La cooperació s'erigeix en la clau de volta de la transició ecològica. Una perspectiva parcial, sectorial, no pot abastar la profunditat dels canvis necessaris per assolir els Objectius de Desenvolupament Sostenible i els límits establerts pels Acords de París l'any 2015. Reptes com la neutralitat en les emissions, la mobilitat sostenible o una transferència tecnològica que serveixi per construir alternatives verdes en la cadena de valor especialment del Sud global necessiten d'una perspectiva holística, d'objectius estratègics que entenguin que el camí a recórrer en les pròximes dècades és, si bé encara incert, comú. "Ara estem tots al mateix vaixell", apunta Hakima El Haité.
Doctora en ciències ambientals per la Universitatde Meknes i en enginyeria ambiental per l'École Nationale Supérieure des Mines de Saint-Étienne, El Haite és una de les principals autoritats en transició sostenible i lluita contra l'emergència climàtica de la regió MENA. A banda del seu servei com a Ministra Delegada pel Clima del seu país, el Marroc, entre 2013 i 2017, va ser nomenada Vicepresidenta de la Conferència Internacional pel Clima de les Nacions Unides de París l'any 2015 (COP21) i campiona d'alt nivell de la COP22 de Màrraqueix, l'any 2016. Fundadora l'any 1994 d'una de les primeres firmes d'enginyeria ambiental de la riba sud del Mediterrani, EauGlobe, actualment ocupa la presidència de la Internacional Liberal, de la que forma part, entre altres molts espais, l'Aliança dels Liberals i els Demòcrates Europeus. El Haité seu amb VIA Empresa per discutir el camí a seguir en la transició sostenible, i quin ha de ser el rol de cada actor polític i econòmic en els reptes ecològics que venen.
Com a presidenta de la Internacional Liberal, quins són els camins i les mesures generals que s'han de seguir per implementar una transició sostenible?
Quan negociàvem els Objectius de Desenvolupament Sostenible l'any 2015 – una fita històrica – cap país va oposar resistència per adoptar-los. Això significa que els ODS són exactament el que la humanitat necessita per viure amb dignitat. Són una agenda de drets humans, pau i seguretat, una agenda pel dret a un ecosistema net. El mateix any, vam negociar l'Acord de París, i aquella va ser la negociació més complicada de la meva vida com a experta ambiental. El motiu és simple: cada país negociava amb els seus interessos en ment. Les diverses nacions tenien el mateix objectiu a llarg termini, però no els mateixos reptes i condicions.
"L'agenda del clima i la dels Objectius de Desenvolupament Sostenible són la mateixa, són dues cares de la mateixa moneda"
Vam reunir més de 180 països amb diferents nivells de desenvolupament econòmic, diferents tractaments de la natura i els seus recursos, diferents històries, cultures. Per això ens vam passar 21 anys negociant aquest tipus d'acords. No podem arribar als ODS si no implementem els acords de París. L'agenda del clima i la dels Objectius de Desenvolupament Sostenible són la mateixa, són dues cares de la mateixa moneda.
Com es pot desenvolupar i implementar un acord global amb tants països i regions en condicions tan diferents?
Els mateixos Acords responen aquesta qüestió. Abans de París, parlàvem sobre responsabilitat diferencial; confrontàvem grans i petits emissors, nord i sud. Després de la negociació vam instaurar una dinàmica nova. Ja no confrontem el nord i el sud, ens trobem en una dinàmica de cooperació. Des de llavors estem tots en el mateix vaixell. Els Acords de París van destruir les fronteres entre països, entre nacions, en la lluita contra el canvi climàtic. Per això aquest pacte és històric, perquè hem canviat de confrontació a cooperació.
