Hi ha una culturadereticència respecte de les empreses molt transversal a la societatcatalana i espanyola. El fet empresarial, la iniciativaprivada, estan estigmatitzades per una gran part de la població. Passen coses curioses. Per exemple, s’aplaudeix als emprenedors i es crucifica als empresaris quan, en realitat, són els mateixos. S’indulten a les pimes perquè són petites i es menystenen les grans empreses que són capaces de crear molts llocs de treball. Molta gent veu a les empreses com a simples plataformes de poder mogudes només per interès. La desconfiança cap a les empreses és una part vertebradora d’una part de la cultura política del país i es tradueix en exemples constants en les resolucions de governs, d’ajuntaments i d’administracions en general.
La cultura de desconfiança respecte de l’empresa s’ha demostrat, per exemple, en la forma com s’ha repartit els fons d’ajuda contra la Covid. A alguns països, la confiança ha estat la base de l’ajut. En d’altres, hi ha hagut ajuts però amb uns ritmes, condicions i proporcions que demostren que el fet empresarial es desconeix o es bescanta. Quan a Catalunya o a Espanya es procedeix a un tancament d’activitat per causa de la pandèmia, el volum i l’agilitat amb què arriben els ajuts són irrisoris, i la manca de sensibilitat general respecte del fet empresarial és monumental. Per contra, si hom mira la història del segle XX, si alguna cosa ha estat evident, és que els règims que van voler crear sistemes econòmics planificats i al marge de l’empresa no van saber crear riquesa i van empobrir enormement les seves societats. D’on surt aquesta arrel de desconfiança cap a l’empresa?
La desconfiança cap a les empreses és una part vertebradora d’una part de la cultura política del país i es tradueix en exemples constants en les resolucions de governs, d’ajuntaments i d’administracions en general
La sensació és que el món de l’empresa no ha donat la batalla cultural a la societat. El relat sobre el fet empresarial no ha quallat. L’empresa, com a institució social, no s’ha reivindicat prou, i ha viscut en un aiguabarreig fenomenal. I és que no s’ha explicat prou que hi ha una diferència substancial entre una empresa i un negoci. No totes les empreses són iguals. Algunes efectivament aporten poc a la societat, però d’altres resulten fonamentals pel sosteniment de la societat. Els negocis són artefactes per especular. Són formes de generar benefici de la transacció que tanmateix, requereix de gent espavilada. Donen diners però creen un valor amb un multiplicador social molt baix. Les empreses són comunitats de persones al voltant d’un propòsit. Moltes empreses a més de crear valor corporatiu, creen valor social a través de pagar salaris correctes, de pagar impostos escrupolosament, de ser respectuosos amb el medi, de contribuir al desenvolupament dels territoris des d’on treballen. Les externalitats positives de les empreses són moltes, la prova és que quan tanquen, les ciutats i les comarques on estaven establertes entren en decadència. Els negocis poden ser extractius, però les empreses han de tendir a ser inclusives. Els negocis davant del dilema entre tecnologia o persones opten per les màquines. Les empreses intenten mantenir la competitivitat incorporant tecnologia sense desfer-se de les persones, s’esforcen en preservar la comunitat. Els negocis poden deixar diners si van bé. Les empreses creen valor i deixen llegat. Els negocis inflen les butxaques d’uns pocs. Les empreses creen prosperitat. Per poder repartir la riquesa algú l’ha de crear, i les empreses, i en especial les empreses industrials, són els millors creadors de riquesa que hem tingut. Les empreses creixen fent créixer. Els negocis només creixen ells. La desgràcia és que no tenim una legislació que diferenciï entre empreses i negocis. Tampoc tenim una diferència fiscal entre empreses i negocis, el que resulta del tot incomprensible. Aquells que més aporten a la societat, creant una riquesa que es pot compartir, haurien de tenir un tracte fiscal molt més favorable.
Tenim, però, una cultura social en què el sentiment anti-empresa és molt estès. I tenim unes institucions absolutament distants de les empreses. Hi ha massa incomprensió. Hi ha massa recel. Una part ve de la confusió entre empreses i negocis. Qualsevol abús en els negocis es generalitza i es pren la part pel tot. I tanmateix que hi ha negocis que fan les coses malament, i també hi ha empreses que poden tenir incompliments seriosos, com passa a tots els sectors i àmbits de la vida. Hi ha tres factors que han desballestat la complicitat entre les administracions i les empreses:
- El perfil dels polítics que estan a les institucions en molts pocs casos té una experiència empresarial personal. Hi ha molt pocs empresaris a la política. El desconeixement del món de l’empresa és enorme. Quan es relaciona els partits polítics amb empresaris només és per martingales.
- A les institucions hi ha una desproporció enorme entre aquells que s’han especialitzat en repartir la riquesa respecte d’aquells que s’han especialitzat en crear riquesa des de l’empresa.
- La corrupció ha fet molt de mal. Ha esberlat la confiança entre empreses i administracions, i sense col·laboració públic – privada no hi ha cap possibilitat d’enfrontar els reptes de futur. L’abisme entre administracions i empreses no ha parat de créixer en les dues darreres dècades, i des d’aquests abisme no es gestiona la complexitat.
Les empreses hem de fer autocrítica, dediquem poc temps i energia en conrear i projectar la dimensió social de l’empresa. El dia a dia ens encongeix les agendes i no tenim mai prou temps d’explicar el que ha de comportar l’empresa en el segle XXI: l’assumpció d’una gran responsabilitat social. Sempre hi haurà gent aprofitada i amoral, però l’empresa ha de ser un actor social compromès, que més enllà d’estar sotmesa als judicis crítics ben legítims, ha de saber explicar com, creant riquesa, complint les lleis i comprometent-se amb la prosperitat sostenible i inclusiva, aporta molt a la societat. I aquesta visió de l’empresa s’ha de saber comunicar. El que no pot ser és que qualsevol empresari sigui sistemàticament percebut com un saltimbanqui del business. Els empresaris de debò han de ser els primers interessats en separar el gra de la palla.
Hi ha molt pocs empresaris a la política. El desconeixement del món de l’empresa és enorme
Cal donar una batalla cultural en positiu del que ha de voler dir una empresa en el segle XXI: una comunitat de persones que han d’aprendre a créixer fent créixer els altres, els seus clients, els mateixos treballadors, els accionistes que hi aporten el seu risc i finalment la societat. I al mateix temps que es dona aquesta batalla, podem defensar models de management humanista per millorar les nostres empreses, la seva competitivitat i a l’ensems el seu compromís amb la gent, amb el territori, amb la natura. Les empreses que se senten un actor social compromès han de ser capaces de comunicar des de l’exemple. Si l’empresa vol ser considerat un actor social primordial només pot predicar amb l’exemple. L’ètica empresarial no es pot reservar només per als anuncis publicitaris, s’ha de practicar cada dia. I al mateix temps, cal donar la batalla acadèmica, jurídica i fiscal per distingir entre empreses i negocis. Els que aporten molt no poden ser considerats igual que els que aporten poc. Necessitem defensar i crear més empreses que es guanyin la vida (si no tancaran) i que sàpiguen crear valor social en un món extraordinàriament complex. Empreses competitives però empreses amb ànima. Com a país ens hi juguem molt en fer créixer el respecte al fet empresarial. Ens hi juguem la prosperitat.