La vida està feta de casualitats. Quan es compleixen cinc anys exactes del rescat bancari espanyol, amb una injecció de més de 140.000 milions d’euros procedents de l’erari públic, la fallida del Popular torna a posar d’actualitat el dilema de com salvar una entitat financera. En aquest cas, però, en principi les pèrdues no les assumiran tots els ciutadans, sinó que ho faran els accionistes i tenidors de bons. Són ells els que han perdut totes les seves inversions després que aquests actius se’ls hagi quedat el Santander per la simbòlica xifra d’un euro.
La principal diferència entre l’actuació del 2012 (bàsicament destinada a mantenir Bankia) i l’actual és l’aplicació de la Unió Bancària aprovada pel Parlament Europeu l’any 2014. Ras i curt, el seu propòsit és que les operacions de rescat financer no comportin pèrdues públiques. Així doncs, després de diverses jornades consecutives d’importants pèrdues a la borsa, el mecanisme de supervisió europeu es posava en marxa per intervenir el Popular. El Mecanisme Únic de Supervisió (MUS), amb seu a Frankfurt i integrat al BCE, posava l’etiqueta “d’inviable” a l’entitat espanyola permetent que des de Brussel·les la Junta Única de Resolució en prengués el control. En poques hores el banc ja era en mans del Santander.
El per què de la caiguda
“Fa una dècada es deia que el Popular era dels bancs més eficients d'Espanya”, recorda el Professor d’Economia i Finances d’Esade Pedro Aznar. Si era així, com ha arribat a aquesta situació? “Va decidir entrar al mercat immobiliari com una forma de créixer, però ho va fer més tard que la majoria, en el punt àlgid del cicle i amb preus màxims”, recorda el professor. D’aquesta manera, “quan els preus han caigut, ho ha notat molt més que altres entitats”, resumeix.
Més enllà de patir l’esclat de la bombolla immobiliària, Aznar també assenyala un altre factor clau per entendre la fallida del Popular. “Si analitzes el Santander i el BBVA, la seva protecció a la crisi també ve perquè bona part del seu negoci el feien fora. Han tingut el mèrit de saber-se internacionalitzar”. Una actuació que el Popular, amb el negoci centrat a Espanya, no ha fet. “El valor del seu capital ha anat en caiguda lliure”. Ara, a mans del Santander, permet a l’entitat dels Botín “consolidar la seva posició” com la primera entitat financera espanyola.
Ho fa a costa d’accionistes i tenidors de bons, que són els que més hi perden en aquesta operació. Per contra, els dipòsits i tenidors de bons sèniors salvaran els mobles amb l’ampliació de capital de 7.000 milions d’euros que haurà de fer el Santander. Una situació que ja ha activat diversos bufets d’advocats, conscients que molts dels 300.000 afectats voldran recórrer als tribunals per recuperar els seus diners.
Quan sí que ho pagàvem entre tots
El 9 de juny de 2012 el ministre d’Economia, Luis de Guindos, anunciava que Espanya havia sol·licitat i obtingut un rescat bancari de la Unió Europea per valor de més de 100.000 milions d’euros. De fet, de Guindos parlava de “préstec en molt bones condicions” per evitar assimilar-se al rescat-país que havien viscut Irlanda, Xipre o Grècia. L’objectiu dels diners, en aquest cas, era tan sols salvar el malmès sistema financer espanyol. L’últim Informe Anual d’Ajuts Públics de la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC), assenyala que durant el 2012 es van destinar 141.395 milions d’euros a aquest propòsit. Tot i així, per Santiago Niño-Becerra, catedràtic d'Estructura Econòmica de l'IQS, aquests diners tampoc han servit perquè "les entitats financeres hagin arribat a una posició de solidesa per sobre de qualsevol dubte".
Tot i l’espectacularitat de les xifres, el professor Pedro Aznar recorda que “en economia és molt habitual mirar les variables sobre percentatge del PIB”. A Espanya aquests diners van suposar el 2012 un 6,32% i un total del 8,49% entre 2008 i 2014. “És una xifra molt considerable si es compara, per exemple, amb el turisme, que aporta al voltant del 12% del PIB”, destaca el professor d’Esade.
Tot i així, el 2010 Irlanda hi va destinar l’equivalent al 22% del PIB, que és quan hi ha el seu rescat; o en el mateix 2012 Grècia hi va aportar el 16%. “Dins dels països que han tingut rescats financers, Espanya és a la banda baixa si es mira el cost a Irlanda, Xipre o Grècia”, matisa Aznar tot i recordar que també cal tenir en compte que “la mida del PIB espanyol és vuit vegades el de Grècia”.
Recuperarem els diners?
L’informe de la CNMC també assenyala que fins ara Espanya tan sols ha recuperat un 4,4% del capital. Una xifra que a tot estirar a mig termini no s’espera que acabi superant el 9%. “És complicat recuperar els diners perquè s'han destinat a sanejar un forat produït per una bombolla de crèdit. El sector immobiliari difícilment recuperarà els nivells que tenia en bona part del territori”, evidencia Aznar.
Alhora, també cal tenir en compte que una part molt important d’aquests diners es va destinar a recapitalització. Què vol dir aquest concepte? “Una sèrie de bancs que havien invertit molt en immobiliària de sobte veuen com el seu actiu perd valor i es deteriora, però mantenen el mateix deute”, explica Aznar. Una empresa en aquest context necessita recompondre la seva situació financera injectant capital. Però qui injecta capital en un sector en caiguda lliure? Ningú. Per tant, “l'Estat assumeix aquest paper i compra el capital d'aquestes accions. Així es reequilibra la situació patrimonial perquè el balanç torni a estar sanejat”.
D’aquesta manera l'Estat es convertia en accionista d'aquesta entitat financera, amb l’evident exemple de Bankia, on manté vora el 60% de les accions. Per tot plegat, Aznar apunta que “és molt difícil de dir quant ens acabarà costant a tots els ciutadans perquè sabem la quantitat que hi ha posat l'Estat, però no a la que vendrà aquestes accions”. Si ho fes a un preu més elevat hi guanyaria diners, supòsit improbable. “El que perdi dependrà de com desinverteixi”, reitera.
On van els diners públics?
L’altra gran part dels diners públics destinats a salvar la banca s’han traduït en forma de garanties. “En l'etapa més dura de la crisi els bancs van començar a desconfiar els uns dels altres, com va mostrar un Euríbor disparat”, recorda el professor. “El BCE a través del Banc d'Espanya va donar liquiditat a les entitats bancàries, però en alguns casos va exigir una garantia. Com que moltes entitats han emès bons per captar finançament, l'Estat ha garantit aquestes emissions de deute ja sigui comprant-los o avalant-los”.
Més enllà de la recapitalització i les garanties, els diners públics també es van destinar al rescat d’actius deteriorats. Això significa que “l'Estat cobreix la part del valor d'un actiu que s'ha deteriorat, com una promoció immobiliària que no s’ha venut. Es va fer per 12 i ara val 9, i l’Estat l’acaba comprant per 10,5”, exemplifica Aznar. Al capdavall, il·lustra el professor, “amb això l'Estat està subvencionant unes pèrdues; però potser es pot permetre esperar que el mercat es recuperi i l'actiu recuperi el seu valor”. Aquesta ha estat la principal ocupació de la Sareb, l’anomenat banc dolent, que ha comprat els actius deteriorats amb la garantia de l'Estat.