El futur i l'èxit d'una societat es construeix des de la base, des de l'escola, des del parvulari i els Països Baixos ho han entès des de fa dècades i l'apliquen en el seu dia a dia convertint l'educació en els elements central de les seves polítiques. Des de fa uns mesos, amb VIA Empresa he anat escrivint sobre els Països Baixos on des de fa tres anys, he traslladat la meva residència. No és casualitat. És fruit d'una decisió madurada des de feia anys i d'un coneixement profund d'un país que sempre ha tingut per mi una atracció especial. He parlat de com havíem enfocat la crisi del Covid-19 i dels resultats d'aquesta gestió sis mesos després. He descrit l'enorme respecte i el tracte especialment positiu i motivador que el país té amb els empresaris, autònoms i emprenedors. He descrit la seva visió del teletreball que ve de lluny i he explicat la seva aposta per la innovació que catapulta el país entre els deu primers en qualsevol rànquing mundial, sigui econòmic, educatiu, productivitat, de benestar social o tecnològic entre altres indicadors. Però tot això no s'improvisa, ni és fruit de la casualitat.
La primera cosa que sorprèn és veure com un país de 17 milions d'habitants, distribuïts en un territori no gaire més gran que Catalunya, compta amb 9 universitats entre les 200 primeres del rànquing de mundial QS, algunes d'elles com referents en matèries de medecina, recerca, tecnologia o negocis, situant-se entre les 10 primeres en l'informe PISA, o encapçalant, per davant de Dinamarca, Noruega i Suïssa, el rànquing de l'Unicef 2020 sobre benestar i felicitat dels nens fins els 18 anys.
Quin podria ser el secret que converteix un país com Nederlands en un referent mundial, no solament a escala econòmica, també en l'àmbit educatiu? De fet, no n'hi ha cap i tampoc tenen la fórmula màgica o la pedra filosofal. És un conjunt de mesures i una visió de país, amb lleis pràctiques que posen el ciutadà i els nens en el centre de la societat convertint l'educació en un dels pilars per construir un país "gezelleg". Un adjectiu molt utilitzada per definir situacions agradables, enriquidores, que aporten valor.
A primera vista, el sistema sembla compleix tot i, en realitat, és molt pràctic i persegueix treure el millor profit de les capacitats de cada alumne. L'educació és obligatòria des dels quatre anys fins als 18, i es divideix en tres etapes. L'educació infantil fins als dotze anys, que deixa pas a tres vies en funció dels estudis que l'alumne vulgui cursar o tingui capacitat per fer-ho. Existeix el nivell mitjà, que podrien relacionar amb la formació professional que dura quatre anys, fins als 16 anys. Finalitzat aquest cicle, l'alumne pot anar a treballar en pràctiques amb l'obligació d'assistir a classe un mínim de dos dies per setmana. El cicle d'educació general, que dura cinc anys i que permet l'entrada a estudis superiors (Bachelor); i finalment el cicle d'educació científica preparatòria, que dura 6 anys i porta directament cap a la universitat.
Amb independència de l'estructura, el que marca la diferencia és la manera d'enfocar l'educació. La formació del professorat és un dels pilars del sistema educatiu neerlandès, que aposta per una formació continua i una posada al dia dels coneixements teòrics però, sobretot, pedagògics.
El salari inicial dels mestres d'escola primària és de 37.200 euros a l'any. Els mestres que han estat a l'escola primària durant deu anys guanyen una mitjana de 53.640 euros i el seu salari pot créixer fins a un màxim de 60.840 euros per any. Els professors que ensenyen en una escola secundària obtenen un salari més alt, comptant amb un salari inicial de 38.040 euros per any i després de deu anys d'experiència, els salaris poden augmentar a 66.960 amb un límit màxim de 78.360, situant la mitja en el 62.160 euros per any. D'aquesta manera, es garanteix tenir sempre un personal preparat i motivat, tot i que sempre existeixen punts de conflicte.
"La motivació del professorat també importa: El salari inicial dels mestres de l'escola primària és de 37.200 euros a l'any"
El sistema posa l'alumne en el centre convertint l'escola en el mitjà per potenciar les seves qualitats i millorar les seves deficiències. El model vol potenciar la vocació, la creativitat i l'espontaneïtat. Per això no és d'estranyar que en els primers anys de la primària, l'alumne decideix la matèria que vol fer cada dia.
Existeixen veus crítiques sobre l'obligació que un alumne amb dotze anys hagi d'escollir, tan jove, el cicle preparatori que vol seguir i que condicionarà la seva carrera. En finalitzar l'escola primària cada nen rep una recomanació de nivell per a l'escola secundària. Aquest consell és proporcionat pel professor i es basa en els resultats de l'aprenentatge, els resultats de les proves i el desenvolupament general de l'infant. El consell és vinculant i s'envia a l'escola de secundària en la qual els pares han inscrit el seu fill. El paper dels professors, tutors i pares és important a l'hora d'orientar l'alumne en funció de les seves capacitats i en la majoria dels casos, els resultats són bons, però és evident que són molt pocs els que tenen les idees clares amb dotze anys. Aquest mateix dilema el tornen a viure els alumnes a l'hora d'escollir la carrera i la universitat. Per això, escoles i famílies fomenten que, en cas de dubte, l'alumne faci un any sabàtic. El "gap Jaar": molts aprofiten per anar-se'n fora a treballar, aprenent o perfeccionant un idioma, al mateix temps que treballen i potser descobreixen la seva vocació.
