No negaré que el perfeccionisme persegueix una honorable causa i, segurament, d’aquí venen la quantitat de condecoracions que creiem que ens atorgaran si ens validen com a tals. No obstant això, lamento comunicar-vos que no és or tot el que lluu. Els asseguro que tot perfeccionista mor en l'intent de satisfer un propòsit el valor del qual està en mans d'un altre i, per tant, no li pertany. Com el rei Mides, un perfeccionista ho perd tot en la seva ànsia d’aconseguir l'or. En conseqüència, tota recerca de perfecció és caure en una emboscada de tràgic destí.
M’explico... Vivim en una societat dual i, conseqüentment, tot el sistema socioeconòmic està definit pel que es considera que està bé i el que es considera que està malament. Cada un de nosaltres, portats per la nostra part egòlatra, busquem el reconeixement que s'entén com un "bé" de forma externa i alimentem la nostra autoestima quan els ulls dels altres ens atorguen l'anhelat like. En rares ocasions ens plantegem alguna de les següents preguntes: per què estem perseguint aquesta finalitat? Què hi ha darrere d'aquests likes? A quin preu deixem el nostre valor en mans dels altres?
La veritat és que la majoria de perfeccionistes dubten de la seva pròpia vàlua perquè no s'han parat mai a identificar-la de forma intrínseca i, encara que aquest desig de perfeccionament és certament un dels pilars dels quatre acords definits pel famós doctor tolteca Miguel Ruiz, “fes sempre el millor que puguis", han passat per alt els altres tres: "Honora les teves paraules", "no et prenguis res personal" i "no suposis". Els perfeccionistes són molt cruels amb si mateixos i igual de dèspotes amb la resta. Els hi costa molt acceptar crítiques, són lapidaris amb les seves pròpies i pressuposen que poden ser els millors, però mai arriben a ser-ho perquè tota comparació els acaba sent odiosa. Solen respondre amb falsa humilitat quan se'ls afalaga i són grans procrastinadors per a les seves pròpies causes perquè tenen una por atroç al fracàs o al què diran. Com a contrapartida, són molt conscients del patiment en el camí cap a la meta d'excel·lència, però no tots atribueixen el seu èxit a la seva mania perfeccionista, ja que moltes vegades queda amagada sota la seva corona de llorer. Normalment acaben derrotats malgrat els seus grans triomfs i a punt de morir en l'intent.
Els perfeccionistes són molt cruels amb si mateixos i igual de dèspotes amb la resta; els costa molt acceptar crítiques i són lapidaris amb les seves pròpies
Estic segura que, si sou perfeccionistes o en coneixeu algun, el que acabo d'exposar us resultarà familiar i estareu d'acord que es tracta d'una emboscada. No obstant això, hi ha estratègies de sortida que, a mi, perfeccionista redimida, m'han ajudat tant per gestionar les meves pròpies frustracions com les d'altres persones a les quals dono suport:
1. El primer és reconèixer i acceptar l'emboscada: reconèixer que la meta és valuosa, però havent de revisar el seu propòsit i com arribar fins a aquesta.
2. Verificar el perquè i assegurar-se que estem completament d'acord amb la causa i que val la pena tot l'esforç per aconseguir-la.
3. Agrair tot el camí recorregut a aquells que han estat al nostre costat; reconèixer que es tracta d'un mèrit compartit.
4. Fer parades per revisar tot el que s'ha aconseguit i debatre la millor estratègia per seguir endavant. Escoltar els nostres cavallers de la taula rodona amb atenció abans de prendre qualsevol decisió precipitada i celebrar amb ells cadascun dels avanços.
Hi ha estratègies de sortida per als perfeccionistes que ajuden a gestionar les frustracions, com reconèixer que ha estat un mèrit compartit
5. Tenir en compte que no hi ha una única perspectiva i que hi ha moltes batalles que no es poden guanyar en solitud. Hem de confiar en el nostre exèrcit de fidels confidents i mantenir una actitud humil. Com va dir Sòcrates, "la veritable saviesa és el reconeixement de la nostra ignorància".
6. Procurar no rendir-se a les primeres de canvi, però acceptar les derrotes amb honor si són inevitables. Com va observar l'economista nord-americà Paul Samuelson, "a tota bona causa cal perdonar-li una mica d'ineficiència".
7. Valorar la imperfecció humana com la condició indispensable que ens fa créixer i ens porta a allò que realment perseguim, tal com va fer viral l’acadèmica Brené Brown en la seva commovedora xerrada TED a Houston, "El poder de la vulnerabilitat".
8. Aturar-se a observar i a reexaminar les finalitats, per poder preparar tot el nostre armament d’habilitats. Com va dir Krishnamurti, "aprendre és descobrir que alguna cosa és possible".
9. Assegurar-nos que la nostra causa és ètica tant per a nosaltres mateixos com per al món sencer, ja que, com va dir el Premi Nobel de la Pau, Albert Schweitzer, "l’ètica no és altra cosa que la reverència per la vida", i tots ens la mereixem.
Tot ésser humà lliura batalles, però cal assegurar-nos que aquestes ens pertanyen i que el seu valor és autèntic. Hem de convertir-nos en cavallers imperfectes que coneixen la profunditat de la frase del cèlebre dramaturg Jacinto Benavente: "L'alegria de fer el bé està en el fet de sembrar, no en el de recollir". El desig de perfecció mai ha d’aspirar a una finalitat, senzillament perquè mai podrà aconseguir-se. L'ésser humà és imperfecte per naturalesa i, des que neix fins que mor, és, en major o menor mesura, un ésser ple d'imperfeccions. Tendir a l'excel·lència és, sens dubte, una aspiració lloable, sempre que sigui un transitar, un esdevenir interminable, i no es confongui amb un resultat. I molt menys amb un que han de determinar els altres! Cal estar alerta, ja que les emboscades poden sorgir a cada pas... Au, reformats perfeccionistes, la veritable victòria us reclama!