A VIA Empresa sempre hem parlat de dones, les hem visibilitzat i, de fet, mai no hem tractat la igualtat com un element excepcional de la societat, sinó com un fet corrent que forma -o hauria de formar- part de les nostres vides. Els 365 dies de l'any són el dia de les dones, el dia dels homes, dels i les periodistes, els i les economistes, les i els directius... i, en definitiva, els dies de les persones. Si una cosa tenim clara en aquest mitjà, és que mai no parlarem d'una persona pel simple fet de ser dona, sinó que ho farem sempre pels seus mèrits, fites i propostes. Per això volem desmarcar-nos del 8-M com a única data per donar veu a les dones perquè, com diu el nostre director, "cada dia hauria de ser 8-M fins que el 8-M sigui un dia qualsevol".
La professora d'Iese Nuria Chinchilla deia fa un parell d'anys durant el congrés Dona i Empresa que "el segle XXI serà femení o no serà", però aquell mateix dia tornaven a sortir a la llum frases molt desesperançadores: "Al ritme que anem, trigarem 80 anys o més a assolir la igualtat", deien algunes veus. Per la seva banda, la presidenta i CEO de Savills Aguirre Newman Barcelona, Anna Gener, afegia que "fins que no hi hagi tants homes com dones a les cúpules de poder, no viurem amb naturalitat que una dona pugui dirigir, manar o liderar", motiu pel qual insistia en una idea que ha continuat tenint tota l'actualitat del món: "Tenim el mateix dret que ells: un dret que la historia de la humanitat ens ha negat durant segles".
Quanta gent sap que Barbie va néixer per permetre a les nenes imaginar-se tot allò que poden arribar a ser, per tancar la bretxa del dream gap i per ser una referent? Servidora, per exemple, no en tenia ni idea fins que en aquest diari vam entrevistar a la que era el 2019 responsable de màrqueting i digitalització de Mattel, Ruth Henriquez, i, de fet, molta gent ha criticat la nina al llarg dels anys. Una referent com tantes altres, com totes les dones que escriuen i col·laboren a VIA Empresa i que, al llarg de la setmana del 8 de març, ens van regalar grans lliçons.
Quanta gent sap que Barbie va néixer per permetre a les nenes imaginar-se tot allò que poden arribar a ser, per tancar la bretxa del dream gap i per ser una referent?
Des de la Marie Curie d'Isabel Perea, passant per la Lolita, mare de la cofundadora de Fibracat, Meritxell Bautsita, o la Julia, filla de Susana Lluna, fins la Mercè Pàniker i Alemany d'Anna Mercadé o la llarga llista de referents d'Imma Amat o la de Gemma Cernuda, qui també aportava una nova visió parlant d'homes referents.
Marta: "Referents (in)visibles, referents imprescindibles"
Deia la directora d'Innovació de Foment del Treball, Maria Mora, que la seva gran referent és la seva mare. Ella no surt a les portades. La managing partner PaoCapital, Helena Torras, no volia citar cap nom del totes les persones a qui considera referents, persones que l'han inspirat al llarg de la seva vida, les seves (no) ídols. I qui signa la primera part d'aquest article se sent completament identificada amb aquestes dues veus.
Mai m'he parat a pensar qui havia estat el meu referent en els meus 31 anys de vida, però sempre ho he sabut. Posar-hi nom, dir-ho en veu alta -o per escrit-, em provoca sentiments emotius, xocar contra una realitat que, fins i tot en els moments més difícils, ha estat molt dolça i plena de coneixement gràcies a ella, la meva mare, la Isabel Martí. Ella dirà que escric això perquè és la meva mare i, potser sí que és així, però tinc clar -m'ho diuen les mirades- que no sóc l'única persona d'aquest món que la idolatra. No entraré a enumerar cada detall de les nostres vides, l'únic que sé és que aquesta persona que sóc a dia d'avui és gràcies a ella. I sí, gràcies a mi per abraçar tots els seus ensenyaments i lliçons de vida, però sobretot gràcies a ella per haver-me fet aquest i tants altres regals. Aquests intangibles, els més preuats. Perquè sense ella no hauria après que la vida no són tot flors i violes, però que viure-la amb optimisme, empenta i dedicació és el millor aliat per ser feliç.
