Fins fa pocs mesos, la incessant activitat econòmica de centres com Barcelona, Madrid, Milà o Londres recordava el paper de les metròpolis en l’economia mundial. Mercats laborals amb un gran nombre de professionals altament qualificats, infraestructures de transport globals, facilitat per a les trobades presencials... eren trets distintius de les regions metropolitanes, i contribuïen a la seva capacitat d’innovació. Les mesures de distanciament social posades en marxa per fer front a la Covid-19 han reduït aquests atractius en gran mesura. Tant és així, que en cercles acadèmics i polítics, es debat sobre el paper de les aglomeracions urbanes i les zones rurals en l’economia post-Covid.
D’altra banda, el present context pot ajudar a valoritzar els atractius econòmics de ciutats mitjanes fora de l’òrbita metropolitana, i de les zones rurals. Abans de la pandèmia, s’observava que l’accés a infraestructures de comunicacions era essencial per a la innovació empresarial en ciutats mitjanes i zones rurals. A Catalunya i a la resta de l’Estat, aquestes zones gaudeixen, en part, d’un fàcil accés a internet i a infraestructures de transport, sense els riscos derivats del contacte social continu a les grans ciutats. Sense anar més lluny, a Catalunya les primeres regions sanitàries en passar a la fase 1 –Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i Camp de Tarragona– inclouen una combinació de zones rurals i ciutats mitjanes. A més, un dels arguments emprats per la Generalitat de Catalunya per a defensar el desconfinament tardà de la regió metropolitana de Barcelona és, precisament, el vincle entre la densitat de població d’aquesta i la facilitat de contagi.
A Catalunya les primeres regions sanitàries en passar a la fase 1 –Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i Camp de Tarragona– inclouen una combinació de zones rurals i ciutats mitjanes
Les dades aportades per Eurostat apunten a una millora en l’accés a internet de ciutats mitjanes i zones rurals. A Espanya, el percentatge de llars que compta amb accés a internet en zones urbanes ha passat del 56% al 93%, entre 2008 i 2019. Durant aquest període, les ciutats mitjanes i les zones rurals han retallat diferències amb les zones urbanes. On ha estat més substancial la reducció és a les zones rurals, però (veure gràfic 1).
En l’actual context, doncs, la baixa densitat de població de ciutats mitjanes i zones rurals pot constituir un atractiu econòmic, unit a les seves infraestructures de comunicació. A més, les universitats presents en aquests territoris poden ajudar a desenvolupar l’atractiu econòmic d’aquestes regions. Sovint, aquestes universitats no metropolitanes es troben en ciutats mitjanes. Aquestes últimes, a la vegada, es troben a prop de zones rurals.
Arreu d’Europa, les universitats no metropolitanes han ajudat a les empreses a dotar-se de graduats universitaris, en ciutats mitjanes i en la seva àrea d’influència. En zones encara menys poblades, els campus rurals han realitzat una tasca similar. A Catalunya, institucions com la Universitat de Girona, la Universitat de Lleida i la Universitat Rovira i Virgili, han ajudat a dotar de titulats universitaris a les empreses de les seves regions. La contractació d’empleats amb titulacions universitàries és cabdal per a les capacitats d’innovació d’aquestes empreses. Per exemple, tenir treballadors amb estudis universitaris ajuda a les empreses a absorbir nou coneixement, i a emprar-lo per a desenvolupar nous béns i serveis, processos productius, o models de negoci.
A Catalunya, institucions com la Universitat de Girona, la de Lleida i la Rovira i Virgili han ajudat a dotar de titulats universitaris a les empreses de les seves regions
Més enllà de la seva tasca formativa, les universitats no metropolitanes també han contribuït a la innovació en ciutats mitjanes i zones rurals a través de la consultoria i la recerca col.laborativa. A Dinamarca, la Universitat d’Aalborg on treballe ajudà al creixement d’un clúster de telefonia mòbil a la seva regió, amb accions com el treball dels seus grups de recerca. A Catalunya, les universitats no metropolitanes han desenvolupat unitats de connexió que orienten a les empreses en la cerca de serveis de formació i recerca –incloc aquí exemples de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Lleida i la Universitat de Girona. També cal tenir present les possibles sinergies entre la contractació de graduats universitaris, i la col.laboració entre empreses i universitats. A Dinamarca, és més probable que les empreses col.laborin amb universitats, si tenen empleats amb formació universitària; però aquesta relació és més forta a les zones rurals que a les zones metropolitanes.
Per últim, en ciutats mitjanes i zones rurals les universitats poden ajudar als agents econòmics locals –empreses, administracions, agents socials– a identificar noves oportunitats de negoci, partint de recursos i indústries locals. A Liconshire (Regne Unit) la Universitat de Lincoln identificà com a prioritaris els sectors agroalimentari, manufacturer i d’enginyeria, i el turístic. A Portugal, la Universitat d’Aveiro apuntà com a sectors prometedors els de les tecnologies de la comunicació i la informació, l’agroalimentari i forestal, el desenvolupament de nous materials, i activitats econòmiques derivades dels recursos marins, com els esports nàutics.
A Dinamarca, és més probable que les empreses col.laborin amb universitats, si tenen empleats amb formació universitària; però aquesta relació és més forta a les zones rurals que a les zones metropolitanes
Així doncs, les ciutats mitjanes i zones rurals disposen d’atractius econòmics no disponibles en regions metropolitanes, en l’actual context de reconstrucció econòmica. A més a més, les universitats no metropolitanes poden desenvolupar un paper clau a l’hora de fomentar el desenvolupament d’aquests atractius econòmics.
David Fernández Guerrero és doctorant de la Universitat d’Aalborg. Membre del projecte RUNIN, finançat sota el programa Horitzó 2020 de la Unió Europea, amb la beca Marie Skłodowska-Curie No. 722295.