manca de funcionaris per advertir-la. La seva resposta ha estat a la defensiva, prometent millores en alguns aspectes tals com la burocràcia i reduint algunes de les exigències mediambientals. Des d’un punt de vista de pedagogia de la sostenibilitat no sembla la millor resposta. Cal preguntar-se: "és que no feien falta aquelles mesures?" Probablement sí que feien falta, però s’han errat els mitjans, els ritmes i la intensitat.
A la pagesia en poc temps se li han canviat molt les condicions de treball. Se li exigeixen nous procediments per garantir la sostenibilitat. Quelcom necessari, però que compromet la productivitat i els resultats econòmics de l’empresa. Per complicar-ho més, aquestes exigències no es reclamen als seus competidors, els quals gaudeixen d’un avantatge competitiu gratuït. Pels pagesos locals és competència deslleial i un nou factor depressor de rendes. Al mateix temps, des de la ciutat, se censura la seva activitat com a contaminant i emissora de gasos efecte hivernacle sense tenir en compte els esforços que l’agricultura està realitzant vers una activitat sostenible. El pagès solament en rep la crítica, la qual considera esbiaixada amb relació a altres sectors. Des de la pressió del populisme verd o de l'eco-esteticisme es reclama el tancament de part o tota la ramaderia intensiva, mentre que, amb arguments esbiaixats, es criminalitza el sector boví. I, si faltava llenya en aquest foc, arriba una terrible sequera a l’àrea mediterrània amb respostes públiques que arriben tard i són discriminatòries respecte a l’agricultura.
Uns costos que l’agricultor no pot repercutir enfront d'una cadena alimentària amb unes baules superiors extremadament oligopolitzades contra les que compta amb un insuficient capacitat de negociació
Des de confortables despatxos de Brussel·les es va dissenyar un sistema suposadament perfecte per avançar vers la sostenibilitat en la producció d’aliments. Per aconseguir l’èxit de l’operació es varen segmentar part dels ajuts en funció de l’acompliment de determinades mesures pro sostenibilitat. És a dir: “Si fas el que et diem et pagarem, però per saber si ho has fet has de documentar el detall de la teva activitat. Amb aquesta finalitat et donarem un quadern digital on apuntaràs tot el que facis”. Tot serà fàcil, li diuen. Però la realitat és diferent.
A les àrees rurals hi ha mala cobertura telemàtica, les aplicacions digitals per més simples que siguin requereixen una formació i entrenament. Les aplicacions informàtiques no són prou amigables i sovint generen confusió. A més, la infinitat de dades a registrar fan que el quadern digital no sigui gens simple. I tot plegat són costos en temps, en rendiments i en viabilitat econòmica. Costos i més costos amb uns ajuts més reduïts i condicionats. Uns costos que l’agricultor no pot repercutir enfront d'una cadena alimentària amb unes baules superiors extremadament oligopolitzades contra les que compta amb un insuficient capacitat de negociació. Els pagesos, carregats de raó, enfront d'aquesta nova situació, s’han vist incapaços de seguir, ha arribat el desànim i la protesta s’ha vist com a única sortida.
Es moment de fer una crítica severa al sistema implementat. Algú de la Comissió Europea pensava que la transformació verda proposada sortiria gratis? Nicolas Stern ho va advertir: “el canvi climàtic és un problema de costos”. Els pagesos majoritàriament complien les lleis, ara han canviat les normes amb criteris justificables i els pagesos continuaran complint les noves normes, però no a costa de la seva inviabilitat econòmica. Els agricultors viuen al límit de la rendibilitat i, per tant, no se’ls hi pot imposar més costos sense redefinir les vies de valoració dels seus productes. Això s’havia d’haver previst.
Attal (primer ministre francès): "L’agricultura té el rang dels interessos fonamentals de la nació, al nivell de la defensa i la seguretat nacional”
Les protestes han tingut respostes de comprensió a la ciutat però també de rebuig. Des de sectors intel·lectuals es condemna amb alguns arguments equivocats que s’haurien de superar: l’agricultura és poc important econòmicament; la part més important del pressupost de la Unió Europea es destina a la pagesia i encara són incapaços de ser competitius; els paguem els ajuts perquè puguin sortir de la seva precarietat (implícitament com a mostra de la seva incapacitat); és un sector envellit sense futur; etc.
Al contrari, de totes les opinions d’aquests dies voldria destacar, en positiu, les declaracions del primer ministre francès Gabriel Attal: “L’agricultura té el rang dels interessos fonamentals de la nació, al nivell de la defensa i la seguretat nacional”. Si no és demagògia és que ho ha entès.
