Ja és definitiu. L'economia espanyola, que és una de les que més va patir a Europa per la pandèmia, serà de les que més lentament es recuperin aquest any 2022. I no pas tant per l'emergència de la darrera variant del virus, sinó de dos fenòmens que se sumen per desencadenar la tempesta perfecta: la feble i intermitent recuperació del turisme internacional i el desmesurat augment dels preus del gas i de l'electricitat, que el Bank of America ja ha estimat que costarà 9.000 milions d'euros a les butxaques dels soferts contribuents espanyols. S'estima que seran 650 euros de mitjana per a les llars europees que, lògicament, caldrà detreure del consum, principal motor econòmic de la recuperació.
Però no ens pensem que tot ve de la pandèmia. Ara que hem recordat els vint anys de la implantació de l'euro, constatem que en aquest període, l'economia espanyola ha crescut un 17,4% per capita menys que la mitjana europea, només per damunt de Malta! En termes absoluts la situació no és tan greu, però és que en la primera meitat d'aquests 20 anys hem rebut el gran allau d'immigració extracomunitària, disposada a ocupar les feines de poc valor afegit i de baixa remuneració que creaven els empresaris espanyols, sobretot al turisme i als serveis. Amb el resultat d'una productivitat mediocre i d'un creixement per capita molt inferior als nostres socis europeus.
Tot plegat, es tradueix en l'agudització dels desequilibris endèmics que pateix l'economia espanyola: un dèficit anual en creixement geomètric que alimenta un endeutament -sobretot del sector públic, però també dels privats- monstruós. El volum del 122% del PIB d'endeutament de l'Estat no es produïa des de la guerra de Cuba i Filipines. Però a això cal afegir-hi uns nivells d'atur sense parió a Europa -sobretot en atur juvenil- que, juntament amb els salaris i les baixes cotitzacions de gran part dels que treballen ens duen a una crisi permanent de les finances de la Seguretat Social.
La lletania de sempre
En aquesta situació, no cal estranyar-se que els governs espanyols de torn siguin objecte de successives tirallongues de recomanacions perquè redrecin el rumb de l'economia. Organismes internacionals i grans mitjans afins a les tesis liberals van sempre en la mateixa direcció. Fa pocs dies, s'hi va afegir el setmanari The Economist, en aquest cas a propòsit de la reforma laboral pactada entre el govern i la patronal i els sindicats espanyols. Però el més rellevant és la posició de la Unió Europea, que amb l'esquer dels fons Next Generation, ha fet alguna cosa més que recomanacions.
La lletania admet poques variacions. Tant li fa l'emissor, la conjuntura econòmica internacional o l'evidència dels magres resultats d'aplicar receptes anteriors. Vegem algunes de les recomanacions més comunes.
Per al mercat de treball, sempre es pretén la màxima flexibilitat per a les empreses. Sigui a l'hora de contractar treballadors com a l'hora de despatxar-los, sobretot si acumulen més antiguitat i nòmines no tan magres com les que ara es paguen al jovent que es contracta temporalment.
Quant a les pensions, totes les propostes són encaminades a crear els mecanismes per a rebaixar-ne l'import efectiu i a incorporar l'estalvi privat per complementar les prestacions públiques.
Les receptes habituals contenen silencis que són encara més escandalosos que les propostes
Pel que fa a la despesa pública, el catecisme liberal sempre propugna menys impostos al capital i, si cal, més al factor treball. Es demana rebaixar el dèficit pressupostari i l'endeutament acumulat a base de reduir la despesa social, que es dóna per fet que només estimula les poques ganes de treballar.
Abans el receptari incloïa la devaluació de la moneda i l'augment dels tipus d'interès, però amb l'euro s'ha renunciat definitivament a aquest mecanisme i el Banc Central Europeu no està per gaires recomanacions de tercers.
Tot i amb això, les receptes habituals contenen silencis que són encara més escandalosos que les propostes. Apuntem-ne alguns a continuació.
La productivitat com a clau de volta dels ingressos
La productivitat és un concepte sempre absent als receptaris tradicionals per a l'economia espanyola, tot i ser la clau de volta de la majoria dels problemes d'ingressos a resoldre. Productivitat per ser més competitiu, per créixer sense haver d'importar grans quantitats de mà d'obra de forma desordenada i poc qualificada. Productivitat per especialitzar-se en activitats sotmeses a la competència internacional -bàsicament la indústria- i no caure en l'economia especulativa -construcció- i en la sobreexplotació del territori -turisme-, amb totes les deseconomies externes que tots dos generen.
Molta innovació en models de negoci -encara que tinguin baixa productivitat i ofereixin salaris baixos-, però molt poca quant a recerca aplicada
Productivitat perquè es generin llocs de treball amb més valor afegit i, per tant, més ben pagats i amb cotitzacions socials més elevades, que permetin finançar la Seguretat Social. Productivitat per pagar sous més alts que, un cop cobertes les necessitats bàsiques, facin possible l'estalvi familiar.
