No cal dir que la quantitat de paper produït per parlar de la guerra d’Ucraïna ha estat, i és, immensa. La claredat projectada sobre les xifres econòmiques del conflicte ha estat escassa. Les passions populars solidàries no s’equilibren amb una ressenya econòmica que les moduli en la seva justa mesura. La població, doncs, no lliga caps. Quan no hi ha prou recursos per, posem per cas, anar al metge, ningú pensa que, potser, la guerra d’Ucraïna hi té a veure en una determinada dosi.
Ara, encara que no es plantegi d’aquesta guisa, el debat està a decidir si es pacta una pau o es continua en guerra. I els governants no només es belluguen per motius de pura solidaritat. La geoestratègia té el seu lloc. L’economia també. I convé quantificar què significa cadascuna de les opcions. Continuem? Pactem?
Quan no hi ha prou recursos per, posem per cas, anar al metge, ningú pensa que, potser, la guerra d’Ucraïna hi té a veure en una determinada dosi
Mirem, primer, alguns fets. Rússia té desplegats en aquesta guerra uns 700.000 soldats. La quantitat, com es pot observar, és fabulosa. S’equivocaven, s’equivoquen, els que pensen que a Rússia se la pot vèncer. Potser algun dia serà així. Aquest moment no ha arribat. El poble rus encara conserva una capacitat de resistència a les adversitats -internes o externes- molt viva. Durant aquesta guerra -és a dir, d’ençà del 2022- Putin no ha perdut el temps. La producció diària de tancs ha augmentat un 220%, la de peces d’artilleria un 150% i actualment la producció de municions és un 435% més que no ho era quan el conflicte va esclatar. Resulta evident que molta d’aquesta producció va a la guerra actual, però la capacitat de producció romandrà i farà que, en cas de pau, Rússia es continuï rearmant. I entrem en la qüestió clau. La pau, si arriba, serà el començament d’una nova era per als europeus.
Mantenir el conflicte és relativament còmode. Fins al dia d'avui, els Estats Units han aportat 64.000 milions d’euros a la guerra d’Ucraïna. La Unió Europea (UE), juntament amb el Regne Unit, n’hi ha aportat 62.000. La retirada de l’ajut nord-americà a Ucraïna significaria que la UE i el Regne Unit haguessin d’incrementar la seva contribució en l’equivalent al 0,3% del PIB. Com poden veure, aquest fet és perfectament assumible. En resum, podem dir que, si els Estats Units abandonessin l’ajut, continuar aquesta guerra ens costarà als europeus un 0,50% del PIB aproximadament. Això, tot sigui dit, no és una quantitat inassolible, i la podríem gestionar.
Fins aquí l’escenari de guerra, suposant que continués. Però, i si se signa la pau? No sembla impossible, sinó més aviat probable. La població d’Ucraïna n’està farta i sap, perquè en formava part, que l’esperit soviètic, que ella va tenir i que encara perdura a Rússia, fa que aquesta guerra esdevingui interminable. Hi ha un fet bàsic: Rússia mai es donarà per vençuda. Recordin la frase de Gustau III, rei de Suècia al segle XVIII: “Una Rússia derrotada no convé, perquè, vençuda, el seu cadàver et cau a sobre i et mata”. De fet, no adonar-se d’aquesta sàvia reflexió ha estat la gran bestiesa d’Occident arran de la desfeta de l’URSS. Ara ho paguem.
En escenari de pau, la tasca de mantenir la situació a Europa, és a dir, mantenir a Putin controlat, seria feina de l’OTAN. D’aquí, d’aquesta organització, vull dir, els Estats Units no se’n retirarien, però Europa hauria de contribuir en la mesura que li correspon -cosa que, fins al dia d'avui, mai ha fet-. I això vol dir moltes coses, no simplement augmentar la quantitat de diners a aportar. Rússia centraria la seva activitat militar a continuar armant-se i, sense tenir cap altra distracció bèl·lica, les probabilitats de temptacions d’agredir augmenten. Les tropes de l’OTAN desplegades a Europa, doncs, han de poder dissuadir Putin d’animalades. I aquesta és la feina, si se signa una pau.