El sistema d’ajuts com a font d’incomprensió
La falta de comprensió sobre la complexitat de la producció d’aliments ha propiciat el disseny de polítiques poc previsores i de respostes ciutadanes destinades o equivocades, expressades sovint en els mitjans de comunicació. La pagesia viu un injust menysteniment social des d’alguns sectors del món urbà. Els problemes mediambientals són aclaparadors. Enfront d'aquests és preferible trobar un fals culpable sense costos electorals, tal com és l’agricultura. És la millor manera de no destinar els esforços al vertader culpable: la combustió de combustibles fòssils.
La pagesia viu un injust menysteniment social des d’alguns sectors del món urbà
Però el menysteniment requereix motius aparents per articular les seves accions de bloqueig social, invisibilització o manipulació social. L’argument més reiteratiu gira al voltant dels ajuts agrícoles. La seva incomprensió desenfoca les polítiques. Cal parlar-ne, doncs.
En un anterior article recordava que els objectius de la PAC originals assenyalats pel Tractat Constituent de la Comunitat Econòmica Europea, establerts en l'article 39 eren:
- Incrementar la productivitat de l’agricultura desenvolupant el progrés tècnic, assegurant el desenvolupament racional de la producció amb un ús òptim dels recursos, especialment la ma d’obra.
- Assegurar un nivell de vida adequat per la població agrària.
- Estabilitzar els mercats.
- Garantir la seguretat de proveïment.
- Assegurar uns preus raonables als consumidors.
Els objectius originals de la PAC, implícitament o explícitament, encara continuen presents. Els ajuts implicats pretenen resoldre qüestions relatives al conjunt de la societat i, per tant, són ajuts als consumidors (proveïment garantit, preus estables, preus reduïts). L’agricultor és, simplement, l’actor necessari per a assolir aquests objectius. Aquesta primera reflexió és de la major importància cultural atès que s’ha mostrat de forma despectiva a l’agricultor com a beneficiari privilegiant d’un suport públic poc explicat. Però és també de la major importància tècnica.
Es paguen els ajuts com a estratègia per estabilitzar els preus i com a instrument per baixar-los. Però aquest sistema crea una imatge depenent del pagès davant la societat, com si fos la societat qui paga un preu innecessari quan és just a l’inrevés. De manera similar, per exemple, els metges o els mestres cobren un sou públic perquè tinguem una sanitat gratis i un ensenyament gratuït, a ningú se li ocorre posar en dubte aquest sou quan s’és conscient que el beneficiari és el pacient necessitat d’atenció mèdica o l’alumne que precisa educació.
L’eina dels ajuts ha donat un cert grau d’estabilitat en el proveïment alimentari amb uns preus més assequibles a la població. Però, que passaria si de cop s’eliminessin els ajuts? A curt termini els pagesos veurien reduïts els seus ingressos i això provocaria tensions entre la pagesia. Però a mitjà termini, probablement molt ràpidament, els mercats reaccionarien amb uns preus dels aliments més alts i més volàtils. La qual cosa afectaria al conjunt de la ciutadania amb tensions en el proveïment alimentari en àmplies capes de població amb ingressos baixos. A més llarg termini les diverses variables econòmiques acabarien ajustant-se en un nou equilibri, amb preus i salaris més alts, però amb major inestabilitat en els preus alimentaris. La Unió Europea no ha optat pel camí de desactivar l'eina dels ajuts, ben segur que s’han temut les conseqüències a curt i a llarg termini.
Els ajuts agraris es van iniciar als Estats Units sota el mandat del president Roosevelt després de la gran crisi de 1929. Els ajuts agraris sempre han estat una eina per a l’estabilització de l’economia i garantia conseqüent de proveïment alimentari. Un proveïment que és crític per a un país. La Comunitat Econòmica Europea va considerar vital aquesta eina durant el procés de recuperació de la II Guerra Mundial. Els ajuts de la PAC han tingut una llarga trajectòria de modificacions per adaptar-se a un món més globalitzat. Mirant de fer veure, si més no, que complia els acords presos a l'Organització Mundial de Comerç. Però els ajuts sempre han tingut la funció estabilitzadora de l’economia no la d’almoina al pagès.
