Ja ha arribat a les nostres mans l’esperat anuari IPE de gestors d’inversions corresponent a 2020, un mapa detallat que ens dibuixa les venes per on corren els diners del món. El principal atractiu de la guia és el rànquing mundial de gestors, que abasta fins a 500 entitats financeres d’arreu del planeta. No s’espantin, al present article no farem un repàs exhaustiu de totes 500, sinó que ens centrarem en els papers protagonistes i també en les que al nostre univers poden semblar rellevants, però que comprovarem que no ho són gens. Què inclou aquest rànquing? Doncs simplement és un recull de totes aquelles entitats que es dediquen a captar estalvi a través de fons d’inversió. Allò que a Espanya es coneix com a entitats gestores i que estan íntimament lligades als bancs, cosa que a l’estranger no és un fet gens comú.
Per entrar en matèria, farem com si es tractés d’una llista de cançons d’èxit i en primer lloc viatjarem a la cinquena posició, per després anar grimpant fins al campió de campions. Aquesta cinquena plaça l’ocupa Capital Group, una firma que sonarà a ben pocs lectors tot i el seu ingent volum de recursos gestionats, que supera els 1,8 bilions d’euros. Per posar-ho en perspectiva, el PIB d’Espanya és actualment d’uns 1,2 bilions. La firma californiana opera des de 1931 i té com a màxim responsable a Tim Armour, sorgit del planter d’analistes i gestors de cartera de la casa. No és una companyia cotitzada i això els permet cobrir amb una capa d’opacitat els beneficis obtinguts pels seus 450 propietaris, fins al punt que quan Armour es va divorciar l’any 2003, la firma va intervenir per ocultar qualsevol pista sobre els seus ingressos que hi hagués als arxius del jutjat. La influència de Capital Group en les grans empreses americanes és ben palesa, perquè controlen el 5% de Google (segons màxims accionistes), el 7,3% de Microsoft (també segons), i estan entre els deu principals propietaris d’Apple, Amazon i Facebook.
Al quart lloc de la classificació trobem a State Street, que ofereix serveis d’inversió, però que també té un banc propi dins del grup. La corporació que conforma està inclosa a la cèlebre llista d’entitats too big to fail, és a dir, el recull de membres del sistema financer que caldria rescatar en cas que passessin dificultats de solvència, perquè la seva caiguda es considera molt perjudicial per a l’economia. Darrere l’elegant logotip d’un vaixell amb les veles inflades pel vent -tècnicament un clíper del segle XIX- hi ha una firma que gestiona uns 2,8 bilions d’euros en fons d’inversió i que presumeix de tenir unes arrels històriques tan profundes com per arribar al 1792.
El primer executiu és Ron O’Hanley, que el 2018 va percebre un salari de 8,3 milions de dòlars... per sota del previst perquè no va satisfer els objectius assignats. El màxim accionista de la firma és Vanguard -una altra entitat de fons d’inversió- amb un 7,5% del capital i de qui parlarem més endavant, mentre que un 5% de l’empresa és a les mans dels fons d’inversió de la casa. Com en el cas de Capital Group, també tenen posicions molt rellevants a les grans corporacions americanes: són sistemàticament el tercer o quart accionista de les cinc grans, Apple, Amazon, Microsoft, Facebook i Google, amb un paquet que sempre oscil·la al voltant del 4% del capital.
La medalla de bronze de les finances mundials se l’emporta Fidelity, amb uns actius gestionats que superen els 2,8 bilions d’euros. També amb seu a Nova Anglaterra, com State Street, mostra una piràmide d’aspecte maçònic al seu logotip. La primera executiva de la companyia és Abigail Pierrepont Johnson, descendent de qui va fundar la firma el 1946. Fidelity forma part d’aquesta elit tan tancada que es pot permetre presumir de pertànyer al club de màxims accionistes de les cinc grans (Apple, Amazon, Microsoft, Facebook i Google), amb participacions que es mouen entre el 2% i el 5% del capital. La firma de la piràmide no cotitza a borsa i té el capital repartit entre la família Johnson (el 49%) i algun dels seus treballadors i extreballadors (el 51%).
"Ningú supera Vanguard pel que fa al control de grans empreses: Apple, Microsoft, Facebook i Google"
Al segon lloc de l’Olimp dels diners hi ha Vanguard, amb 5,6 bilions d’euros gestionats, o quatre vegades i mitja el PIB d’Espanya. Tots aquests recursos procedeixen de trenta milions d’estalviadors que han confiat els seus plans de pensions o altres estalvis a la companyia de Pennsylvania. El factor diferencial de Vanguard rau en els seus preus, atès que van revolucionar el mercat a partir d’aplicar unes comissions de gestió molt baixes, al voltant del 0,10% anual. Es poden permetre un marge tan estret gràcies al fet que apliquen el concepte de gestió passiva, és a dir, el disseny de carteres d’inversió que repliquen determinats índexs, de manera que no cal disposar d’un gestor que estigui valorant quins actius comprar o vendre a cada moment. On no són gaire originals és en el logotip de la firma, perquè hi tenen un vaixell de vela molt semblant al clíper d’State Street. El fundador i ideòleg de Vanguard va ser John Bogle, mort ara fa un any i mig, i que va crear la companyia el 1975.