Tot i això, encara no hem mostrat la suficient voluntat política per lluitar contra el canvi climàtic. El sistema de Contribucions Nacionals no és prou fort per a assolir la neutralitat d'emissions l'any 2050. Hem de pensar en un framework internacional que ens hi porti. Cada país té les seves especificitats, fonts d'energia, capacitats tècniques, i penso que junts, entre els països més desenvolupats i els que ho estan menys – que són els més vulnerables – podem construir els ponts per animar una transferència de capacitats, tecnologies, en una cooperació win-win.
Als països més vulnerables és on tenim l'oportunitat de construir alternatives neutrals. A Europa i els EE.UU. Tota la infraestructura està ja construïda, tot està ja fet. L'avenç del nord és un handicap per qualsevol canvi. Però a Àfrica, que és la principal reserva de renovables del món, hi ha 300 milions de persones sense aigua potable. El 75% de les infraestructures necessitades al territori encara no s'han construït. Demà podem construir un continent sostenible.
Està aquesta transferència tecnològica sent implementada?
Crec que ja tenim una mena de transferència tecnològica entre el nord i el sud. Moltes empreses del nord operen al sud – a l'Àfrica i també a l'Amèrica Latina, i fins i tot a Àsia. La qüestió és fins a quin punt les tecnologies que fan servir són verdes, sostenibles – i fins a quin punt les col·laboracions que proposen són justes amb els països del sud.
La gran majoria de la riquesa que s'extreu d'Àfrica no es transforma allà, es fa fora de les seves fronteres. Què estan els ciutadans dels estats africans guanyant d'aquesta cadena de valor? És un problema difícil de solucionar, perquè parlem del sector privat, i el seu objectiu són les pràctiques de negoci, però si els governs i els estats dissenyen les polítiques correctes, donaran un senyal potent al món corporatiu en aquest sentit.
"No vam ser prou ràpids en la implementació dels Acords de París"
L'experiència local també és molt important al sud. Hi ha una gran intel·liguèntsia, i fer-los partícips d'aquest projecte és molt necessari, permetre que el sud s'apropiï de la seva tecnologia i el seu know-how. L'adaptació és un procés, i com qualsevol procés, necessita temps per implementar-se.
Tenim, però, aquest temps?
Per desgràcia, no. No vam ser prou ràpids en la implementació dels Acords de París. Vam esperar fins a l'any 2020 per definir aquesta implementació, i llavors va arribar la pandèmia, que va dificultar totes les actuacions. Moltes nacions han deixat de prioritzar la crisi climàtica: ara la prioritat és la reconstrucció, l'economia i la gestió de la crisi sanitària.
Penso que apartar així el canvi climàtic de les agendes és un error. L'any passat em vaig posicionar en contra de cancel·lar l'esdeveniment a Glasgow (la COP26), perquè penso que la Covid-19 no pot ser una excusa per treure importància a la lluita contra el canvi climàtic. L'any passat vam deixar passar l'oportunitat de posar el canvi climàtic al centre de tots els plans de recuperació; d'establir un marc d'actuació internacional per construir un món nou. Espero que tornem a tenir aquesta ocasió enguany i que la COP26 estigui a l'altura, perquè la recuperació de la pandèmia és una oportunitat per reconstruir-nos millor.
Qui és el responsable del desenvolupament d'aquests marcs d'acció?
Tots hem d'estar junts en aquesta lluita. La COP és una conferència dual, amb representants estatals, però també amb actors privats i no estatals representant un paper protagonista. EL canvi climàtic ja no és només una agenda governamental, és una agenda ciutadana. Havent dit això, com a qualsevol altra qüestió, la lluita contra l'emergència climàtica necessita lideratges. Necessitem líders – qualsevol revolució n'ha de tenir. Calen campions a qualsevol sector. Per exemple, al meu país, el Marroc, el nostre rei és un campió de l'energia renovable.