Els metges o els mestres cobren un sou públic perquè tinguem una sanitat gratis i un ensenyament gratuït, a ningú se li ocorre posar en dubte aquest sou quan s’és conscient que el beneficiari és el pacient
Però, amb la reforma recent de la PAC s’ha desatès la funció dels ajuts. De fet, s’han reduït i fraccionat de manera condicionada els ajuts alhora que s’han afegit molts costos vinculats a les noves exigències mediambientals. En realitat s’hauria d’haver fet a l’inrevés. Deixar els ajuts directes per la seva funció estabilitzadora de l’economia i aportar fons complementaris vinculats, aquests sí, als costos derivats del compliment de mesures mediambientals proposades. La transició verda no sortirà gratis i és tota la societat qui l’ha d’assumir, no la pagesia. La realitat és tossuda i d’una forma o altra aquesta correcció es realitzarà i els pagesos seran compensats pel seu esforç, però pel camí hi haurà hagut sofriment i pèrdues econòmiques. Amb un enfocament compensador de costos, tal com aquí es suggereix, els pagesos podrien oferir uns preus més competitius i ser més capaços de fer front a la competència internacional descompensada per uns requisits mediambientals diferents.
Camins de solució
Tot seguit expresso algunes opinions sobre els sis temes més importants de les protestes:
1. Llei de la Cadena Alimentària.
Aquesta llei ha estat un pas important en el reequilibri de la cadena. Però la pretensió d’establir el pagament per sobre de costos és una ficció, atès que els costos són diferents per cada empresa. Aquesta clàusula portaria a preus públics garantits, cosa que ja s’ha viscut al començament de la PAC amb disfuncions evidents. Cal aprofundir l’ús de la llei i perfeccionar el sistema d’ajust de preus dels contractes. La llei ofereix instruments de gran interès.
2. Acords comercials bilaterals.
És la via de la Unió Europea per establir una equivalència de mesures de producció entre diferents països. És un camí lent i ple de dificultats atès que qualsevol modificació dels acords de l'Organització Mundial de Comerç generen contrapartides que no sempre són les desitjades. En la meva opinió un enfocament compensador de costos mediambientals tal com he assenyalat abans seria la manera indirecta de desfer aquest nus de la competència “deslleial” sense interferir directament en els acords de la Organització Mundial de Comerç.
La transició verda no sortirà gratis i és tota la societat qui l’ha d’assumir, no la pagesia
3. Accions de millora de costos
Les plataformes pageses han llistat un seguit de propostes sobre temes que es podrien fer d’una altra manera. Ells hi entenen. Hi ha propostes molt interessants, caldria analitzar-les, valorar-les i si aporten beneficis aplicar-les ràpidament.
4. Agricultor actiu o genuí
Els titulars de la PAC jubilats haurien de cedir el relleu a joves pagesos. Ells poden continuar com a perceptors d’arrendament o altre acord a benefici de tothom. S’ha d’acabar amb la falsa imatge que els pagesos (falsament) són vells. Els treballadors del camp tenen unes mitjanes d’edat similars a altres sectors. Acompanyo dues gràfiques aclaridores on es diferencia, d’una banda, els titulars de la PAC, normalment propietaris que generalment no cedeixen la titularitat fins a la mort i, d’altra banda, ocupats agraris d’acord amb les estadístiques de la Seguretat Social . Convindria deixar de sentir que els pagesos són vells.
5. Sequera
Hi ha moltes coses a dir sobre la gestió de la sequera. S’ha discriminat clarament la pagesia mentre la ciutat no tenia restriccions, un fet que ha agreujat el problema. Hi ha hagut decisions totalment fora de criteri. Programar una restricció del 50% a la ramaderia és no saber què és un animal. El consum d’aigua de la ramaderia és mínim, un 2% del total d’aigua regulada, però és aigua de boca i neteja. Es pot establir quina és aquesta necessitat que és mínima, però mai establir un percentatge de reducció, ja que és la mort de l’animal. L’aigua a la ramaderia té el mateix sentit que l’aigua mínima per conservar la vida dels arbres fruiters.
6. Simplificació
En aquest tema sembla que es faran esforços i es dilatarà el compliment del quadern digital. L’excessiva burocràcia té conseqüències directes en la competitivitat del sector, és una causa de desànim i abandonament de petites explotacions familiars amb un increment subsegüent del desequilibri a la cadena alimentària. Cal un canvi cultural vers la simplificació. Apostar una mica més per la confiança, utilitzar eficaçment els sistemes digitals integrant tota la informació, finestra única i única dada al sistema, dada que no cal repetir quan el sistema ja la té.
Finalment, cal comentar que els pagesos tenen molta raó, però convé que no la perdin amb accions desafortunades. Llançar alegrement els tomàquets del Marroc és un error i una estupidesa. De la mateixa manera quan els francesos llencen la nostra fruita. Aquestes accions totalment censurables ataquen directament la línia de flotació dels equilibris democràtics de la Unió Europea.