L'altre pilar que podem trobar en la línia pedagògica és el pensament crític junt amb l'aprenentatge per potenciar l'hàbit del treball en equip. Això implica assumir responsabilitats individuals però també col·lectives perquè tot funcioni. La cultura neerlandesa és coneguda per la seva manera directa de ser, de preguntar, de pensar i de parlar. Aquesta mateixa manera es cultiva en les escoles des de primària, creant un ambient de confiança i de franquesa que elimina les barreres jeràrquiques a l'hora de fer preguntes o estar en desacord i que trobarem més endavant en el sistema universitari.
"La cultura neerlandesa és coneguda per la seva manera directa de ser, de preguntar, de pensar i de parlar"
L'escola forma i els pares eduquen. Aquesta idea queda molt clara no només en el respecte dels pares cap al professorat, sinó també en els mateixos valors que cada família practica. Un dels objectius més important és educar i fomentar des de la infància l'autonomia del nen. És per això que no és estrany que a partir dels vuit anys, la gran majoria de nens vagin a l'escola en bici, sols o amb companys de classe. Alguns ajuntaments disposen de bici-escoles gratuïtes per tals que perquè els nens practiquin en grups, agafin confiança i puguin assolir aquesta autonomia. Tampoc és estrany veure nens jugar als carrers, nadar en els rius sense la supervisió d'un adult.
Quan vius aquí, descobreixes que per un neerlandès la família ho és tot i que la societat està orientada al benestar dels nens. Si els nens són feliços, els pares també. Aquesta mateixa llibertat i la falta d'una jerarquia que existeix en les escoles la trobem també en les famílies on es parla sense complexos ni tabús de temes com les drogues, el sexe, la prostitució o l'eutanàsia, fomentant el debat i el respecte a la diferència.
La responsabilitat individual és un element important en el model educatiu, tan escolar com familiar. A partir dels catorze anys, els adolescents poden treballar, fora de les hores escolars. Amb independència del nivell econòmic dels pares, la majoria solen treballar en supermercat descarregant camions o omplint prestatgeries, altres cuidant nens. Una manera d'entrar al món laboral però sobretot, adquirir una autonomia financera.
Certament, un element important que afavoreix tota aquesta manera de veure l'educació és la conciliació laboral i una distribució més esglaonada i més lògica del calendari escolar. Les vacances d'estiu només tenen sis setmanes. La resta es reparteixen durant l'any escolar a raó d'una setmana de vacances cada vuit setmanes d'escola o en dates assenyalades com Nadal o el mes de maig. Per l'altra banda, els horaris laborals juguen un paper important a l'hora de conciliar la vida familiar. El fet que la majoria de feines acabin al voltant de les 17 hores, que les botigues tanquin a les 18 hores i que el sopar se situa al voltant de les 19 hores garanteix molt temps lliure per fer activitats familiars dintre o fora de casa.
Però, posar els nens i l'educació com el pilar per construir una societat avançada, no és "gratis". L'Estat inverteix més del 5,5% del PIB en educació. Fins que compleixen 18 anys, cada família rebrà una mitja de 110 euros mensual per cada fill. El material i els llibres són gratis i l'alumne té la responsabilitat de custodiar-los i cuidar-los perquè serveixen pels propers alumnes. Les últimes dades indiquen que només el 34% de les escoles són publiques mentre que el 66% són privades o concertades, que es divideixen entre escoles laiques i escoles religioses, amb uns continguts pedagògics basats en les diferents creences religioses que van des del protestantisme, judaisme, islam i budisme.
Tot i aquesta diversitat, tot el sistema educatiu està supervisat per un grup d'inspecció amb potestat per canviar la línia pedagògica si aquesta es contraria als valors de llibertat, de respecte, de convivència ètnica, religiosa i de pensament que forma la base del país.
Però més enllà dels aspectes econòmics, l'èxit del sistema neerlandès es deu al fet que l'educació és un projecte de país, amb independència de qui governi. És impensable que el sistema pugui canviar cada quatre anys com passa a Espanya o Catalunya, en funció dels ideals de qui governa, generant una inseguretat tant pels professors, com pels pares i els alumnes. Qualsevol canvi en el sistema requereix una àmplia majoria i ha de tenir aportacions justificades. És evident que el sistema polític que els neerlandesos han adoptat, amb més de 16 partits polítics en el Parlament i cap majoria absoluta, és una barrera perquè qualsevol "il·luminat" vingui a fer experiments amb gasosa hipotecant el futur de tota una generació.
