Possiblement tornar a votar en ple mes de novembre no hagi estat una de les idees més encertades per part del Govern de Madrid. Novembre és un mes rabiosament tardorenc, contagiat de malenconia, propici perquè les dades econòmiques no siguin bones, que les previsions que es formulin i no apuntin en la millor línia, quan el dia és més curt i la nit més llarga. I aquest ambient entre turbador i pertorbador ens condueix cap al terreny del dubte.
Quan escric aquestes línies, una vegada coneguts els resultats dels comicis del 10-N, els interrogants de caire polític suren per onsevulla. Espanya, decididament, és un país d'esquerres. Ara bé, de quina classe d'esquerres? El mosaic que ofereix l'arc parlamentari fa difícil precisar amb exactitud quines tonalitats pren l'esquerra espanyola. El centre sembla condemnat, a la vista dels resultats, a la seva desaparició i els extremismes, tant per la dreta com per l'esquerra, cada vegada entren més en joc. Això comporta al fet que les formacions tradicionals, per a entendre'ns, socialistes i populars, es vegin forçades, per pescar en els caladors dels vots, a simpatitzar amb propostes més o menys radicals que temps enrere ens haguessin sorprès.
"Després de les eleccions del 10-N, aquest ambient entre turbador i pertorbador ens condueix cap al terreny del dubte"
2019 no està sent un any bo, ans al contrari, seran 365 dies inserits en un context exigent per a l'economia mundial que està sofrint una desacceleració després d'haver viscut, a penes dos anys abans, la qual cosa era un creixement sincronitzat. Ara, en canvi, es produeix un estancament sincronitzat que afecta la majoria dels països. Uns per ser actors principals en l'escena econòmica –els Estats Units, la Xina, Europa amb la zona euro, el Japó, el Regne Unit – i uns altres per anar a remolc dels anteriors, com són els països emergents i les economies en desenvolupament. Que el creixement econòmic mundial per a 2019 es prevegi, en els primers dies de novembre, just quan l'any encara el seu tram final, al 2,9% és preocupant, màximament si es té en compte que el 2018 el producte de l'economia mundial creixia al 3,6% i el 2017 ho havia fet al 3,8%. La desacceleració, per tant, és palesa.
Afluixa el ritme dels països avançats que el 2019 creixerien, segons les estimacions, a penes al 1,7%, després d'experimentar creixements del 2,3% el 2018 i del 2,4% el 2017. I el decaïment econòmic se sentiria igualment en els coratjosos països emergents que el 2019 només augmentarien el seu producte un 3,9% enfront del 4,5% de 2018 i al 4,8% de 2017.
Si aquests pronòstics són una mica atzarosos, encara es compliquen més les coses observant la caiguda en el creixement de l'economia europea que en el marc dels 28 Estats membres de la Unió Europea – per tant, incloent a Regne Unit - es constreny a un fluix 1,4% per a 2019 i repetint tant el 2020 com el 2021, i el més tenebrós: la falta d'ímpetu de la zona euro, que el 2019 a penes creixerà al 1,1%, el 2020 al 1,2% i aquest mateix percentatge el 2021. La zona euro és, al cap i a l'últim, el motor de l'economia europea i, dins d'ella, Alemanya el seu gran tractor amb un creixement esperat per a 2019 de tan sols el 0,4%, acompanyada en aquest perfil gairebé pla d'Itàlia, que creixerà al 0,1%, de França, que ho farà a l'1,3% i d'Espanya el vaticini de creixement del qual del producte interior brut es desploma a l'1,9%.
El cas d'Espanya, per més que s'argumenti que creixem en aquest difícil any 2019 per sobre de la mitjana de la zona euro, revesteix certes alertes. La nostra economia ha anat perdent gas en aquests últims anys i cada revisió a posteriori de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) suposa un reajustament a la baixa sobre les dades inicialment reportades. En conseqüència, l'economia espanyola, que va créixer a un esperançador 3,2% el 2016, va descendir al 3% el 2017, es va contreure al 2,4% el 2018, cauria el 2019 a l'1,9%, el 2020 només augmentaria a l'1,5% i el 2021 ho faria a l'1,4%.
"La nostra economia ha anat perdent gas en aquests últims anys i cada revisió a posteriori de l'INE suposa un reajustament a la baixa"
Aquests auguris de la Comissió Europea –en línia amb els del Fons Monetari Internacional en el seu conjunt, encara que no coincidents en el cas d'Espanya perquè el Fons va errar en les seves dades base, i els de l'OCDE– confirmen la baixada de l'economia europea i la frenada de l'espanyola. Sota aquest ambient, més aviat grisenc, a Espanya s'ha votat el aquest diumenge 10 de novembre.
