Segons el CIS, el 80% de la població considera que les decisions preses pels seus ajuntaments influeixen molt en el seu benestar. L’administració local és l’ens de govern més pròxim a la ciutadania, però el seu pes en competències i en recursos no es correspon amb aquesta realitat. En l’actualitat, els ajuntaments catalans només gestionen un 13% de la despesa pública, per gairebé un 33% per part de les comunitats autònomes, i els seus recursos provenen, principalment de la recaptació de l’IBI, les subvencions rebudes des de les administracions superiors i, en molt menor mesura, de la seva participació en el rendiment de l’IRPF, que és només de l’1,6% i només per municipis de més de 75.000 habitants.
La Jornada sobre els diferents models de finançament local, organitzada per l’Institut d’Economia de Barcelona (IEB) i la Diputació de Barcelona, ha reunit diversos experts per analitzar les deficiències del sistema català i buscar alternatives en models alternatius europeus.
Per la investigadora de l’IEB, Maite Vilalta, una futura reforma del sistema de finançament local hauria de començar per “definir més el marc competencials dels ajuntaments i plantejar la transferència de competències, com la sanitat i l’educació, per donar un major pes inversor als municipis”. En aquest sentit, el 13% de despesa pública que gestionen els ajuntaments catalans queda molt per sota del 62% que registren els ajuntaments de Dinamarca o el 49% dels de Suècia.
La mida importa
Un altre dels debats pendents, segons l’experta, és la reconfiguració municipal del país. A Catalunya hi ha 947 municipis i el 50% tenen menys de 1000 habitants. Una mida que, segons Vilalta “no garanteix una prestació de serveis òptima”. De nou, una mirada a l’exterior dóna una perspectiva del problema. Al Regne Unit, per exemple, només s’hi compten 450 municipis, tots amb un mínim de 20.000 veïns censats i amb una mitjana de 60.000. Si viatgem als nòrdics, a Dinamarca hi ha 98 governs locals, amb una mitjana de 56.000 habitants, per 290 a Suècia, d’uns 32.000 ciutadans, i 336 a Finlàndia, amb 16.000.
Els ajuntaments de Dinamarca i Suècia gestionen el 62% i el 49% de la despesa pública, respectivament
La solució que genera més consens entre els experts és la concentració a través fusions, però no sembla una opció possible a curt termini. “És una qüestió inabordable pel fort sentiment municipalista que existeix a l’estat. Una solució seria apostar per dotar de competències a entitats supramunicipals, com les mancomunitats, però els òrgans de govern d’aquestes administracions es solen escollir de forma indirecta i són més opaques que els ajuntaments”, assenyala la investigadora de l’IEB, Núria Bosch.
Reforma del finançament
L’interventor de la Diputació de Barcelona, Josep Abella, coincideix en destacar la necessitat de reduir el nombre de gestors locals, però és igualment pessimista amb les possibilitats de portar a terme la reestructuració. “Fa molts anys que tenim aquest debat i no ens en sortim”. Abella, en canvi, sí que considera necessari simplificar el sistema de finançament. “Cal una major aportació dels impostos sobre la propietat, amb un model d’IBI més simple, fomentar taxes sobre activitats econòmiques i sobre servies públics no obligatoris, com l’ús d’instal·lacions esportives, i incrementar la participació dels Ajuntaments sobre els tributs de l’Estat, com l’IVA i l’IRPF”, indica.
Abella: "Cal incrementar la participació dels ajuntaments sobre els tributs de l’Estat, com l’IVA i l’IRPF"
Bosch i Vilalta coincideixen en la necessitat de traspassar més impostos que repercuteixin sobre les arques dels governs locals. Tal com descrivia l’investigador de l’IEB, Dirk Foremny, a Alemanya, són els Länders alemanys i els municipis els receptors dels impostos sobre societats, a més d’altres relacionats amb els impostos sobre la propietat, el consum, els vehicles, el joc, la cervesa i les transferències de capital, per exemple. “A més, les ciutats reben un 15% del recaptat per IRPF”. Una xifra molt superior a l’1,6% destinat a les administracions locals d’Espanya.
El professor de la Universitat de Barcelona (UB), Joaquim Solé, defineix el funcionament dels impostos sobre la propietat al Regne Unit. “Es divideix entre Council Tax, que s’aplica sobre les residències, i el Business Tax, per les empreses. El Council fixa vuit trams diferenciats de pagament en funció del valor cadastral de l’habitatge, però presenta alguns problemes. Els trams més alts poden multiplicar per vuit el valor de les propietats dels nivells més baixos, però només paguen tres cops més en impostos”. Solé, en canvi, aplaudeix el sistema de recàrrec sobre els habitatges desocupats, que pot arribar a ser del 100% si superen els dos anys sense residents.
Definició de competències
La tercera qüestió a reformar segons els experts és la definició i ampliació de competències. Bosch assenyala com a model de referència el dels països nòrdics. “Els governs municipals de Dinamarca, Suècia i Finlàndia s’ocupen de l’educació primària i secundària, els serveis locals, l’atenció als adults, la gestió mediambiental, el subministrament de l’aigua, les biblioteques, els equipaments esportius i la planificació urbana. És a dir, gestionen l’Estat del Benestar, amb l’excepció de les pensions”.
Aquest marc competencial tan ampli es veu reflectit també en la distribució de les despeses dels municipis. A Dinamarca, per exemple, el 26% de la inversió dels governs locals és per infància i joventut i el 20% per servies socials.
Bosch: “Els governs municipals de Dinamarca, Suècia i Finlàndia s’ocupen de l’educació primària i secundària i els serveis locals"
D’altra banda, a Alemanya, la distribució de competències queda en mans de la relació entre Länders i municipis, en excepció de les que són exclusiva de l’Estat, com estrangeria o gestió de les fronteres. En aquest sentit, Bosch ha reclamat un reconeixement a l’esforç dels governs locals per reduir el seu deute i l’aplicació d’una reforma que resolgui les deficiències en la gestió d’una Administració que ha descrit com “la gran maltractada”.