"Aquí és impensable que el sistema pugui canviar cada quatre anys com passa a Espanya o Catalunya, en funció dels ideals de qui governa"
Aquesta manera d'educar des de la infància i durant l'adolescència és la que trobem en les universitats del país i que sovint representa un xoc per alumnes que vénen d'Espanya. En les universitats, la participació dels alumnes en els debats sobre els temes tractats és molt valorada i és una part essencial de la classe. L'intercanvi dels diferents punts de vista són la base de la formació.
Aprendre a aprendre. Aquesta és l'essència de les universitats del país. Moltes classes no són presencials, deixant molt temps lliure a l'estudiant que ha d'aprendre a gestionar-lo perquè en realitat són dies en els quals ell ha de seguir treballant i preparant els temes que haurà de debatre durant la classe.
L'aspecte econòmic no és motiu per a no estudiar. Contràriament a Espanya, no existeix un sistema de beques. Aquest any, la meva filla que ha fet divuit anys, ha optat per estudiar Dret International a la universitat de Maastricht, implicant anar-se'n a viure en aquesta ciutat. Els Països Baixos funcionen a partir de crèdits que l'Estat atorga sense cap problema a qualsevol estudiant amb pares vivint i treballant en el país. Aquest crèdit es fa el mateix alumne i compta de tres parts.
La primera part és una subvenció de l'Estat, a fons perdut, no retornables amb un import que té en compte els ingressos dels pares. Si aquests ingressos nets no arriben al mínim fixat per l'Estat, aquest ingressarà el 100% de l'ajuda, que aquest any és de 490 euros mensuals. Aquesta ajuda està condicionada a l'obtenció del diploma per part de l'alumne, que té en un termini de deu anys. En cas que l'alumne no acabi els seus estudis, haurà de retornar la totalitat de l'ajuda rebuda.
La segona part és un crèdit fet directament a l'estudiant dotat amb un màxim de 500 euros mensuals. Aquest crèdit és retornable una vegada l'alumne obtingui el diploma i comenci a treballar, amb un pagament mensual que no supera els 35 euros al mes.
I la tercera part consisteix en una targeta de transport gratuïta durant la durada de la carrera i que permet a l'estudiant desplaçar-se per tot país sense cap cost.
A més, existeix una quarta ajuda que en aquest cas és indirecta i que té a veure amb el sistema de salut. A partir dels divuit anys, cada ciutadà neerlandès ha de tenir una mútua mèdica amb un cost que oscil·la entre els 90 i els 150 euros en funcions de la cobertura desitjada. Aquest sistema és el que permet que els empresaris autònoms no hàgem de pagar cap quota mensual com passa a Espanya. En el cas d'un estudiant, l'Estat es fa càrrec de la quota de salut d'uns 100 euros, fins que aquest acabi els seus estudis i entri en el món laboral.
Aquesta enorme inversió que l'Estat fa per garantir que cada persona pugui estudiar, és un element més per consolidar, entre tots, un projecte de país que cerca l'excel·lència, l'eficiència, el benestar econòmic, la cohesió social de tots els seus habitants posats en el centre del país. Fomentar des de la infància, l'autonomia personal, educar en la diversitat, fomentar les idees i la discrepància en els debats, educar en la responsabilitat personal i col·lectiva són alguns dels pilars que acaben creant un petit país punter.
Tanmateix, aquesta cultura del benestar infantil i de prioritzar l'educació com inversió de futur, ha quedat demostrada amb la gestió de la crisi sanitària de la COVID-19, on les mesures preses sempre han cercat el benestar emocional i psicològic, evitant en tot moment mesures dràstiques de confinament extrem o altres mesures invasives que podien representar una agressió per a la població i, molt especialment, cap a aquest col·lectiu. Amb la mateixa filosofia, el retorn a les aules, que aquí ha començat el 24 d'agost, s'ha fet en total normalitat, sense mascaretes, ni distanciament, ni restriccions, ni escenificació de situacions de por que podien influir negativament en la moral de l'alumne. La falta de evidències científiques sòlides i contrastades de les afectacions del virus sobre els menors de divuit anys és motiu suficient per evitar qualsevol decisió invasiva, tal com vaig escriure en la meva última crònica.
Ni la cultura, ni la societat dels Països Baixos, és perfecta. Tampoc vull presentar-la com una utopia ni una societat idíl·lica. Tenim presons, delinqüents, robatoris, protestes, etc… La perfecció no existeix. Però, és un país que funciona, amb resultats que molts voldrien tenir però que no són fruit de la casualitat o la bona sort. Són el resultat d'una manera d'enfrontar-se i sobretot de solucionar els problemes, de treballar conjuntament en un projecte de país, partint des de la base, invertint des de la infància, educant en la responsabilitat personal i col·lectiva amb la idea molt clara que construir un país és un projecte sense data de caducitat.
Ens queda molt per aprendre.