Quan algú anomena la paraula Egipte immediatament provoca, entre els que la senten, la imatge de les piràmides, dels temples colossals, dels jeroglífics, de les figures garratibades que sempre mostren la part fàcil de dibuixar... Però el país actual és molt diferent. No és res més que un país àrab instal·lat en una porció de territori que una civilització -que no va tenir res a veure amb l’actual població- va ocupar durant 3.000 anys fins que, a començaments de l’era cristiana, aproximadament, va ser conquerida pels romans.
Viatjar pel Nil, tranquil·lament, lluny de les aberracions turístiques, amb un vaixell petit, és molt agradable. Permet relaxar-se i arribar a indrets que ens diuen molt d'aquella gent. Del seu nivell de progrés. Fou una civilització opulenta, fruit de la riquesa del territori. El Nil es desbordava periòdicament i deixava un pòsit de llims i altres materials nutrients que permetien obtenir productes en quantitats fabuloses sense esforçar-s’hi massa. Parlo de l’aspecte físic. Aquest esforç mecànic humà estalviat -uns quants mesos cada any, mentre durava la inundació- s’emprava per a la construcció de temples, de tombes i d’altres infraestructures.
Quan hom visita les realitzacions en pedra, la pregunta és imminent: que no tenien feina aquella gent? La veritat és que calia ocupar la població durant els mesos d’inactivitat, quan les aigües del Nil feien que les tasques agrícoles esdevinguessin impossibles. Tot es fonamenta en el principi universal que diu que una població ociosa és procliu als aldarulls i les reclamacions. El fet és inevitable. Uns cops l’ociositat és tranquil·la (“Qui no té feina el gat pentina”), altres la cosa esdevé més inquietant (“Quan el dimoni no té res a fer, amb la cua mata mosques”).
El cas és que la vida a l’antic Egipte transcorria relativament agradable. L’esclavitud no era el que ens pensem que era, i la gent estava relativament ben alimentada. Els que treballaven en temporada -quan les terres quedaven anegades- tenien compensacions pel treball fet. Sens dubte no gaudien dels drets laborals actuals, però no havien de suportar una atmosfera salvatge com ens han fet creure les pel·lícules de Hollywood. Les guerres eren escasses i sovint provenien del sud -els nubis podien accedir-hi fàcilment i les onades migratòries van integrar-se amb els egipcis al llarg dels segles-. Els atacs per la banda dreta i esquerra eren escassos, ja que els deserts feien de coixí protector. Alguns atacs amb vaixells pel Mediterrani, sí. Però res determinant fins que als voltants de l’era cristiana van arribar els romans. La civilització egípcia va transcórrer de forma allargada i estreta, és a dir, arrambada a la forma del Nil.
"No gaudien dels drets laborals actuals, però no havien de suportar una atmosfera salvatge com ens han fet creure les pel·lícules de Hollywood"
De fet, el millor que es pot fer per visitar el que queda d’aquella civilització és navegar tranquil·lament pel Nil, en una embarcació petita (una dahabia). No és ben bé el somni del viatger agosarat, però l’atmosfera és molt agradable. La resta de mitjans, que no sigui el precari ferrocarril o la carretera, constitueixen una aberració que només el negoci turístic sense escrúpols -fruit d’uns turistes estupiditzats per la frivolitat- pot generar. Els parlo dels enormes vaixells amb centenars de passatgers que empastifen el Nil entre Karnak i Assuan. L’espectacle és realment dantesc i constitueix una demostració dels nivells de prostitució col·lectiva a la qual pot arribar un país que només obté els ingressos per la venda dels encants que van generar els que, abans, havien poblat el territori.
La societat egípcia actual és fruit de l’arabisme instal·lat d'ençà de la islamització sunnita del nord d’Àfrica, al segle VII. Que, si bé va comptar amb una certa brillantor fins al segle XV, posteriorment ha servit, únicament, per crear una societat frustrada i infectada pel fatalisme. La pobresa és extrema i hom pot aturar-se i visitar determinats poblats el nivell dels quals nosaltres no coneixem des de la Baixa Edat Mitjana. Viles amb cases d’adob, amb carrers de pols o anegats, habitatges on es barreja tot: menjar amb animal i excrements, etc. Arribat al Caire, el visitant podrà observar, de manera esfereïdora el que no ha de ser. Recorda a el que va escriure algú, ara no recordo qui, que imaginava la terra com l’infern d’un altre món. És trist, però si algú em demana la definició del Caire d’avui -diferent, segur, del que va conèixer de petit i de jove Naguib Mahfuz- diré que és un conjunt d’edificacions espantoses i sinistres on s'apilen deu milions de persones.
Cap intent de modernització ha triomfat. Ho han intentat molts. Dictadors de dretes i d’esquerres. Nasser va ser el darrer gran revolucionari del país que va creure convenient arramblar-lo al socialisme de l'URSS. Va deixar algunes empremtes com és la presa d’Assuan que va crear un enorme embassament de més de 200 quilòmetres de llarg i que ara porta el nom de Llac Nasser. Va ser un governant que va creure possible crear un lliga de països no-alineats -ni a favor dels Estats Units ni de l'URSS-. Tot es va demostrar inútil. Perquè el corc que es menja el país és l’arabisme impregnat d’una religiositat depredadora -sense importar el règim polític-. I malgrat que Nasser propugnava una determinada forma de laïcisme i feia befa de les pretensions dels Germans Musulmans que volien que les dones portessin el hijab obligatòriament, avui dia és difícil trobar una egípcia que no el porti. Res a fer.
L’imperi egipci va viure bé. Una superfície de més de 40.000 Km² fàcilment cultivables i de terra rica donava per alimentar als 4 milions de persones que el formaven. Evidentment, no serveixen ara per alimentar-ne 115 milions. Als anys seixanta, Nasser va veure una finestra per lluitar contra el fatalisme arabista. Venien temps de prosperitat per qui volgués aprofitar-ho. Egipte tenia, llavors, una renda per càpita superior a la de Corea del Sud. Avui, la renda d’un ciutadà coreà del sud és de 44.300 dòlars per any. La d’un egipci no arriba als 13.000.