"Camí de la meva maternitat -un camí que sé que em tornarà a posar la crua realitat a la cara en molts aspectes-, em quedo amb totes aquestes referents"
8-M ho és cada dia. Fa temps que formo part d'un grup de dones estupendes. Un grup de dones empoderades i lluitadores que fan de les nostres trobades moments màgics, especials i inexplicables. Quan estem juntes i dansem la vida, em sento feliç de formar part d'un grup que no té prejudicis, sinó al contrari. Que sense qüestionar-se res, brinda tot el seu amor a la persona que té al costat, sense condicions, sense jutjar-la. Dones molt diferents, dones màgiques, dones referents. Elles també són les meves ídols. Persones amb vides més o menys fàcils, fortes i valentes, que regalen paraules de vida que valen or, actes heroics i de coratge que no tenen preu.
I ara, embarassada de més de sis mesos i mare per primera vegada, només desitjo -i ho treballaré des de l'amor més pur que pugui existir- ser un referent per al meu fill Eric, un nen que naixerà per ser educat des del primer moment en la igualtat i perquè es faci la pregunta a la inversa: "Per què parlem d'igualtat si ja visc en un món així? Què m'he perdut?". I, camí de la meva maternitat -un camí que sé que em tornarà a posar la crua realitat a la cara en molts aspectes-, em quedo amb totes aquestes referents: des de la meva mare, a les dones de la meva família, les amigues, les dones de biodansa i les dones de VIA Empresa. Totes les dones de la meva vida.
Júlia: "Els pals a les rodes sempre les han fet girar més ràpid"
Ningú t'ensenya les dificultats del camí fins que no comences a fer-lo. Recordo el dia que vaig decidir que seria periodista, bé no el recordo, però els meus pares han estat els encarregats de fer memòria per mi. Tenia tan sols sis anys la primera vegada que li vaig demanar al meu pare que em gravés mentre feia una entrevista a la gent que passejava tranquil·lament per Port Aventura. El que vull dir amb això és que si a la Júlia de sis anys li haguessis dit que acabaria per escriure en un diari hauria saltat d'alegria. No és un camí fàcil, però també he pogut observar al llarg de la meva vida laboral – no només en l'àmbit periodístic- que ser dona no t'aplana sempre el camí, sinó tot el contrari, t'hi posa més pedres.
Així que si haig de parlar de referents, m'agradaria parlar de totes aquelles dones amb qui m'he trobat al llarg de la meva vida laboral, dones que han lluitat per arribar on són i que no els ha importat mai com d'estigmatitzada estigués la seva feina; directives i companyes que no només m'han ensenyat com fer bé la meva feina, sinó a superar-me dia rere dia.
"Els referents no cal que siguin aquelles persones que veiem als diaris, ni aquelles dones que de tant en tant omplen les portades amb entrevistes de les lluites que han batallat per arribar on són"
I és que com més gran em faig més me n'adono que els referents no cal que siguin aquelles persones que veiem als diaris, ni aquelles dones que de tant en tant omplen les portades amb entrevistes de les lluites que han batallat per arribar on són. Els referents són totes aquelles noies que han compartit pupitre, armariet o inacabables hores extres amb mi. D'elles he après que no importa el que digui la gran majoria, que no hi ha res més bonic que dedicar-te al que t'agrada i fer-ho bé, perquè la victòria sempre és més dolça quan l'has treballat a fons, i en el cas de les dones en la societat que vivim, sempre ens l'hem de treballar a fons.
M'agradaria doncs, agrair a totes aquelles dones que s'aixequen cada dia per anar a treballar i que quan veuen a la jove becària que intenta fer-se un lloc en el sector li donen suport, consell i tota l'ajuda que poden. Perquè una vegada em van dir una frase que em quedarà gravada de per vida: "Si no ens ajudem entre nosaltres, qui ho farà?"