Els desastres que hem vist a València aquestes últimes setmanes són una evidència més de la imperiosa necessitat de reaccionar i prendre partit en la gestió de les conseqüències climàtiques. Després de les terribles pèrdues humanes, materials i morals que han dut les inundacions causades per la DANA, s’han (re)descobert dues veritats que, fins ara, havíem donat per descomptades: necessitem repensar la nostra relació amb la natura, i hem de buscar estructures per a governar-nos de manera holística per evitar els possibles desastres futurs.
El concepte de pacte o contracte social ha estat, durant segles, una proposta filosòfica destinada a justificar la necessitat d'un acord col·lectiu per garantir el benestar i la supervivència de les persones que conviuen en un mateix territori. Amb la incorporació de nous reptes compartits a l’agenda actual, cal replantejar aquests pactes socials per integrar-hi noves problemàtiques i perspectives. Els recursos naturals essencials —com l’aigua, l’aire, el foc i la terra— són avui elements clau per assegurar el benestar col·lectiu que el contracte social original pretenia garantir. No es pot governar sense considerar l'entorn, i la desconnexió amb el medi ambient durant dècades ha tingut conseqüències extremes.
En aquest context de crisi ambiental, els pactes hidrosocials emergeixen com una via per millorar la gestió de l’aigua, especialment en àmbits rurals, on les crisis hídriques són cada cop més greus. Per tal d'evitar que la situació es deteriori i oferir solucions sòlides, és fonamental entendre i abordar els factors que afecten cada cas concret. Aquesta tasca, però, requereix més que una simple comprensió: necessitem accions adaptades i a llarg termini. No podem continuar responent només amb mesures d’emergència; cal una estratègia que tingui en compte les necessitats específiques de cada grup social i territori. Una de les poques bones notícies que hem rebut aquests dies és que el Govern català ha impulsat una revisió i creació dels plans de protecció civil a tots els municipis de Catalunya en un marge màxim de dos anys, així com una revisió de totes les zones inundables i una actualització dels mapes de risc i delimitació de les àrees més vulnerables per part de l’Agència Catalana de l'Aigua (ACA). Mesures que haurien d’estar a l’ordre del dia, però que a vegades només som capaços de prioritzar davant de fets terribles com els que hem viscut aquests dies.
Un pacte hidrosocial és un acord fundacional entre les parts interessades d’un territori, en què s'estableix un compromís comú sobre l’ús i la gestió de l’aigua, un bé natural vital
Un pacte hidrosocial és un acord fundacional entre les parts interessades d’un territori, en què s'estableix un compromís comú sobre l’ús i la gestió de l’aigua, un bé natural vital. Aquests pactes ofereixen línies d’acció i coordenades per guiar la col·laboració col·lectiva en matèria hídrica. En aquest sentit, tots els actors implicats han de comprometre’s a complir els objectius comuns, per tal de superar les crisis hídriques i incrementar la resiliència dels sistemes d’aigua davant de les projeccions futures poc esperançadores.
Amb l’objectiu de garantir el servei públic, és necessari que el Govern lideri aquests compromisos, amb la complicitat de totes les altres parts. Els valors, les responsabilitats i els mecanismes d’aquests pactes poden variar segons el context, però és essencial que siguin debatuts conjuntament per establir un espai de decisió integrat pels principals agents del territori. Això permetria decidir i deliberar de manera democràtica sobre les actuacions davant de conflictes hídrics lents en el món rural. No hi ha manera de parlar de la crisi de l’aigua sense entendre que és un problema compartit, que anirà a més, i pel qual cal estar preparat.
Durant molt temps hem donat l’esquena a la natura, pensant-nos que podíem domesticar-la al nostre lliure albir, que érem superiors a ella. Aquests dies, a les dolentes, hem vist que no és així. L’aigua es troba injustament distribuïda, incompresa i mal gestionada mentre persisteix com un dels recursos més essencials de la vida humana. Tanmateix, per la naturalitat que hem adoptat respecte a la seva disponibilitat, no li donem la importància necessària ni emprenem mesures per preservar-la, valorar-la ni cuidar-la. Així, quan la disponibilitat d’aigua en una zona disminueix a causa de la sequera o augmenta de forma descontrolada per inundacions, no hi ha una mobilització efectiva dels actors clau fins que s'arriba a un punt crític.
Fins ara, governar l’aigua no ha estat una prioritat a moltes agendes, i la seva mala governança ha conduït a greus desigualtats de poder i accés desigual arreu del món
Les crisis de l’aigua són un exemple clar de les crisis lentes, ja que comencen de manera quasi imperceptible, però, a mesura que erosionen i calen al territori, poden donar peu a grans catàstrofes. Fins ara, governar l’aigua no ha estat una prioritat a moltes agendes, i la seva mala governança ha conduït a greus desigualtats de poder i accés desigual arreu del món. Si bé els reptes del canvi climàtic provocats per l’escalfament global augmentaran en els pròxims anys, és important construir sistemes resilients que permetin tant a les societats com als ecosistemes establir dinàmiques sostenibles, sobretot si parlem de recursos tan altament essencials per a la supervivència humana.
* Aquest article és resultat del nou estudi elaborat per la seva mateixa autora, Ariadna Romans i Torrent, «Dones i sequera a la Catalunya rural. Una perspectiva feminista», fruit de la Beca d’Estudis Feministes Nativitat Yarza 2023.