Si per una cosa és famosa la capital dels Països Baixos és pel seu Districte Roig, un tema que entre els seus habitants no deixa de generar discrepàncies i tensions. La prostitució a la ciutat és l’elefant a l’habitació (agafant la metàfora anglesa) dels amsterdamesos, el tema del qual tothom prefereix no parlar. Fa uns mesos l’alcaldessa de la ciutat, Femke Halsema, va expressar la seva voluntat de convertir el barri en un lloc molt més centrat en els seus residents, però la pressió del turisme i també de les persones que treballen arran d’aquests negocis ha generat grans resistències. Entre algunes de les mesures, el govern d'Halsema proposava instal·lar una zona de prostitució legal en una altra àrea de la ciutat, però també ha estat greument criticat per part dels grups activistes per invisibilitzar la situació de les seves treballadores i blanquejar aquest model de negoci.
El tema no deixa de ser una discussió persistent entre aquells actors que consideren que aquesta és una professió històrica, defensant que la majoria de treballadores del districte treballen de manera consentida, i un altre sector considera que és un tracte denigrant de la zona i perpetua sistemes d’opressió i consumició del cos femení que hauria de ser abolida. Estem parlant, evidentment, de l’eterna confrontació sobre el treball sexual entre les posicions regulacionistes i abolicionistes. Es calcula que el barri acull unes 900 treballadores sexuals en més de 200 vitrines, però aquestes dades també estan subjectes a una sospita del que s’amaga en tot allò que no sabem. I aquest problema cada cop inquieta més a les activistes, no només per la seva condemna d’aquest model de negoci, sinó també per la seva sospita que el Districte Roig no sigui un espai de blanquejament de pràctiques de tràfic de persones o prostitució forçada.
Estem parlant, evidentment, de l’eterna confrontació sobre el treball sexual entre les posicions regulacionistes i abolicionistes
Des de fa uns anys s’han prohibit algunes de les pràctiques que eren més habituals d’aquest tipus de turisme, com ara les visites guiades pel barri, i s’ha reduït enormement la capacitat d’adquirir alcohol o consumir marihuana en aquests espais, per evitar les conductes ofensives o menyspreants que podien exercir contra les persones del barri. En aquest sentit, l’Ajuntament de la ciutat va dur a terme una campanya que ha rebut un gran reconeixement arreu, demanant als turistes, concretament grups d’homes que venien a Amsterdam amb l'única finalitat de consumir drogues, alcohol i prostitució (principalment però no només originaris d’Anglaterra) que no vinguessin a la ciutat. Don’t come to Amsterdam s’ha fet famós com a eslògan d’Amsterdam, i ha reafirmat la discussió que la ciutat ha de repensar el seu model turístic i preguntar-se per què vol ser coneguda arreu.
Estar clar que en un escenari on les ciutats volen deixar de ser parcs turístics i tornar a ser espais de benestar per a la seva població local, Amsterdam ha de reformar seriosament el seu centre. Els activistes ho tenen clar: aquesta transició no es pot fer sense justícia social i, per tant, les solucions no només han de ser adequades a un model de ciutat, sinó també protegir a les poblacions vulnerables davant les possibles alteracions. Tanmateix, hi ha dos punts de realisme que hem de tenir en compte. El primer és la gran capacitat de pressió que tenen alguns dels negocis que més es lucren d’aquestes activitats, que serà determinant per a les solucions i possibles consensos que sorgeixin d’aquí. El segon és que aquest no és un debat nou, ja que la ciutat porta anys preguntant-se si el Districte Roig ha d’existir i com. Per tant, és poc probable que la situació canviï massa en els pròxims mesos, així com també és poc probable que s’arribi a una situació satisfactòria per a totes les parts. En reptes així, però, una societat democràtica ha de tenir clara una cosa: la protecció del més desprotegit (o la més desprotegida) ha de ser sempre l’objectiu principal.