Fins al dia d'avui, els Estats Units han aportat 64.000 milions d’euros a la guerra d’Ucraïna. La Unió Europea (UE), juntament amb el Regne Unit, n’hi ha aportat 62.000
Quin és el panorama? En cas de conflicte, la que intervindria és l’OTAN. Està planificat que els Estats Units desplegarien a Europa 300.000 soldats. A més, l’aportació dels EUA és valuosa en termes de coordinació de logística, comunicacions centrals, etcètera. Tasques per a les quals, ara mateix, nosaltres no estem preparats. Hem de tenir en compte que, en cas de conflicte, està previst que el comandant en cap de les forces de l’OTAN sigui americà. Actuant per assolir les nostres responsabilitats, Europa hauria de posar uns altres 300.000 soldats més si vol complir amb la part que li toca -que és el que, no sense raó, reclama Trump. Per tant, tenim un primer problema: s’ha de mobilitzar més personal.
Des d’un punt de vista material, per fer-se’n una idea, els recursos necessaris per fer front a una agressió Russa equivaldrien als recursos materials militars actuals de França, Alemanya, Itàlia i Regne Unit, tots junts. Posades així les coses, el problema més immediat és començar a produir prou material per preveure aquesta possibilitat -insisteixo, tot contribuint a l’OTAN amb la part que ens toca-. I això no és fàcil. No es fa en quatre dies. No es tracta de posar diners, sinó posar-los per comprar material europeu. I ara per ara no tenim prou indústria armamentista preparada i en funcionament per assolir aquesta sobtada posada al dia. A més, aquesta producció hauria d’assolir aviat la velocitat de creuer per arribar ràpidament a uns costos unitaris suportables. Aquest aspecte no sembla massa greu a llarg termini donada l’extraordinària capacitat de producció automobilista actual europea, que hauria d’ajudar a posar en marxa la indústria armamentista necessària. Tanmateix, a curt termini la cosa es presenta magra.
La despesa en defensa europea actualment està en un 2% del PIB, però els recursos econòmics que es necessiten en l’escenari de pau controlat per una OTAN on tothom paga el que li toca, significaria haver d’arribar al 3,5% del PIB de la UE i del Regne Unit, és a dir, uns 300.000 milions anuals addicionals. I això, efectivament, sí que són molts diners.
No sembla que aquesta vegada puguem escapolir-nos, els europeus, de les nostres obligacions. I aquests diners hauran de sortir d’algun lloc. Hi ha analistes que hi veuen el costat positiu. La UE necessitarà emetre deute -el gran tabú que només s’ha pogut destapar per crear els fons NextGen-. I, aleshores, aquesta despesa generarà grans inversions en recerca i desenvolupament, també, que, a llarg termini, beneficiarà altres àrees econòmiques -recordin que el GPS, tan útil, va ser un desenvolupament militar nord-americà-.
La despesa en defensa europea actualment està en un 2% del PIB
En resum, l’amenaça Putin i les demandes Trump per una veritable solidaritat dins l’OTAN, podria acabar fent que l’economia europea efectués un gran salt. La injecció de capital hauria de ser extraordinària, certament. Però, al final, aquests diners acaben a les butxaques de vostès i meves, que les gastem en altres coses. Es matarien molts ocells d’un tret, entre d’altres, seguir els objectius dels informes Draghi i Letta. Optimisme? Mai se sap.
Les èpoques de l’antimilitarisme han quedat enrere degut, ara sí, a la realpolitik en què ens ha submergit Putin. La solidaritat de balcó -aplaudir els que treballen, però sense aportar ni un euro al benestar comú- també ha tocat la seva fi. El xoc de realisme ha estat brutal. Però, com he explicat, de tot plegat potser podríem acabar traient-ne profit. A veure...
____________________________________
Nota: dades Kiel Institute i elaboració pròpia