La Unió de Pagesos acaba de nomenar una nova coordinadora. Raquel Serrat ha substituït a Joan Cavall al capdavant del primer sindicat agrari de Catalunya. Aquest canvi hauria de ser una renovació normal dins de la vida democràtica d’un sindicat agrari. Però no ho és perquè Raquel és una dona i aquest fet és encara excepcional. Quelcom que no hauria de ser així.
Estic convençut que la Unió de Pagesos ha pres una decisió encertada amb mirada de futur. Des d’aquesta pàgina expresso la meva felicitació a la nova coordinadora. Fa quatre anys vaig entrevistar a Raquel Serrat per a Obealimentària, l’observatori agroalimentari del Col·legi d’Economistes. Llavors ens deia textualment: “com a dona i pagesa de muntanya estic convençuda que el que ha faltat al sector primari és autoestima. Hi ha una gran desconnexió, cada vegada més gran, entre tota la societat i la pagesia, es desconeix la nostra feina, l’origen dels aliments, el sistema de producció, les normatives que complim, la importància de la nostra aportació. Per contra, se’ns criminalitza i menysté. Cal molta pedagogia. Cal que a les escoles hi hagi una assignatura obligatòria sobre l’agricultura. Cal que la pagesia sigui una qüestió de país, no solament del Departament d’Agricultura. Es parla de grans reptes (sostenibilitat, canvi climàtic, despoblament…) en tots ells la pagesia hi té molt a dir, però a vegades no se’ns té en compte.”
Raquel Serrat (Unió de Pagesos): "Cal que a les escoles hi hagi una assignatura obligatòria sobre l’agricultura"
Darrerament, les pageses han vist la necessitat de reivindicar-se i han començat a agrupar-se en diferents associacions palesant el seu paper clau en l’activitat de les empreses agràries. A Catalunya, a iniciativa de la Teresa Colell, un grup de dones, van anar a conèixer a Zumaia, al País Basc, altres pageses i veure com elles ja estaven associades. A partir d’aquí, cada any es feien sortides fins que a finals del 2019 es va constituir l’Associació de Dones del Món Rural, pageses i ramaderes de Catalunya. L'octubre de 2023 l’Associació va realitzar el seu primer congrés i està previst que l'octubre del 2025 en celebrin el segon. El seu lema és: Som essencials, Som rurals. Una altra associació de dones del món agrari és la de Ramaderes de Catalunya de les quals un dels seus lemes és “doblement invisibilitzades, doblement mobilitzades”. Finalment, l’any 2018 es va constituir l’Associació Catalana de Dones de la Mar que completa aquest nou escenari associatiu. Elles “volem potenciar la visibilitat de les dones que treballen a la mar en qualsevol dels seus sectors”.
Aquests moviments associatius, tots ells nascuts al segle XXI, parteixen de la consciència en la seva manca de presència a l’imaginari col·lectiu. La necessitat de mostrar-se i reivindicar la seva importància esdevé un objectiu principal. Certament, hauria de sorprendre que hagi fet falta arribar al segle XXI per assabentar-nos que la dona pagesa existeix i ha jugat i segueix jugant un paper determinant. D’aquí el valor de la divulgació d’aquesta realitat tal com, per exemple fa Maria Rosa Ferré Galimany en Converses a peu de vinya amb 50 viticultores o Imma Puigcorbé a Vaques. Històries d’una veterinària rural.
La dona pagesa vista per un professor d’economia el 1890
Per mesurar la distància que han hagut de recórrer les dones pageses d’avui cal mirar l’ahir. Un passat que afortunadament es va diluint tot i que el camí per recórrer és encara llarg. Cal, tanmateix, conèixer el passat per identificar els valors del present. Conservar la memòria històrica ens enforteix avui.
Casualment, m’ha arribat a les mans un llibre d’Economia Rural, escrit el 1890. Un manual per a la formació a la “segona ensenyança” del qual és autor Esteban Sala i Carrera, enginyer agrònom. Un dels seus apartats es titula “la mujer agricultora”. Atès el sorprenent contingut d’aquest text el transcriuré en la seva versió original en castellà (els destacats són meus):
“La mujer agricultora. - No basta que el agricultor se halle dotado de las cualidades necesarias, es menester además que la compañera de su vida colabore en esa obra de la producción, con el auxilio de todas sus facultades especiales.
La principal misión de la mujer es crear una familia para la perpetuación de la especie y educarla en los eternos principios de bondad y amor al Trabajo. Debe también con la delicadeza de sus sentimientos formar un hogar domestico ameno y agradable, donde todo el personal de la explotación encuentre el reposo de sus fatigas y un estímulo para la continuación del trabajo.
Le corresponde además el gobierno de la casa, dirigiendo la cocina, el lavado, planchado y reparación de la ropa, procurando el orden y el aseo en el interior, con la mirada puesta siempre a hacer la vida agradable, dentro de los sanos principios de economia doméstica.
Cae también bajo sus atribuciones la dirección de ciertas pequeñas industrias como la cria de aves de corral, la cría del cerdo, la fabricación de la manteca y el queso, la cría del gusano de seda, cuyos productos son frecuentemente una buena Fuente de ingresos para la explotación.
Puede también auxiliar en ciertos trabajos generales que requieren destreza como las escardas, la recolección y la preparación de ciertos productos, siempre y cuando estos Trabajos sean compatibles con los propios de la mujer y procurando no abusar de su fuerza, porque entonces se desnaturalizaría la misión de tan importante auxiliar, invadiendo atribuciones propias del hombre.
La mujer, aunque menos inteligente que el hombre, está dotada de mayor perspicacia para abarcar de un golpe de vista certero la realidad de las coses, por lo que debe ser consultada en los asuntos difíciles, sirviendo a veces para corregir los defectos y complementar las cualidades del agricultor.
Las cualidades más importantes que deben adornar a la mujer agricultora son: la fidelidad, la gracia, la dulzura, la bondad de carácter, la paciencia, la constancia, la resignación, la actividad, la limpieza, los hábitos de orden y economia y, sobre todas, el amor a la casa y a la familia.”
En llegir aquest text no queda clar si es tracta d’un sarcasme o d’una broma de mal gust. Tanmateix, el que és segur que mostra de manera descarnada la deformació de la imatge de la dona que, malgrat les evidències que l’autor no pot defugir, esdevé la persona amb el millor criteri, imprescindible per encertar en les actuacions en “asuntos difíciles”.
En “roman paladino” o en clar i català, segons el professor Esteban Sala, la dona al segle XIX estava al davant de la major part de les diverses funcions de l’activitat d’una empresa agrària però ella era una mera “auxiliar” de l’home, el qual (l’home) era superior en intel·ligència.
La dona pagesa del segle XIX solament la coneixíem per les pintures, d’entre altres, per exemple, Julien Dupre. Malgrat el realisme amb que pintava les activitats agràries, la suavitat de les formes, tenyides de cromatisme, amagava la duresa de les funcions que volia representar. Solament l’excepció de la pintura “des glaneuses”, (les espiguladores) de Jean François Millet va reflectir la duresa i paper relegat de la dona a les tasques més desagraïdes. És a dir, recollir el que s’havia quedat al camp després de la collita per poder atenuar la seva precarietat i pobresa.
Ara som al segle XXI i una dona valenta estarà al front del principal sindicat agrari de Catalunya.