Plantejaments electorals superficials
Una de les coses que més m'ha sorprès de la campanya electoral expressa que s'ha dut a terme ha estat la superficialitat dels plantejaments econòmics que han esgrimit les diferents formacions, limitant-se els uns a prometre pujades de pensions, subsidis de tota mena, ajudes i rendes per a tot fill de veí, acompanyades de fortes pujades d'impostos, i acontentant-se els altres a oferir meravelloses baixades d'impostos i, de passada molt per damunt, insinuar que s'ajustaria la despesa pública si bé les pensions s'actualitzarien.
La cantarella de millora de les pensions, tant per als uns com per als altres, resulta obligada ja que aquí, en la població pensionista, es mouen sobre els 9 milions de vots. La bossa de vots dels pensionistes, en conseqüència, és determinant per a qualsevol opció política.
Més enllà d'aquestes bufones paraules que reguen les oïdes dels nostres majors escoltant allò que els agrada escoltar estan els números de la nostra Seguretat Social que s'aboca cap a un precipici profund. Les pensions el 2019 ascendiran a pràcticament 154.000 milions d'euros –el 2007 eren de 91.000 milions-; el nombre de pensionistes que perceben la pensió de jubilació ronda els 8.900.000; el nombre d'afiliats ocupats a la Seguretat Social es xifra en 19.100.000; la pensió mitjana mensual de jubilació que el 2005 era de 688 euros avui és de 1.142 euros; la guardiola de la pensions –Fons de Reserva de les pensions– que al tancament de 2011, amb José Luis Rodríguez Zapatero, va aconseguir els 66.815 milions d'euros al desembre es reduirà a només 1.543 milions amb Pedro Sánchez; el deute de la Seguretat Social, que al tancament de 2016 era de 17.173 milions d'euros, actualment s'eleva a 51.193 milions amb aparença que acomiadi 2019 acostant-se als 60.000 milions; i el dèficit acumulat pel sistema de la Seguretat Social des de 2010 a 2019 sumarà 120.000 milions d'euros.
"La bossa de vots dels pensionistes és de 9 milions de persones i, en conseqüència, és determinant per a qualsevol opció política"
Aquest desafiament de l'Estat del benestar, al qual se suma la resta addicional de reptes, com són els canvis demogràfics, les ones migratòries a Espanya, el procés accelerat de concentració urbana, els efectes ja perceptibles de l'actual canvi climàtic i l'escassetat de recursos, l'impacte dels grans avanços tecnològics i els canvis en els poders econòmics mundials; aquest desafiament de l'Estat del benestar, dèiem, no pot aïllar-se de l'anàlisi total dels nostres comptes públics que de 2008 a 2019 llancen un dèficit públic acumulat de 814.861 milions d'euros, muntant equivalent al 68% del producte interior brut d'Espanya el 2018.
Els números són tètrics i, més encara, si parlem que el deute brut del conjunt de l'Estat, això és, la suma dels passius en circulació de les Administracions Públiques ascendeix en aquests moments a 1.774.125 milions d'euros, equivalents al 145% del producte interior brut. El deute públic segons el protocol de dèficit excessiu –inclosa en la quantitat anterior – es xifra en 1.210.915 milions d'euros en acabar el primer semestre de 2019.
Consegüentment, veurem a l'hora de la veritat en què queda tanta promesa electoral, malgrat que s'argüeixi l'estilet sempre punxant de més pujades d'impostos. La capacitat del contribuent espanyol per a encaixar majors càrregues tributàries es preveu difícil perquè de pagar entre impostos i cotitzacions socials el 2011 una suma total de 350.000 milions d'euros, el 2019 acabarem pagant 450.000 milions d'euros, és a dir, un augment de 100.000 milions d'euros rodons de més imposats que salin de les nostres butxaques.
El quid de la qüestió se centra en el desmesurat i un s'atreviria a qualificar d'irracional despesa pública que el 2019 suma 516.300 milions d'euros quan el 2016 era de 472.155 milions i que per a 2020, segons el Pla Pressupostari que el Govern va presentar a Brussel·les setmanes enrere, pujarà a 534.500 milions.
Aquests són els nombres reals de la trista realitat de les nostres deficitàries finances públiques.