El desè aniversari de VIA Empresa que hem celebrat aquests dies ha donat peu a reflexions sobre el més important que ha passat en el món econòmic en aquesta dècada. Fer balanç i destriar els fenòmens més transcendents sempre resulta complicat quan no es té gaire perspectiva temporal. Però davant de les urgències conjunturals i comunicatives de cada dia, paga la pena aturar-nos de tant en tant i mirar amb els llums llargs. Sempre amb el benentès que caldrà que passi més temps abans d’establir un relat definitivament acceptat sobre quins són els grans fenòmens i tendències que s’han desclòs durant un determinat període. En aquest cas, els deu anys que van des de l’aparició de la publicació fins ara. A continuació, doncs, un assaig de perspectiva històrica forçosament esquemàtic i comprimit.
Les bondats de la globalització
Potser el fenomen més rellevant d’aquests darrers deu anys ha estat posar en qüestió les bondats de la globalització. Una globalització que no apareix d’un dia per altra, però que sí que es desclou i s’accelera fa poc més de vint anys, quan es produeix l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial de Comerç i es liberalitzen els intercanvis amb l’autoanomenat Imperi del Mig. Del mig del món, on tradicionalment s’han considerat ubicats.
La globalització va generar, de moment, un gran consens positiu arreu del món occidental. Es complia aquell principi liberal d’un món sense barreres, que permetia la màxima eficiència a la funció de producció: es produïa allà on era més eficient -sobretot, més barat- i es distribuïa arreu del món. Els elevats creixements de les economies emergents van propiciar l’acrònim BRICS (recordem: Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica), com a paradigma de destinació d’inversors i capitals que hi podien obtenir rendibilitats molts més elevades que a les madures economies occidentals. Els consumidors occidentals també estaven satisfets per poder adquirir manufactures de tota mena a més bon preu que ajudaven a contenir la inflació i afavorien l’estancament dels salaris reals que, a l’hora d’adquirir productes de consum, fins i tot guanyaven poder adquisitiu.
El desengany occidental
La crisi financera mundial que va esclatar el 2008 va esclatar no només per la cobdícia d’uns quants -que aquesta és una variable permanent-, sinó sobretot gràcies a l’ambient d’eufòria econòmica del moment i l’especialització financera de gran part de l’economia occidental, que havia anat deixant la indústria manufacturera en mans dels països emergents. De sobte, gran part de la població occidental -classes mitjanes i treballadors qualificats- es va adonar que era més pobra del que es pensava i que, sobretot, seria encara més pobra en el futur. Les mesures restrictives que van imposar les economies occidentals -començant per Europa- van agreujar encara més la situació en el curt termini i en les expectatives immediates.
A Europa, l'any 2016 -ja dins d’aquests darrers deu anys- vam tenir un Brexit com a solució màgica per a la majoria dels britànics per tornar al benestar de temps passats. El mateix 2016, Donald Trump va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes a partir del malestar i l’empobriment d’àmplies capes de treballadors qualificats blancs, que s’havien quedat sense feina per la competència de les manufactures xineses i la deslocalització de les factories americanes. Va ser Trump qui va encapçalar durant la seva presidència les primeres crítiques rellevants als efectes de la globalització, personificades en el nou enemic exterior, la Xina. I va ser també Trump, amb molt menys èxit del que ell es pensava, però amb uns resultats superiors als que tothom li augurava, que va maldar activament per retornar als Estats Units part de la capacitat productiva que s’havia deslocalitzat.
La crisi financera mundial que va esclatar el 2008 va esclatar no només per la cobdícia d’uns quants
La fragilitat en evidència
El següent gran impacte mundial dels darrers deu anys ha estat la Covid-19. La memòria és curta, sobretot per allò que no ens agrada, com són els vint milions de morts que ha generat arreu del món, com acaba de recordar l’OMS, ara que ha aixecat l’estat d’alerta mundial. Sobretot fins a l’aparició de les vacunes, la sensació de desconcert i de fragilitat es van estendre per tot el món com no havia passat en dècades. L’abast mundial i la rapidesa amb què es va estendre la pandèmia eren també fruit de la globalització. I l’origen provenia, precisament, de la Xina, el gegant amenaçador per a molts que primer mostrava la punteta dels peus de fang, després esdevenia admirada per la fermesa de la seva reacció i, finalment, menyspreada per la rigidesa i l’orgull nacionalista dels seus dirigents.
El que queda dels canvis augurats durant la pandèmia
Molts canvis en el comportament de la societat que es van produir durant la pandèmia s'augurava que serien permanents. Al final, les inèrcies són molt poderoses i molts dels canvis no s'han consolidat gaire. Tanmateix, algunes tendències de fons s'han intensificat. La crítica al model de globalització vigent n'ha estat un d'ells. Trump va perdre la presidència el 2020. Per poc i amenaça de tornar. Però bona part del seu discurs -la Xina com a enemic exterior i la necessitat de revertir determinats aspectes de la globalització- perviu, ni que sigui de forma més modulada.