Ningú té en compte la productivitat ni com s'estimula: formació, recerca i innovació, fiscalitat, valors col·lectius, facilitats i límits per a noves iniciatives empresarials... La responsabilitat tant és pública com privada. A Catalunya, aquests dies, Xavier Ferràs, conegut economista especialitzat en ecosistemes i polítiques d'innovació, s'exclamava que les principals rondes per aconseguir nou finançament de les empreses emergents -les startups- corresponien a empreses de «lliuraments a domicili, segona mà, immobiliàries, mobles..» Però que no n'hi havia d'intel·ligència artificial o d'indústria 4.0. Molta innovació en models de negoci -encara que tinguin baixa productivitat i ofereixin salaris baixos-, però molt poca quant a recerca aplicada.
Per cert, hem començat l'any sabent de la venda de Glovo -un d'aquests exemples d'èxit basat en la poca productivitat que comentàvem fa uns dies- als seus socis alemanys. I és que ni tan sols els nous emprenedors, encara que siguin d'origen forà, s'escapen a la tradició empresarial de fer diners ràpid i vendre's l'empresa. Aquests, de moment, diuen que hi continuaran. No serà per gaire temps.
El bon govern de la despesa
Un altre silenci generalitzat es troba en la qualitat de la despesa pública, tant en termes corrents com en termes d'inversió. Quant a la inversió, la incompetència és tan evident i tan enorme que és l'única que ha merescut alguna atenció puntual dels mitjans de comunicació internacional. Especialment pel que fa a la segona xarxa d'AVE del món, després de la Xina, que ha costat de moment 60.000 milions d'euros. Mentre, s'abandonaven les xarxes de rodalies -excepte la de Madrid, és clar- i la rendibilitat econòmica i social de tan gran inversió era mínima. Això sí, de Madrid es pot anar a la platja d'Alacant o a menjar marisc gallec in situ en poc més de dues hores. Tot plegat per no parlar de l'enormitat del rescat bancari -65.000 mililons d'euros irrecuperables addicionals-, de les autopistes radials rescatades o del dipòsit de gas que hem de pagar a Florentino.
La concentració i la ineficiència són carta de naturalesa de la despesa pública espanyola
Però tot i ser greu, les inversions són només una petita part d'aquesta despesa pública malgastada i concentrada a Madrid. Amb un creixement exponencial de funcionaris tot i que la gestió de la major part de competències -sanitat i educació incloses- correspon a les comunitats autònomes. Així, Madrid disposa de més de 150.000 treballadors de l'Estat -per tant, Ajuntament i Comunitat a banda- i Catalunya 26.000. I mentre hi ha 233 organismes públics concentrats a la capital del Regna, a Barcelona n'hi ha 16, comptant-hi les Autoritats Portuàries o la UNED.
I és més, ara que els valencians (IVIE) es dediquen a comptabilitzar aquestes coses -com ara aquí durant dècades d'autonomisme reivindicatiu- sabem que "el sector públic decideix a Madrid un 87% de les compres públiques i adjudica a empreses amb seu a la capital un 64% de les compres".
Per tant, la concentració i la ineficiència són carta de naturalesa de la despesa pública espanyola, però aquesta circumstància passa quasi totalment desapercebuda pels que pretenen donar-nos lliçons de com fer-ho bé.
La fiscalitat perversa
Ni tan sols ara que sota l'empenta dels Estats Units sembla haver-hi un acord mundial generalitzat per aconseguir una fiscalitat més equilibrada, tant en termes de països com, sobretot de grans empreses, aquest és un tema en què Espanya mai mereix atenció per parts dels oracles internacionals.
Ara no parlarem dels desequilibris territorials entre ingressos i despeses ni del dúmping fiscal de la comunitat de Madrid. Parlem de coses més bàsiques encara, que podem resumir d'aquesta manera: una elevada pressió fiscal nominal, teòrica, que es tradueix en una pressió fiscal efectiva elevada per a les classes mitjanes i per a les pimes. I una recaptació total baixa a causa de les excepcions i martingales diverses més o menys legals que poden practicar les grans corporacions i de l'economia submergida.
No només no hi ha una tributació més favorable a les petites empreses, sinó tot el contrari. S'afavoreix les més grans.
Quatre dades per exemplificar-ho. Segons l'Agència Tributària espanyola, el 2017 les multinacionals espanyoles van pagar efectivament el 17,2% dels seus beneficis, quan l'import teòric de l'impost de societats és del 25 o el 30%. Una quarta part d'aquestes multinacionals van pagar un 1,3% de mitjana.
Mentrestant, les empreses petites i mitjanes paguen entre un 20 i un 25% segons Pimec. És a dir, no només no hi ha una tributació més favorable a les petites empreses, sinó tot el contrari. S'afavoreix les més grans.
Quant a l'economia submergida va equivaldre el 2017, segons el Fons Monetari Internacional, al 17,2% del PIB espanyol. Això després d'una dècada en què les estimacions es movien entre el 22 i el 24 per cent.
En resum, doncs, les ineficiències de l'economia espanyola són moltes i molt més complexes de les que ens presenten els receptaris habituals. Més complexes no només quant a la materialització de polítiques per corregir-les, sinó pels interessos, públics i privats, que llasten el funcionament d'aquesta economia. Ni tan sols l'autoanomenat govern més progressista de la història té ni la voluntat ni la capacitat per convertir l'economia espanyola en pròspera per a la gran majoria. I és que les inèrcies i els interessos creuats entre política i grans poders econòmics fan que -receptaris inclosos- l'economia espanyola no tingui remei.