Tres passos de ball en una rajola han servit per posar novament al candeler la intel·ligència artificial. El primer ha estat l'enrenou en torn l'acomiadament de Sam Altman de la companyia que va fundar, OpenAI. El segon, el fitxatge instantani per la competència, Microsoft. I el tercer, la marxa enrere recuperant-lo per la companyia original i la dimissió del consell d'administració que l’havia fet fora. En menys de cent hores, mai havia quedat tan al descobert la importància que les tecnològiques donen a la IA -monstre o gran esperança- i els tripijocs dels milers de milions que s'hi juguen per controlar el desenvolupament d'aquest estri. Tangencialment, s'ha palesat quelcom que avança des de fa temps: actualment, els inversors estan manant menys que els directius en el moment de prendre les decisions en les empreses.
Al darrer Global Consumer Trends 2024 (Euromonitor), el 53% dels professionals diu que la seva empresa planeja invertir en aquesta eina digital en els cinc anys vinents; i, com a conseqüència, les escoles de negoci estan llançant programes sobre les seves aplicacions i les oportunitats. Si en els darrers dotze mesos ha esclatat l'eufòria empresarial, entre els privats no n'hi ha pas tanta: el 42% de la població afirma, segons la mateixa font, que se sentiria còmode amb assistents de veu més sofisticats i només el 17% la usaria per resoldre preguntes complexes. En definitiva, els privats circumscriuen la IA als xatbots i no massa més enllà.
Però la cerimònia d'intrigues a la qual hem assistit aquests dies ha posat en evidència quelcom que fa temps es va forjant: s'escurça la diferència entre el poder del capital i el talent a l'interior de les empreses. Els diners i els seus representants als consells d'administració perden a poc a poc la seva jerarquia; en aquest cas de la IA, per golejada enfront dels tecnòlegs i dels seus equips. Diríem que aquest episodi consagra una nova manera d'actuar. Els que executen les estratègies de les corporacions tenen més poder de decisió que els inversors: "jo me'n vaig i el negoci me l’emporto" -Altman ha donat un cop de puny damunt de la taula-.
El sagrat valor dels diners ha quedat esmicolat davant del poder del talent. L'eterna dialèctica entre l'home dels quartos i el directiu empleat es desequilibra. La maniobra del fitxatge estrella per part de l'equip rival -com al futbol, però amb el pedigrí de Silicon Valley- ha acabat trencant la subordinació que s'estava esquerdant des de l'auge de l'emprenedoria.
"El sagrat valor dels diners ha quedat esmicolat davant el poder del talent"
Qui paga mana. Aquest ha estat el lema vigent fins l'actualitat, d'ençà que s’emeten els primers títols que substitueixen el troc. El propietari o l'inversor prenen la decisió d'escometre un negoci, d'ampliar-lo, d'obrir un nou projecte; posen els diners damunt de la taula, elegeixen el directiu de la seva confiança i aquests els empleats i treballadors necessaris. Encara que la iniciativa s'origini a l’inrevés, apareix el flux tradicional: el capital pren les decisions i els directius i els treballadors acaten les ordres. Si sorgeix alguna discrepància: es dona pas a l'acatament o indemnització i comiat. En comptades ocasions els directius o empleats troben les escletxes per assolir la propietat o acabar prenent les decisions definitives.
Així ha estat fins fa poc. Però l'inici de l'era tecnològica ha significat un canvi de model de negoci en el qual l'emprenedor desenvolupa una idea, la depura, la desenvolupa i cerca el capital per desplegar-la. Els inversors o les institucions financeres aporten els diners necessaris durant el temps que han previst fer madurar els recursos aportats. En la mesura en què hi ha sintonia en aquest punt entre ambdós, sota el lideratge de l'emprenedor, el negoci rutlla. Només cal que es compleixin els objectius de rendibilitat previstos de multiplicar el capital invertit per dos, per tres o per n. Enmig de la desintermediació en el món dels diners, les plataformes de crowdlending van més lluny encara: esmicolen les participacions en cada projecte entre els diferents inversors els quals aporten unes quantitats o altres segons l'interès o la capacitat financera. Les possibles interferències del capital encara són més reduïdes: els inversionistes acompanyen externament els projectes. Si aquestes circumstàncies col·lideixen, el més perjudicat no és sempre l'emprenedor.
Pregunta-li a la intel·ligència artificial
Un any després de la presentació de la ChatGPT, es desvetlla novament el debat públic sobre l'esdevenidor de la IA, si és que s'ha abandonat en els darrers dotze mesos. La IA és la capsa de Pandora, el sant Grial, la ferida lluminosa, l'altra cara de la lluna, la pedra de Rosetta, l'arribada dels terrestres a la lluna, els manuscrits del Mar Mort de la segona dècada del mil·lenni... Aquesta eina esdevé la clau de volta del canvi digital. Hi ha voluntat d'obrir la porta i veure què apareix a l'avantsala del futur immediat, si es tracta d'un servei als humans i a les empreses o el contrari. És comprensible que desperti tant d'interès com per desfermar les lluites aferrissades protagonitzades pels actors de l'espectacle, no en va està en joc la seva dimensió ètica i legal en la mesura en què replanteja la relació persona-màquina que ha vigit als darrers dos-cents anys.
En el cas d'OpenAI s'ha trencat definitivament la dinàmica jeràrquica del capital i el treball. S'ha convertit en el paradigma de com es gestionaran els negocis a partir d'ara en l'era digital, no només en el sector de les tecnològiques. Si algú ho dubta que ho pregunti a alguna plataforma de IA i veurà que li respon.