Diversos fenòmens han contribuït a dotar de noves raons la crítica occidental al model actual de globalització. Primer, el desabastiment de productes bàsics -des de les mascaretes quirúrgiques fins als xips- va fer molt forat en l'opinió pública occidental. Després, el trencament de les cadenes de subministrament, que s'han revelat com a complexes i fràgils: des del bloqueig durant dies del canal de Suez per un buc de gran tonatge fins al desori amb ports, vaixells i contenidors arran de la pandèmia. Aquests trencaments han provocat seriosos problemes a la indústria occidental que encara ens queda.
Finalment, l'encariment sobtat de molts d'aquests productes i subministraments. Des dels nolis dels vaixells de càrrega, fins a l'energia i moltes primeres matèries, passant pels cereals i altres productes alimentaris.
El desafiament rus
El desafiament rus, tot just sortir de la pandèmia on Europa i el món occidental semblaven afeblits, ha fet encara més evident els riscos del model actual de globalització. Si l'Europa encapçalada per Alemanya havia apostat per integrar l'os rus d'acord amb l'estrenyiment de llaços comercials, aquesta estratègia s'ha revelat errònia perquè ha augmentat la confiança de Putin que podia escanyar els europeus fent servir les seves exportacions energètiques, de cereals i altres matèries primeres.
La descarbonització alentida?
Mentrestant, la pandèmia i la successió de diversos fenòmens meteorològics extrems havia accentuat la sensibilitat de l'opinió pública occidental sobre el canvi climàtic. La resposta oficial a la dependència energètica de Rússia havia estat reforçar les energies renovables com a fórmula molt més autosuficient. Tanmateix, Alemanya, tot i culminar el tancament de les centrals nuclears llargament previst, s'ha vist obligada a augmentar el consum de carbó per generar electricitat.
L'aposta francesa per les nuclears ha empès que aquesta energia i el gas natural siguin qualificats per Europa d'energies de transició- i ara mateix la Comissió Europea apunta que cal alentir el procés de descarbonització. Des de la poderosa indústria d'automoció europea fins als pagesos holandesos, les reticències a canvis tan ambiciosos i accelerats, com preveien els legisladors europeus, han anat en augment. I més ara, que s'ha solucionat millor del que s'esperava les restriccions energètiques amb Rússia, ni que sigui a força d'augmentar la dependència del gas liquat nord-americà i pagar-lo força més car que el gas rus dels gasoductes.
Una globalització dual
Arribats aquí, cal preguntar-nos en què quedarà tota aquest qüestionament de la globalització. Si no ens passarà com amb la descarbonització que fins ara ha liderat Europa. Al capdavall, el negoci és el negoci i no entén gaire de plantejaments més enllà del curt termini. Si parlar amb perspectiva del passat recent, predir el futur és encara més arriscat. Però si hem considerat que el fenomen central d'aquests darrers deu anys eren les conseqüències problemàtiques de l'actual model de globalització per a la població i l'economia occidental és perquè considerem que tot plegat acabarà fent virar aquest voluminós transatlàntic de l'economia mundial que ha adquirit una elevada velocitat i que ha de vèncer poderoses inèrcies.
Si l'Europa encapçalada per Alemanya havia apostat per integrar l'os rus d'acord amb l'estrenyiment de llaços comercials, aquesta estratègia s'ha revelat errònia
Segons el meu parer, que ningú cregui que tornarem a cap mena de règim semiautàrquic, ni que sigui sota la bandera de la sobirania -alimentària i energètica- que moltes veus pretesament progressistes defensen. Fins i tot ara mateix, no reconèixer els avantatges competitius de la resta del món i entossudir-se a comptar només amb els propis productes li ha costat a la poderosa Xina -a propòsit de les vacunes- un endarreriment en l'erradicació de la pandèmia i en la recuperació de l'economia.
Tanmateix, sembla evident que anirem primer cap a un nivell de dependència exterior més limitat en aquells productes bàsics o estratègics, des dels alimentaris a les terres rares, des de l'energia als productes amb tecnologia més avançada. Hi haurà una reindustrialització matisada i moderada. Aquest nosaltres implícit del darrer paràgraf es refereix a Europa i, de forma més matisada, a l'amic americà i el món anglosaxó en general. Probablement, en els pròxims deu anys anirem a una globalització dual quant a àmbit geogràfic.
No tornarem a la política de blocs de la Guerra Freda, però Occident i la Xina encapçalaran aquestes dues grans regions mundials. S'hi afegiran els països que cadascun que sigui capaç d'atreure cap a la seva polaritat, començant per Rússia i l'Índia. Aquesta dualitat també s'estendrà a la profunditat de les relacions comercials i empresarials: més intenses en el mateix cercle i importants però menys estratègiques respecte del cercle competidor. Aquesta és una hipòtesi que, en cas de confirmar-se, no agradaria pas gaire a la Xina ni, més a prop, a països com Alemanya, que han basat la seva estratègia durant les darreres dècades a ser un actor principal en l'actual model de globalització. Haurem de revisar tot plegat almenys quan VIA Empresa faci vint anys.