Si fins ara hem vist firmes que eren propietàries de participacions importants a les cinc grans corporacions dels Estats Units, ara, en el cas de Vanguard ens trobem amb el màxim exponent d’aquest poder. Ningú no els supera pel que fa al control de grans empreses: són els màxims accionistes d’Apple, Microsoft, Facebook i Google, i els segons d’Amazon, només per darrere del fundador de la firma de comerç electrònic, Jeff Bezos. El seu poder també es fa palès a aquesta banda de l’Atlàntic, perquè estan sistemàticament entre els cinc principals titulars d’accions d’Inditex, Iberdrola, Santander, Telefónica i Endesa, que són les majors empreses espanyoles a borsa. Aquesta colossal firma d’inversions està liderada des de 2017 per Mortimer J. Buckley, que percep uns honoraris anuals de 700.000 dòlars, sens dubte força alineats amb la política low-cost de la companyia.
I finalment, el campió de campions, el màster de l’univers dels diners, la inabastable roca negra, Blackrock, que, per exemple, duplica en actius gestionats el tercer classificat. El patrimoni sota control d’aquesta casa s’enfila fins als 6,7 bilions d’euros o, el que és el mateix, el PIB d’Alemanya, França i Països Baixos junts. Fa més de deu anys que és al capdamunt del rànquing mundial i el seu origen té molt a veure amb l’altra gran firma amb nom de roca negra: Black Stone. La primera va ser una escissió d’aquesta segona, que tot i ser també un gegant de les finances, no apareix a la part alta del llistat que estem analitzant (cal baixar fins al lloc trenta-vuitè per ensopegar amb ells) perquè només dedica una part del seu negoci a la inversió convencional en actius financers, ja que es concentra en immobles i empreses que no cotitzen a borsa. Tornant a BlackRock, cal dir que manté encara com a primer executiu el seu fundador, Larry Fink, que va crear la companyia el 1988. El fet que el 1999 la firma comencés a cotitzar a borsa va permetre els seus fundadors multiplicar el seu patrimoni i els seus ingressos anuals, fins al punt que la retribució de Fink com a primer executiu supera els 26 milions de dòlars anuals, en bona part pel valor de les accions que inclou el seu paquet retributiu. Fent un cop d’ull una vegada més a les cinc grans corporacions americanes, comprovem que BlackRock acostuma a estar còmodament instal·lada entre els cinc primers accionistes de cadascuna d’elles, amb participacions que sempre volten el 2,5%. A Espanya té participacions rellevants al Santander i a Inditex.
La classificació que acabem de repassar és d’abast mundial, però equivaldria la lliga nacional dels Estats Units, perquè tots cinc monstres de les finances tenen la seu allà. De fet, entre els nou primers només hi apareix un europeu, la gestora francesa Amundi. Flexibilitzant el concepte de la nacionalitat, encara podríem considerar un segon jugador europeu, seria el cas de Pimco, una firma californiana però amb propietari alemany des de l’any 2000, quan la va adquirir l’asseguradora Allianz. L’elit europea la conformen, a més de l’esmentada Amundi, les també franceses Natixis, AXA (la branca d’inversions de l’asseguradora), la suïssa UBS i l’alemanya DWS. En tot cas, el domini de les firmes americanes és abassegador, amb 9 de les 10 més importants, i 32 de les 50 principals. Fora del poder americà, els països més representats són França, Alemanya, Regne Unit i Japó.
"Els grans transatlàntics espanyols, quan s’enfronten als veritables grans jugadors internacionals, no passen de lil·liputencs"
Perquè ens fem una idea del pes de les firmes líders, podem observar que la desena casa d’inversions no representa ni una quarta part del volum de la primera, que les deu primeres copen el 35% del mercat, o també que el líder, BlackRock, gestiona més del 8% de tot el mercat (que en aquest informe considera 500 firmes d’inversió). Per altra banda, el que a nosaltres ens semblen els grans transatlàntics espanyols, quan s’enfronten als veritables grans jugadors internacionals, no passen de lil·liputencs. Per trobar el Banco Santander hem de baixar fins a la posició 92 (197.000 milions d’euros), mentre que el BBVA ocupa el lloc 149 (110.000 milions) i CaixaBank, el 236 (50.000 milions).
En resum, aquest rànquing és una bona pista per saber qui són els qui realment tenen poder sobre els mercats financers i que amb les seves decisions poden condicionar de manera determinant el món empresarial.