Al final del dia, però, el que necessitem són polítiques. Si Europa decideix, com ha fet, que l'any 2030 deixarà d'haver-hi cotxes amb combustible fòssil, s'inicia una dinàmica de cara als banquers, els innovadors, els inversors – les finances deixaran d'invertir en el sector, i els innovadors començaran a posar el focus en mobilitat sostenible, per exemple. Una política correcta dona la senya adequada i impulsa bones dinàmiques que ens condueixen cap als objectius. I les grans economies – els Estats Units, Europa, la Xina – han de ser els que portin la direcció.
Com es gestiona l'aparent contradicció entre els beneficis immediats d'alguns sectors del món empresarial i el camí cap a la sostenibilitat?
Els Acords de París eren eines de canvi. Tot ha de canviar. La forma en què produïm, fabriquem, consumim... Les nostres eleccions diàries han de canviar. I, com qualsevol canvi, aquest crearà resistències, però també tindrà efectes positius. Puc entendre com no és fàcil per tots els sectors industrials implementar la transformació que demanem, i per això aquesta és una estratègia a llarg termini.
Les coses canvien, i ens hi hem d'adaptar. Els llocs de treball que coneixíem fa 20 anys no són els que coneixem ara, i els d'avui no són els que farem d'aquí uns altres 20 anys. Els governs, en aquest sentit, han de ser prospectius, han d'anticipar-se a les formes de produir de demà. Tenen a les seves mans la possibilitat d'incentivar el sector privat, generar noves capacitats i adaptar-se al mercat. EL regulador té moltes eines al seu abast, i ha de fer-les servir.
Aquests canvis són possibles, tot i que tenen un cost. Per exemple: al Marroc, vam viure amb subsidis als combustibles fòssils durant dècades. Eventualment vam entendre que aquestes inversions no anaven en el millor interès del pressupost de l'Estat, i tampoc eren sostenibles, així que vam decidir tallar els subsidis. Això, però, va tenir un cost social, i el nostre govern va haver de pensar com retornar als ciutadans aquests costos.
El sector públic sembla tenir un rol molt rellevant en aquesta transició, doncs.
L'Estat té un rol molt important: el d'implementar les polítiques correctes, enviar els senyals correctes que permetin la transformació global. Però el sector privat és el reservori de la inversió i la innovació. S'ha demostrat més capaç i més avançat que l'Estat en molts respectes. El sector privat està preparat per acompanyar la transició, per les seves invencions, capacitats i inversions. El que necessitem és una aliança entre la cosa pública i el sector privat, també amb el món de les finances i altres actors no estatals.
"No estem invertint prou en innovació, ni en incentius, ni estem compensant les pèrdues"
Avui dia, però, no estem invertint prou en innovació, ni en incentius, ni estem compensant les pèrdues. No tenim prou diners dedicats a la lluita contra el canvi climàtic. Els Acords de París van prometre 100.000 milions de dòlars cada any a partir del 2020 per a aquesta transició, i no hem assolit aquesta quantitat. Amb una taxa al carboni, per exemple, podríem aconseguir suficients recursos per pagar aquesta transició – i també per fer les inversions necessàries en els països del sud, perquè no fer-ho seria un fracàs les conseqüències del qual se sentiran al nord.
Es troba la política fiscal estatal al nucli de l'acció institucional contra el canvi climàtic?
Al nucli, sí, ho diria així. Els estats poden fer-la servir per traslladar les seves visions mitjançant les seves contribucions nacionals (iNDC). Tot i això, les polítiques en sostenibilitat no s'haurien de dissenyar des de les institucions més altes, sinó des de la base. El 80% de les decisions al voltant de l'acció climàtica es prenen al territori, i els territoris són la reserva de bones pràctiques, experiències i capacitat financera. Hauríem de revisar la forma en què es dissenyen els plans de contribucions nacionals, perquè llavors veurem que l'ambició política encara està lluny del que necessitem. Si comencem a construir els INDCs com un agregat de totes les perspectives locals i regionals de cada estat, estic segura que podem augmentar l'ambició de tots els programes nacionals.